dimecres, 30 d’abril de 2014

Visca quina República?

Ban de proclamació de la República



“—Quan jo faig servir una paraula, va insistir Humpty Dumpty amb un to de veu desdenyós, vol dir allò que jo vull que digui..., ni més ni menys.
—La qüestió, va objectar Alícia, és si es pot fer que les paraules signifiquin tantes coses diferents.
—La qüestió, va tallar Humpty Dumpty, és saber qui mana..., això és tot.” (Lewis Carroll, Alícia a través del mirall)

Les possibilitats expansives i expressives de les xarxes socials han esdevingut un bon termòmetre per conèixer el marc referencial de la gent que hi escriu amb certa assiduïtat. I no cal esperar a dates més o menys significatives o assenyalades per adonar-se com hom hi confon o hi barreja sovint marcs conceptuals polítics que fan referència a espais territorials o geogràfics políticament força diferents i, de vegades, contradictoris o, fins i tot, en lluita. Potser de manera inconscient, a menys que no es tracti, és clar, de l’acceptació conscient del paradigma polític de l’estat espanyol vencedor i, doncs, mera submissió colonial del derrotat.
Tant és així, que fins i tot hom pot dubtar de quina república es tracta quan, un catorze d’abril, hom s’adreça a amics i coneguts i saludats amb un “Visca la República!”, perquè de repúbliques, se n’han intentat de proclamar i gestionar tant a Catalunya com a Espanya o França.
A casa nostra, a banda les proclamacions de l’estat català dins la república espanyola per Baldomer Lostau (5-7 març de 1873) i per Lluís Companys (Fets del Sis d’Octubre: 6-7 d’octubre de 1934), i les propostes de república tutelada pel Regne Unit (1712, en el marc del Cas dels Catalans de 1712-1714) i per França (1793, en el marc de la Guerra Gran de 1793-1795), hom coneix tres intents més o menys breus i efímers de república: la proclamada pels Braços Generals presidits per Pau Claris l’any 1641 (16-23 de gener), la instaurada per Napoleó Bonaparte el 1810 (8 de febrer de 1810-26 de gener de 1812) i la proclamada per Francesc Macià del 1931 (14-17 d’abril).
Tanmateix, els nostres dubtes s’esvaeixen plausiblement tan bon punt recorrem a fixar-nos en altres detalls, a priori menors, que acompanyen desig tan lloable de més d’un polític nostrat. Perquè segurament tothom estarà d’acord que no té el mateix significat un “Visca la República!” acompanyat d’una fotografia de Francesc Macià que un “Visca la República!” acompanyat d’una bandera de la Segona república espanyola; o un “Visca la República!” acompanyat de l’adjectiu “catalana!” que un altre de semblant acompanyat de l’expressió “Per la Tercera!” Cert, si a França estan en la Cinquena República, a Espanya encara no han instaurat la Tercera. Però a Catalunya, si és que no ens volem reconèixer en una futura Quarta, és perquè ens pertoca de proclamar, instaurar i gestionar, ara directament i sense tuteles externes, encara la Primera.
Hom pot qüestionar la importància de tot això, i encara més si pensem en la intencionalitat i la futilitat i la caducitat del que s’escriu en les xarxes. Tanmateix, quan hom s’adona que el fet o la qüestió, amb la foscor, la indeterminació i amb l’ambigüitat conseqüents, són detectables en tots els mitjans de comunicació, tant en els de missatge visual i oral com en els de missatge escrit, i que el tema ha merescut l’atenció i el tractament d’autors com Manuel Costa-Pau (Per una sintaxi nacional, dins El dia de la llibertat, d’Enric Pujol, coordinador, Editorial Llibres del Segle), tot plegat pren un altre caire, i encara més quan plomes i veus d’aquí s’atreveixen a pontificar i a escriure en els mitjans d’allà: perquè no és que de vegades hom no sàpiga a quin país es dirigeixen les afirmacions o les propostes dels nostres tertulians o articulistes o polítics, sinó que sovint hom no sap ni des de quin país s’hi dirigeixen. I no ser capaç de transmetre correctament a quin país hom viu, no és gaire assenyat, si més no per fer-se entendre allà i per ser comprès aquí, i per ser creïble a ambdós llocs.
En resum, de la mateixa manera que som conscients que, quan mengem, alimentem, tant o més que a nosaltres mateixos, també els productors dels nostres aliments -provinguin de l’agricultura transgènica o de l’agricultura ecològica, provinguin de l’horta empordanesa o de l’horta del Maresme-, també hauríem de tenir present que, quan parlem de Transició o Constitució o República o Monarquia... sense l’adjectivació “espanyola”, estem utilitzant un marc referencial que, si no es correspon conscientment i voluntàriament amb el sentiment de pertinença propi, esdevé establert, immutable, artificiós, postís, impostat, estantís, aliè, forà... com si estigués per sobre del bé i del mal, d’una manera semblant a com els súbdits de les colònies franceses o britàniques o espanyoles anomenaven país o pàtria a la metròpoli que els negava i els explotava en les colònies. I aital dependència mental acrítica, en el cas de l’esquerra que es deleix per mostrar-se autònoma del poder o del sistema fins i tot en les coses comunes o compartides, és imperdonable. Així que Visca la República!, una República que, com a bons internacionalistes, pretenem solidària amb els qui lluiten per la Tercera república espanyola, els quals es mostraran, amb tota seguretat i cordialitat, com a bons internacionalistes, solidaris també amb la nostra lluita per la República. I així, “Salvat en poble, // ja l'amo de tot, // no gos mesell, // sinó l'únic senyor.” (Indesinenter, fragment, de Salvador Espriu).


1 comentari:

Oliva ha dit...

CAL RECORDAR,CERT,L'HISTORIA HA DE SER UN REFERENT,PERO ARA ENDAVANT¡¡TENIM L'OPORTUNITAT DE FER QUELCOM MILLOR.