“¿seré tornat al viure benastruc, / a aquell redós d’una collada pia, / davant la meva mar de cada dia, / entre l’arboç, el romaní i el bruc?” (Josep Carner)

Tant que ha durat la calor, i ja tenim el bruc d’hivern (Erica multiflora) ací, un arbust de les ericàcies, família de plantes la rabassa i les branques de les quals han estat emprades per fer pipes, tabaqueres, tanques, para-sols i escombres.

A diferència del bruc arbori (Erica arborea), o bruc boal o bruc mascle, de flors blanques o blanques lilàcies i propi de la primavera (entre febrer-maig) en sòls silicis, i del bruc d’escombres (Erica scoparia), o bruc femella o bruga, de flors verdoses i propi de l’estiu (entre maig-juliol) en sòls humits, el bruc d’hivern, o bruc vermell o cepell o xipell, ens anuncia (entre agost-gener), amb unes flors rosades, el retorn de la fred.

Propi de la terra baixa mediterrània, es fa en sòls calcaris, d’alzinars i pinedes esclarissats, al costat del romaní.

Aquesta branca de la fotografia ha estat collida a prop de Sant Medir de Cartellà, el monestir d’on van sorgir els monjos colonitzadors de Colomers.

  
L’ALTRE ENYOR
Josep Carner

     I

Terra d’atzar, indiferent xopluc,
i tu, cansada i erta llunyania,
guerra, menant els corbs a confraria,
mort, amb els teus alans sense lladruc,

¿seré tornat al viure benastruc,
a aquell redós d’una collada pia,
davant la meva mar de cada dia,
entre l’arboç, el romaní i el bruc?

¿Encar veuré, sota calitges somes,
les corrues de pins damunt les comes,
el blat espès, la vinya a farbalans?

I hauré talment, en renovada festa,
l’estiu en una embosta de ginesta
i l’advent en un pom de gallerans?

     II

Però qui lluny del tros nadiu s'enllara,
com pervindria a un absolut retorn?
Poc toparà sa jovenesa encara,
tota dringant, bornejadora al born.

Serà l'amic dins una fossa avara,
parla i costum sollats en el trastorn,
irat el crim al peu mateix de l'ara
i senyalat de sang cada encontorn.

El fosser caporal, d'urpes gelades,
sent aprensiu dessota les murades
remor sens fi, l'escampament del plany.

Encar, però, que un nou destí s'apressa,
ja el meu indret és buit del que vaig ésser
i jo, remot, l'he clapejat d'estrany.

     III

No vull desfer-me en un enyor de mi
o d'hores del passat mal cabdellades;
bé cal que en més magnífiques estades,
enyor, enyor, et vulguis expandir.

I tanmateix, en mon passat mesquí,
un somni clar no fou del tot debades,
i en aquest davallant de mes anyades
només que pel seu raig em sé delir.

Per l'afalac d'un temps no passo pena.
És goig no mai hagut el que ara emplena
de fantasmes i cants ma solitud:

Mare, encara no nada, el cor t'honora,
com mai primera, per tot temps senyora,
amb naus d'afany i torres de virtut.

     IV

Oh Tu, pura en mes dolces vagaries,
per l'odi invulnerada i la temor,
jo sé que radiant existiries
mal que fos l'únic que et retés honor.

Vindràs per ignorades agonies,
per innombrables pensaments d'amor,
per nits de vetlla i afanyosos dies:
i de Tu, de Tu sola tinc enyor.

Oh de bell nou serena i alta i justa!
Triga, si cal, a fer-te més augusta,
superbament ungida pel flagell.

Que cap batalla serà mai perduda
si sofríssim el dany i la caiguda
sota plec mai no vist de ton mantell.

SÓN ELS POBLES, NO ELS SEUS POLÍTICS, LLÀ MAMAU!

Fusters i pintors acabant dos taüts antropoides, d’anònim egipci

27S: L'ESPERANÇA POPULAR S'IMPOSA AL CONSERVATISME DEL SISTEMA, I PALESA, UN ALTRE COP, QUE SÓN ELS POBLES I LES SEVES PERSONES, NO PAS ELS PRETESOS POLÍTICS, QUI FAN LA HISTÒRIA

“Els humans fan la seva pròpia història, però no la fan al seu lliure albir, sota circumstàncies triades per ells mateixos, sinó sota aquelles circumstàncies amb les quals es troben directament, que existeixen i que els han estat transmeses pel passat. La tradició de totes les generacions mortes pesa com un malson damunt dels cervells dels vius" (Karl Marx: El 18 brumari de Lluís Bonaparte, 1852).

Quan una institució sistèmica com el Parlament de Catalunya, amb la votació de quatre partits carrinclons i encarcarats, aprova una resolució que obre la porta a l'expressió popular sobre el destí del seu país, vol dir que alguna cosa més important que els diputats i les diputades, correntment provisionals i gasius i gasives als crits i desitjos del poble, està canviant.

Ens agradi o no, el 27S és un altre dia senyalat que només s'explica per l'11S, el dia en què el moviment popular –amb totes les contradiccions, però també amb totes les revolucions- va sobrepassar totes les institucions i totes les organitzacions més carrinclones i encarcarades de Catalunya, aquelles que, indignament, han copsat totes les indignitats d'un estat anticatalà sense confiar mai el combat amb o en el poble.

11S-27S han estat jornades en què el poble, de manera més o menys visible, ha pres el protagonisme social i polític, i que ja no se’l deixarà prendre per més que predicadors o tombolers pretenguin enredar-nos en la divisió o en la por o en el purisme.

El camí cap el 25N serà ple de plagues, amenaces, tarteres i crits al desànim, però el 25N és aquella data històrica en què el poble, davant d’uns partits tan conservatius i claudicants, expressarà la seva esperança per a l’alliberament nacional i la justícia social de Catalunya en una República catalana.

I així seguint!

 

PREGUNTES D’UN TREBALLADOR QUE LLEGEIX

Bertolt Brecht

Qui va construir Tebes, la ciutat de set portes?

Als llibres hi ha noms de reis.
Van arrossegar els reis els blocs de pedra?
I Babilònia, tantes vegades destruïda…
Qui la va reconstruir tantes vegades? En quines cases
De la daurada Lima vivien els constructors?
On anaven al vespre, allí on quedava llesta la muralla xinesa,
Els paletes? La gran Roma
És plena d´arcs de triomf. Qui els va alçar? Sobre qui
Van triomfar els Cèsars? Tenia la tan cantada Bizanci
Només palaus per als qui l´habitaven? Fins i tot a la llegendària Atlàntida,
La nit en què el mar la va engolir, aquells que s´ofegaven
Cridaven els seus esclaus.

El jove Alexandre va conquerir l´Índia.
Ell tot sol?
Cèsar va colpir els gals.
No tenia almenys un cuiner al costat seu?
Felip d´Espanya va plorar quan es va perdre
La seva flota. No va plorar ningú més?
Frederic II va vèncer la Guerra dels Set Anys.
Qui més la va vèncer?

Cada pàgina, una victòria.
Qui en va coure el festí?
Cada deu anys, un gran home.
Qui va pagar les despeses?

Tantes històries.
Tantes preguntes.

"La llibertat no és cara per escassa, sinó escassa perquè s'ha de guanyar" (Joan Salvat-Papasseit)

 Màscares bevent, de José Gutiérrez Solana

ALGUNES MARTINGALES DE LA IDENTITAT CAMUFLADA

Entre sentiments de pertinença diferents acostuma a ser difícil o impossible el debat sobre els processos d’alliberament nacional.

Només quan un d’aquests sentiments s’emmascara darrera d’una artificiositat es pot -i s’acostuma a- produir el debat i la discussió amb un altre sentiment de pertinença.

I curiosament, el debat sempre és encetat pel sentiment de pertinença camuflat darrera d’aquella artificiositat, pretesament, objectiva.

Ací van algunes de les artificiositats que he anat recollint aquest dies:

1. Tu que ets nacionalista -jo no-, sàpigues que el teu nacionalisme -mai el del l’estat uninacional- és de dretes.

2. Tu que ets independentista -jo no-, sàpigues que estàs contribuint a un estat independent de dretes -de vegades ho diuen amb tanta vehemència que arribes a pensar que els independentistes els posem en risc de perdre un poder que han tingut sempre i que no han perdut mai en trenta anys!

3. Tu que ets d’esquerres -jo també-, no pots anar de bracet amb les dretes explotadores -curiosament, amb una contundència que no els permet de recordar com el seu partit hi ha pactat més d’una llei, proposta o repartiment de càrrecs a les sinecures de l’autonomia o de l’estat.

4. Tu que ets d’esquerres -jo també-, no pots posar en risc la unitat o la cohesió del país -que provinent de partits que avalen, amb molt bon encert, la lluita de classes, no deixa de semblar un esperpent.

5. Tu que ets d’esquerres -jo també-, no pots deixar-te arrossegar per un moviment que no saps qui el dirigeix i que pot estar manipulat –sense ni pensar que, per la mateixa regla de tres, ell podria estar essent manipulat pels contraris al moviment.

N'hi ha moltes més, eh, que de ben segur que aniran apareixent aquests dies, perquè, en resum, hi ha més d’una puta i ramoneta: a la dreta, aquella que no sap si decidir-se pel que li demanen les classes populars o pel fre que li està reclamant el món de les finances i de les empreses; a l’esquerra, aquella que, amb l’excusa d’una possible manipulació de la puta i ramoneta de dretes, pretén frenar la iniciativa que ha pres el moviment.

En qualsevol cas, si tens dubtes sobre qui pot no estar-te manipulant en aquest món tan complex de la política de dretes i d’esquerres, pensa per tu mateix i oblida’t de pensar el pensament que puguin pensar els altres, i defensa amb ungles i dents allò que tu penses que és fruit de la teva pròpia manipulació compartida amb molta més gent que pretén el mateix que tu, al marge dels enredaires de torn.

Així, potser, no t'hauràs d'arrepentir mai de no haver estat al lloc que toca al moment que toca, que és combatent en l’espai i el temps en els quals la dreta vol aconseguir l’hegemonia social i política per als propers anys.

A l'esquerra hi ha algú que vol enterrar el Príncep!

Als anys setantes, quan el PSU es mostrà disposat a convertir-se en el Príncep modern o gramscià, no li feu pas por baixar a l’arena política de veritat, aquella on les masses populars es troben colze a colze amb les dretes i les esquerres. Conscient que la batalla per l’hegemonia social no és possible sense una classe popular amb voluntat i capacitat d’esdevenir nacional, el PSU d’aleshores formà part sense pors, prejudicis ni vergonyes d’un moviment rupturista com l’Assemblea de Catalunya, nascuda el 1971.

I qui hi havia a l’Assemblea de Catalunya? No era pas or d’esquerres, tot el que hi havia –ja hi eren presents, per exemple, el grup de Pujol i la UDC de llavors-, però la direcció del PSU d’aleshores, si més endavant cometé l’error de no avalar el concert econòmic ofert a Trias Fargas per l'UCD, no cometé mai el d’abandonar les masses populars a les dretes existents en aquell moment. I els magnífics resultats de les eleccions de 1977, poc s’entendrien sense el gramscianisme psuquero i la voluntat d’arrabassar la direcció del moviment nacional a les dretes!

Per les raons que siguin, potser perquè hom sap que el Príncep contemporani haurà de ser fruit d'una dialèctica social que pot deixar més d'un sense cadira, algú està entestat a enterrar les restes d’aquell Gran príncep!

I és vertaderament llastimós, i contrarevolucionari!

El plural de prou: allò que algunes esquerres han perdut

També a l’esquerra trobem cecs i sords que encara no han entès els significats del “prou” contundent que va expressar el moviment popular i rupturista de l’11S. Encallats en el simplisme i l’esquematització, no han vist, darrera aquest multitudinari “prou”, res més que identitarisme, essencialisme, carnavalisme o -agafeu-vos fort- emulació dels serbis.

El seu idealisme metafísic els priva d’anar més enllà del significat dels adverbis i de les banderes que els acompanyen, i adonar-se que darrera aquest “prou” hi havia el fuster que ha hagut de tancar el seu taller, l’ensenyant de música sense feina i que només és cridada a fer cursos de playback, les mestres interines que han perdut el seu lloc de treball per culpa de les retallades, el torner que ha estat acomiadat després d’un contracte de treball de tres mesos, grups de joves que encara estan a la recerca del seu primer lloc de treball, nois i noies que havien començat a construir una llar comuna i que han hagut de retornar a casa dels pares, gent indignada pel relegament de la llengua o pel tancament de repetidors de TV3...

Per què necessitem unes esquerres tan cegues i sordes, es diguin PSC o alguna fracció d’ICV que confiem que no sigui majoritària, als significats plurals i soterrats que conformen tot un poble?

Potser no n’hi ha cap que llur bandera específica abraci? O potser necessiten camins desbrossats i nets per no perdre’s enmig d’una plebs que els està dient que no necessita crosses?

Hi ha moments, en la història dels pobles, que la societat no sols mostra d’altres camins imprevistos que assenyalen la lluna cercada, sinó que desemmascara les seves institucions més ràncies i més caduques, aquelles que s’entossudeixen a mirar el dit i a intentar girar-lo encara, perquè no els agrada, diuen, el camí.

Quan apareix aquesta contradicció entre la societat que va endavant i unes organitzacions que si no van endarrere, no es decideixen a anar endavant, des de les esquerres no hi ha moment per al dubte ni per a la vacil·lació: al costat del moviment popular sempre, perquè és gràcies a ell i a partir d’ell que tindrà lloc el procés transformador que també està inclòs en aquell “prou”.