Als anys setantes, quan
el PSU es mostrà disposat a convertir-se en el Príncep modern o gramscià, no li
feu pas por baixar a l’arena política de veritat, aquella on les masses
populars es troben colze a colze amb les dretes i les esquerres. Conscient que
la batalla per l’hegemonia social no és possible sense una classe popular amb
voluntat i capacitat d’esdevenir nacional, el PSU d’aleshores formà part sense
pors, prejudicis ni vergonyes d’un moviment rupturista com l’Assemblea de
Catalunya, nascuda el 1971.
I qui hi havia a l’Assemblea
de Catalunya? No era pas or d’esquerres, tot el que hi havia –ja hi eren
presents, per exemple, el grup de Pujol i la UDC de llavors-, però la direcció
del PSU d’aleshores, si més endavant cometé l’error de no avalar el concert
econòmic ofert a Trias Fargas per l'UCD, no cometé mai el d’abandonar les masses populars
a les dretes existents en aquell moment. I els magnífics resultats de les
eleccions de 1977, poc s’entendrien sense el gramscianisme psuquero i la
voluntat d’arrabassar la direcció del moviment nacional a les dretes!
Per les raons que siguin, potser perquè hom sap que el Príncep contemporani haurà de ser fruit d'una dialèctica social que pot deixar més d'un sense cadira, algú està entestat a
enterrar les restes d’aquell Gran príncep!
I és vertaderament llastimós, i contrarevolucionari!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada