divendres, 28 de gener de 2011

Els millors

Revers d'un denari d'argent encunyat per Marc Juni Brutus, responsable de la mort de Juli Cèsar, del partit popular, en commemoració de l'assassinat de les Idus de març (15 de març del 44 ane). Tot i l'emblema del pili _la gorra frígia que portaven els esclaus afranquits romans com a senyal de llibertat_ entre dos punyals, com a metàfora de l'alliberament de la tirania, Brut s'havia aliat amb els optimates amb la intenció d'enfortir el Senat com a govern exclusiu de les elits

Tot i que hom pot buscar antecedents en la historia més reculada, al final de la República romana per exemple, quan els optimates, “excel·lents”, es constitueixen en la representació de l’aristocràcia que recolza la dictadura de Sul·la (82-79 ane) i, doncs, l’enfortiment del Senat en detriment de les assemblees de la plebs i els tribuns del poble, qui ens ofereix una definició més complerta de les elits aptes per governar segons les classes conservadores, és un diputat de la Convenció termidoriana francesa (27 de juliol de 1794-26 d'octubre de 1795; 9 de Termidor de l’Any II-4 de Brumari de l’Any IV), François-Antoine de Boissy d'Anglas (1756-1786).
En efecte, en el seu discurs preliminar (23 de juny de 1795) al projecte de Constitució del 1795, o Constitució de l’Any III (22 d’agost de 1795), que substiuiria la jacobina Constitució del 1793, o Constitució de l’Any II, mai aplicada, donaria pas al Directori (26 d'octubre de 1795-9 de novembre de 1799; 4 de Brumari de l’Any IV-18 de Brumari de l'Any VIII), i l’objectiu de la qual hauria d’ésser: “garantir, a la fi, la propietat del ric, l’existència del pobre, les possessions de l’home industriós, la llibertat i la seguretat de tot”, De Boissy d'Anglas ens diu el següent: “Hem d’ésser governats pels millors: els millors són els més instruïts, els més interessats en el manteniment de les lleis. Ara bé, amb molt poques excepcions, només trobareu homes així entre els qui, posseint una propietat, estan vinculats al país que la conté, a les lleis que la protegeixen, a la tranquil·litat que la conserva, i que deuen a aquesta propietat i el benestar que ella dóna l’educació que els ha fet propis per a discutir amb sagacitat i seny els avantatges i els inconvenients de les lleis que fixen la sort de llur pàtria. L’home que no té propietat, per contra, necessita un constant esforç de virtut per a interessar-se en l’ordre que no li conserva res, i per a oposar-se als moviments que li donen algunes esperances.”
Fixeu-vos que, en aquesta llibertat econòmica lligada als drets de propietat, fins i tot hom preveu, entre els millors, molt poques excepcions, i és que: “Si doneu a uns homes que no tenen propietat els drets polítics sense reserva, i si mai s’arriben a trobar asseguts en els bancs dels legisladors, excitaran o deixaran excitar agitacions sense témer-ne els efectes. Establiran o deixaran que s’estableixin taxes funestes per al comerç i per a l’agricultura, perquè no hauran pressentit ni temut ni previst els deplorables resultats, i, a la fi, ens precipitaran a les violentes convulsions de les quals amb prou feines ara sortim... Un país governant pels propietaris està dins l’ordre social. Però aquell en què governen els no propietaris està en l’estat de natura.”
Quan no li ha calgut recórrer al govern d’un dictador, la burgesia sempre ha inhabilitat políticament les necessitats i les aspiracions de les classes populars amb el govern dels millors valedors del seu dret de propietat restringit. Ara també, excepcions incloses.