A l'esquerra hi ha algú que vol enterrar el Príncep!

Als anys setantes, quan el PSU es mostrà disposat a convertir-se en el Príncep modern o gramscià, no li feu pas por baixar a l’arena política de veritat, aquella on les masses populars es troben colze a colze amb les dretes i les esquerres. Conscient que la batalla per l’hegemonia social no és possible sense una classe popular amb voluntat i capacitat d’esdevenir nacional, el PSU d’aleshores formà part sense pors, prejudicis ni vergonyes d’un moviment rupturista com l’Assemblea de Catalunya, nascuda el 1971.

I qui hi havia a l’Assemblea de Catalunya? No era pas or d’esquerres, tot el que hi havia –ja hi eren presents, per exemple, el grup de Pujol i la UDC de llavors-, però la direcció del PSU d’aleshores, si més endavant cometé l’error de no avalar el concert econòmic ofert a Trias Fargas per l'UCD, no cometé mai el d’abandonar les masses populars a les dretes existents en aquell moment. I els magnífics resultats de les eleccions de 1977, poc s’entendrien sense el gramscianisme psuquero i la voluntat d’arrabassar la direcció del moviment nacional a les dretes!

Per les raons que siguin, potser perquè hom sap que el Príncep contemporani haurà de ser fruit d'una dialèctica social que pot deixar més d'un sense cadira, algú està entestat a enterrar les restes d’aquell Gran príncep!

I és vertaderament llastimós, i contrarevolucionari!

"Arrigo! ah, parli a un core." (Helena: Verdi, Les Vespres Sicilianes)

  Desembarcament de Pere el Gran a Trapani

Una estranya combinació de cultura a partir de les classes populars anònimes (sicilianes, en aquest cas), Pere el Gran, Gramsci, Verdi i Callas, perquè el catalanisme és el nostre universalisme!

MANIFESTACIONS DE SECTARISME

Antonio Gramsci

"Una de les manifestacions més típiques del pensament sectari (pensament sectari és aquell que impedeix veure que el partit polític no només és l’organització tècnica del partit en ell mateix sinó tot el bloc social del qual el partit és guia perquè és la seva expressió necessària) és la de creure que sempre es poden fer determinades coses inclús després d’haver canviat la ‘situació políticomilitar’. En Pere llança un crit i tots aplaudeixen i s’entusiasmen: l’endemà, la mateixa gent que ha aplaudit i s’ha entusiasmat en sentir fer el crit, fa veure que no sent res, s’amaga, etc; després de l’endemà, la mateixa gent renya en Pere, l’humilia i arriba fins i tot a colpejar-lo i a denunciar-lo. En Pere no entén res, però en Berenguera, que ha donat ordres a en Pere, li retreu que no ha cridat bé o l’acusa de ser un roí o un inepte, etc. En Berenguera està convençut que el crit, elaborat per la seva excelentíssima capacitat teòrica, ha d’entusiasmar i arrossegar sempre, perquè els membres de la seva camarilla sempre fingeixen que s’entusiasmen, etc. Seria interessant descriure l’estat d’ànim, d’estupor i inclús d’indignació, del primer francès que va veure rebel·lar-se al poble sicilià de les Vespres."

[Les Vespres sicilianes foren un aixecament popular de Sicília contra la dominació francesa (1282), que originà la coronació, com a rei de l'illa, de Pere el Gran de Catalunya-Aragó després de la seva victoriosa intervenció militar feta a petició dels sicilians: fou l'inici de la dominació catalana de Sicília]

Un enllaç interessant: Les dones de les Vespres Sicilianes