dimecres, 2 de febrer de 2011

"...com un vi ranci de Falern que guarden àmfores belles..." (Miquel Costa i Llobera)


Merla que cantes en la foscor de la nit,
pren aquestes ales trencades i aprèn a volar.
Tota la teva vida,
només has esperat aquest moment per envolar-te.
(Blackbird)



Tot i que els animals i les plantes són solidaris del temps i del clima que els bressolen, l’encaixonament del clima estacional en un calendari arbitrari ens pot portar a pensar que són els dies de la setmana o els mesos de l’any, més que no pas el clima mateix, qui en determinen el seu desenvolupament. I ho sembla tant, que fins i tot la llengua se n’ha fet ressò. Però no, encara que les merles comencin a cantar durant el mes del febrer, i fins a l’agost, no és pas precisament aquest mes escapçat el responsable de l’inici del seu cant, sinó la transició estacional de l’hivern cap a la primavera que, arbitràriament, hem batejat amb el nom de febrer. L'efecte del temps, del bon temps, és tan accentuat en la vida dels éssers vius, que un merlot adult que no acostuma a cantar plenament fins a la primavera marcenca, l’hauríem pogut sentir, de jove, ja un mes de gener assolellat, afayant-se a marcar el territori que ha de conservar tota la vida.


Febrer (1937)
Màrius Torres

Els núvols són més blancs, el cel més pur.
Ara és temps de morir, que la vida es reforça.
El món, altra vegada despert davant l'atzur,
pressent càlidament que ha de tenir un futur
-sempre el somni que precedeix la força!

Les branques d'ametller senten, sota l'escorça,
un moviment suau i obscur.

El trèvol ja verdeja a la ribera.
Ara és temps de morir, que la mort no és enlloc.
Tremola cada cosa de no saber què espera.
La neu assolellada llisca per la gelera.
Els torrents se'n nodreixen poc a poc.

Tot és tebi i frisós com davançant el foc
de la pròxima primavera.

Daurats migdies dels minvants d'hivern!
Ara és temps de morir, que la vida comença.
Com un foc invisible, meravellós, intern,
sota la terra nua batega el crit etern
de la larva, l'arrel i la semença.

Així els antics, en gerres de rústega faiença,
guardaven el vi de Falern.