Paradoxalment, un dia esplèndid al meandre de la Ramema, on el Ter, que fins ací corre en direcció a tramuntana, gira bruscament, en topar amb la roca dels Castellets _un dels estreps més meridionals de la serra de Valldevià_, cap a l’est, on trobarà la mar.
Es tracta d’un dia amb confluència d’un sol cada cop més enlairat pel curs estacional i una tramuntana in crescendo, aquell “aire de tramuntana” que Josep Pla distingia de la tramuntana continental d’aquesta manera:
“Hi ha dues figures típiques de la tramuntana. Hi ha una forma modesta i rutinària d'aquest vent, entaulat d'una manera habitual sobre les terres del nord del país, i de les quals constitueix un element bàsic. És l'aire de tramuntana, creador del clima més agradable, més tònic, més vivificant, que en aquest país es pot imaginar. És un aire que entre generalment pel coll del Portús, de vegades pel coll de Banyuls, i es projecta d'una manera més viva sobre l'Alt i el Baix Empordà, i de vegades arriba a dominar sobre el litoral de la Selva. La ciutat de Girona no n'arriba a sentir l'aire; en sent purament la pressió lateral. És un corrent que arribarà al cap de Sant Feliu, al cap de Tossa, però d'ací no passarà. En aquests caps trobarà indefectiblement el garbí reguantant-lo.
Però després hi ha una figura meteorològica d'aquest vent, situada sobre una àrea infinitament més vasta, una àrea que abraça tot l'istme del Pirineu que sembla tenir dos punts extrems: la climatologia atlàntica del golf de Biscaia i la reguantada del golf de Gènova. Això forma una figura d'origen ciclònic, un vent huracanat i violentíssim, generalment de llarga duració, i d'escassa comoditat. És la tramuntana que s'emporta teulats i xemeneies, que tira parets a terra, que bolca vagons i fa tota mena d'estralls en terra i mar.”
Només perquè es tracta de la figura més moderada, he pogut enfilar-me al teulat i, després d'observar l'onadatge iridescent de l'aigua del Ter, fotografiar el penell de casa, que vaig penjar ara deu fer uns quinze anys i que, indubtablement, assenyala un N lleugerament NNO, amb un dia net i clar al fons.
“Tant si es presenta en forma, diríem casolana, com sobre una escala continental, el primer que fa aquest vent és netejar d'un cop d'escombra els núvols del cel. És un vent que vol cels nets i clars. Es produeix en una atmosfera de cristall, sota d'espai meravellosament blau, esmerilat, metàl·lic, davant d'un cel gloriós, indiferent al seu ímpetu enfollit. A la nit xiula i bramula sota els cels més rutilants, d'una presència estel·lar més prodigiosa que no es poden imaginar. Sobre l'atmosfera tensa, l'aire queda com rentat, els perfils tenen una cal·ligrafia incisiva, semblen dibuixats a punta seca. Es produeix una màgia de claredat: els termes del paisatge se us acosten com per art d'encantament; entre els vostres ulls i el món circumdant queden eliminades totes les interferències, totes les interposicions; les coses topen en la retina d'una manera directa i acusada. És un miratge. Així, mentre contemplàvem la devastació de l'hort, el Canigó semblava haver-se prodigiosament acostat. Cobert de neu, lleugerament rosada, semblava un enorme diamant; sobre les seves espatlles paquidèrmiques, la geometria de les seves arestes guspirejava en lluïssors roses i blaves. La muntanya tenia una fascinadora indiferència, una força d'una bellesa enlluernadora, que imantava la mirada."
