dimarts, 7 de desembre de 2010

Pensament racional: filosofia i ciència

"...el pensament es deslliga fàcilment de les coses. És una propietat del pensament" (Bertolt Brecht: Me-ti. Llibre dels canvis)

Als orígens, el pensament racional englobava tant la filosofia com la ciència, la qual s’autonomitzà més endavant. Podríem diferenciar-les més per l’objectiu i per la metodologia, que no pas per la seva fonamentació. És a dir, si bé totes dues es fonamenten en la raó, s’allunyen a causa de la diferenciació metodològica: pensament i deducció en el cas de la filosofia, experimentació, tècnica i inducció en el cas de la ciència, i en la finalitat: atenció als coneixements indefinits en el cas de la filosofia, atenció als coneixements definits i concrets en el cas de la ciència.
Seguint Bertrand Russell, podríem dir que la filosofia participa en part de la teologia i de la ciència: comparteix amb la teologia l’especulació sobre coses o sobre problemes dels quals no disposem d’un coneixement definit, comparteix amb la ciència l’apel·lació a la raó enlloc de l’autoritat tradicional o revelada.
Però que difereixen pel que fa a la finalitat o al motiu. D’aquesta manera, podríem dir que la filosofia pretén la utilització de la raó, la reflexió, per arribar a la deducció dels orígens, de les causes, de problemes genèrics i universals: les causes primeres (si el nostre punt de partida és la realitat) o les causes últimes (si el nostre punt de partida és el coneixement). La ciència, en canvi, pretén la utilització de la raó per aconseguir la descripció dels fenòmens concrets i particulars, l’explicació de les seves lleis o causes i la seva comprovació.
Fins i tot l’ús del llenguatge sembla corroborar aquesta distinció: hom sol parlar de filosofia o de la filosofia, en singular, mentre hom acostuma a referir-se més a la ciència en plural, les ciències, reconeixent, doncs, les múltiples subdivisions del coneixement del món més o menys concret.
Si amb Sòcrates es conreen per primer cop dues de les característiques necessàries per al sorgiment de la ciència, com són el pensament inductiu (del particular al general) i la definició d’allò universal (de la concretesa a la universalització), amb Aristòtil, contrari al dualisme radical de Plató, s’intueix una divisió del saber i del coneixement basada en dos grans camps o àmbits: una filosofia de caràcter especulatiu i deductiu estretament relacionada amb el món de les idees i el pensament, i unes paraciències fonamentades ja en l’observació i la inducció. Fins al punt d’esdevenir pioner en l’observació, la recerca i la dedicació en les ciències, sobretot en les naturals, les quals, d’altra banda, han de fornir, segons Aristòtil, els elements de comprensió de la realitat mateixa.
Podríem afirmar, doncs, que, a partir d’Aristòtil, el camí cap a la parcel·lació i compartimentació del saber amb una filosofia de caire especulatiu i amb moltes ciències de caire empíric, amb totes les conseqüències que això comportarà a partir dels segles XVI i XVII, tant de caire positiu com de caire negatiu, és obert.