“Compte amb les faves!” (Pintagorres)

 

L’origen dels costums deu ser plural i divers, amb tantes explicacions, i més, com costums hi deu haver al mon, hagin desaparegut en l’antigor o siguin supervivents d’un cant remot. Qüestió diferent deu ser llur significació: semblaria, a priori, que més enllà de la funcionalitat pràctica concreta de cadascun, perquè alguna en devien tenir al començament, hi ha un pòsit sociocultural que els fa sorgir i que els manté vius, potser com a mecanismes d’identificació i cohesió dels grups humans en els quals sorgeixen. Així, si repassem les consignes que havien de seguir els membres de l’escola pitagòrica, a cavall de la matemàtica, la filosofia, l’esoterisme, el misticisme i la religió de la transmigració de les ànimes i la pecaminositat del fet de menjar faves, ens trobem amb uns costums de significació aparentment força banal que els pitagòrics havien d’observar a manera de regles d’identificació i pertinença a aquella secta fundada pel descobridor, demostrador i enunciador del famós teorema de Pitàgores: la hipotenusa d’un triangle rectangle és igual a l’arrel quadrada de la suma dels quadrats dels seus dos costats perpendiculars entre ells i adjacents a l’angle recte.

Heus aquí alguns preceptes d’aquella societat força secreta de cinc centenars d’homes i dones iguals i amb comunitat de bens i de vida, tots, de ben segur, relacionats amb tabús força més primitius:

Pitàgores, un filòsof que està a l’origen d’importants concepcions del platonisme i del cristianisme, no permetia als seus deixebles de menjar faves. Per què? Esporgant el Vides de filòsofs il·lustres de Diògenes Laerci hom arriba a les següents conclusions: que prohibia als seus seguidors menjar faves perquè causen flatulència; perquè l’abstenció de menjar-ne garanteix que els somnis no esdevinguin malsons; perquè s'assemblen als testicles, o a les portes de l'infern, i perquè s'empraven per a enregistrar els vots en els governs oligàrquics. El filòsof fou assassinat amb una quarantena de fidels -només se n’escaparen tres o quatre- pels seus adversaris polítics, els quals havien incendiat la casa on estaven reunits: i el mite s’arrodoneix amb un Pitàgores encalçat perquè pretengué fugir-ne fent tota la volta a un camp ple de faves les quals volia respectar i no pas trepitjar.

En resum, com afirma Émili Bréhier: “Les famoses prohibicions contingudes en el catecisme pitagòric (no menjar faves, no parlar a les fosques, no portar en un anell l’efígie d’un déu, no sacrificar cap gall blanc, etc) són tabús del gènere més vulgar; no cal buscar-hi, doncs, cap simbolisme moral, sinó signes suficients per distingir els membres de la secta de la resta dels homes”, amb el benentès, però, que això no significa que els conreadors actuals d’algun d’aquests costums -hi ha força gent a qui no agraden ni faves ni pèsols!- tinguin res a veure amb el pitagorisme. Compte amb les faves, doncs!

La realitat és aquí fora, plena d’estímuls

José Maria Valverde va considerar la sorpresa com la nova actitud amb què el pensament filosòfic preparà el començament de la seva historia a Grècia: “la sorpresa davant l’espectacle acostumat de la natura, amb el seu voltar de dia i de nit, d’estacions, de pluges -la sorpresa, segons el parer platònic, és l’origen de la filosofia-; no ja amb admiració muda o poètica, sinó amb una contemplació objectiva, oblidada de la persona mateixa del contemplador, i en un intent de trobar la clau única de tanta variació.”

Marx, en interrogar-se per la correspondència entre l’art grec antic i la formació social en què nasqué, va considerar que “La dificultat està en el fet que [les obres d'art gregues] continuen procurant-nos un plaer artístic i, en certs aspectes, ens serveixen de norma, constitueixen per a nosaltres un model inaccessible”, la qual cosa el portà a interrogar-se sobre l’origen d’aquesta fascinació eterna.

Comsevulla, els humans tenim capacitat per a la sorpresa, la fascinació, l’entusiasme... davant de realitats amb les quals convivim quotidianament o ensopeguem en un moment concret: realitats naturals com les que proposa Valverde com a origen de les primeres preguntes i respostes filosòfiques o realitats socioculturals com les que proposa Marx com a generadores d’un art eternament clàssic.

Els objectes per posar a prova la capacitat de sorpresa són múltiples, són arreu, estan a l’abast de tothom, no fan vacances i n’hi ha de positius i de negatius: una pandèmia que no cessa per la irresponsabilitat d'exemplars humans de tots els sectors socials, un canvi climàtic generat per la depravació humana de la natura i que acaba de mostrar les seves conseqüències més terribles a Alemanya, els efectes devastadors d’un irresponsable amb una burilla a la península de Cap de Creus, les repressions polítiques, els desnonaments, però també la poncella d’un quiquiriquic, els saltirons d’una merla picotejant el terra humit, el raig d’aigua d’una font, les rajoles antigues dels anuncis de la xocolata Torras, les eines d’un ferrer esculpides en la llinda d’una finestra, una carxofa a l’hort, una magrana oberta, un dragonet en una lluminària, una cuca de llum en una fulla, els arabescos d’un escrit de l’àvia o del net, la veu i la música d’una cançó, la lectura d’un poema, i així seguint, permeten de pensar que no hi ha cap persona que hagi estat exclosa d’aquella capacitat que constitueix el paradigma de l’infant i que reconeix la vitalitat de l’individu fins al darrer dia, perquè l’infant és curiositat ingènua constant i la vida és interacció positiva amb allò que percudeix algun dels nostres sentits.

En resum, que el dia no et trobi distret ni indiferent, perquè hi ha prou belleses que reneixen de les cendres com perquè no et passin desapercebudes i algunes son culpables de portar la ment cap a especulacions que et fan veure les coses d’una altra manera de com les havies pensat: recorda, si no, que sabem que som cossos pesants o gravitatoris gràcies a la poma que va sorprendre Newton fent una becaina. En fi, tingues cura de la teva capacitat de sorpresa, i per tant també d’indignació, davant del món!

 

El pensament màgic i les segones intencions del pensament lògic

 

Aquella minoria que, de la Il·lustració ençà, va contrabalancejar el pensament màgicoreligiós que va dur a la foguera Giordano Bruno -i quasi Galileu- amb pensament fruit de la raó i l'experimentació, de la ciència en sentit ampli, ha esdevingut avui majoria. Tanmateix, la pandèmia ha fet aflorar deixes d'aquell pensament: volen vendre vacunes, aquest virus és mentida, semblen una cosa i en són una altra, etc. Són les cotnes del pensament revelat, el qual no pregunta mai perquè té sempre la mateixa resposta per a tot i per a tothom: es tracta de les segones intencions, dels altres és clar.

Txto delat?

Els humans som, alhora, efectes i causes de circumstàncies. Solem ésser, també els més autodidactes, fills de la realitat -social, educativa, etc- de l’època; solem ser, també els més passius, causes de les condicions que serviran de motlle -políticament, socialment, etc- del futur. Hi ha, però, qui és només efecte del mon circumdant i poca causa de gaire res més enllà dels closos familiar o laboral immediats. A aquests darrers els escauria fer-se la pregunta del pegot d’Ordis: "De pas, al món, hi fem alguna cosa?", sense arribar, però, a voler dirigir la tramuntana amb una canya del riu Manol.

"Sin que se note el cuidado", tant pot servir per perseguir una llengua com per ensenyar-la

 

“Pero como a cada nación parece que señaló la naturaleça su idioma particular, tiene en esto mucho que vencer el arte y se necesita de algun tiempo para logralo, y mas cundo el genio de la Nación como el de los Catalanes es tenaz, altivo, y amante de las cosas de su Pais, y para esto parece conveniente dar sobre esto instrucciones y providencias mui templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado.” (José Rodrigo Villalpando, Instrucció Secreta del fiscal del Consejo de Castilla, 29 de gener de 1716)

Que fa anys que ja està tot inventat, sobretot en el camp de les humanitats, no és una frase banal ni vulgar. Més aviat ens hauria de recordar com la memòria ens il·lustra més d’un cop l’actualitat amb exemples del passat els quals no han perdut gens de vigència, si més no després de certa adequació lògica al context contemporani. 

Aquesta reflexió ve a tomb avui a causa d’una praxi molt corrent entre la gent que forma part del vast àmbit de la pedagogia i l’educació, però no pas exclusivament. Qui no ha evitat de corregir de manera directa i, per tant, amb certa brusquedat contraproduent algú pel que fa a l’ús incorrecte de la llengua optant per una marrada subreptícia que inclou la correcció o la solució en la pròpia intervenció, sense que hom en pugui deduir cap mestratge no autoritzat o reconegut i, per tant, interpretable com abusiu o supremacista per part de la persona corregida? 

Doncs precisament això també és més vell que l’anar a peu. Ja ho practicava Alexandre de Selèucia El Gramàtic o Pelòplaton, que fou comentarista d’Homer i mestre de Marc Aureli (emperador romà entre 161-180 i important filòsof de l’estoïcisme romà en llengua grega). En efecte, Alexandre, gran retòric grec dels segles I-II, és recordat com el gramàtic que corregia qui enraonava malament sense renyar-lo ni deixar-lo en evidència, sinó emprant ell l’expressió correcta o introduint-ne una d’equivalent en la conversa. 

Així ens ho expliquen el mateix Marc Aureli: “10. D’Alexandre, el gramàtic, el fet d’abstenir-me de criticar i de no censurar d’una manera ofensiva els qui se’ls escapa algun barbarisme, algun solecisme o alguna expressió impròpia, sinó proposar discretament només el terme que cal dir sota l’aparença de resposta o de continuació de la mateixa idea amb nous arguments, o de discussió no ja sobre la paraula, sinó sobre el fet en ell mateix o mitjançant un altre suggeriment igualment adient i ajustat.” (Marc Aureli, Meditacions, Llibre I, 10, p3), i el filòsof Betrand Russell: “Les Meditacions de Marc Aureli comencen expressant el seu agraïment a l’avi, al pare, al pare adoptiu, a diversos mestres i als déus. Alguns dels deutes que cita són força curiosos... d’Alexandre, el gramàtic, [aprengué] a no corregir les faltes de gramàtica en els altres, i, en canvi, emprar les expressions correctes immediatament desprès que els altres haguessin emprat les incorrectes...” (Russell, Història social de la filosofia, vol I, p321). 

Doncs ja ho tenim, qui no ha fet mai de mestre així, sense no ser ni mestre?

Nyèbits!

 

Tot i ser persona de risc, no és la covid allò que em fa por, sinó més aviat l’estultícia vanitosa amb què hem pretès tractar-la. Perquè els indicadors actuals diuen que ningú ho ha fet bé: ni un govern que hi volia fer pàtria amb els sinistres personatges militars de sempre, ni un govern que hi volia fer pàtria des de la insuficiència competencial, però tampoc la societat civil, que ha estat incapaç d’exercir l’autoresponsabilitat, al marge de les obligacions i prohibicions que hom li decretava. I haurem d’afrontar la gestió de les conseqüències imprevisibles del canvi climàtic com nyèbits?

L’efecte Dunning-Kruger

 

La ignorància és atrevida, i fins al punt que solen ser els més ignorants els qui sempre van amb l’escopeta carregada. Twitter és una bona vàlvula d’escapament, per als afectats de tanta sobergueria no fonamentada. Però quin esbravament per als qui només poden repartir exabruptes sense xarxa de confort? Perquè cada cop hi ha més gent que no s’aguanta els pets i que clava ventallots a tort i a dret, sigui quina sigui la qüestió, que sempre sol estar, és clar, en discussió. Si, tret disparat, almenys preguntessin als menys ignorants que acostumen a subestimar les pròpies competències reals, coi!

Les pedres parlen

El punt i seguit de cent paraules justes d’avui l’escric amb les extremitats ben esgarrinxades. Aquest matí he volgut recercar una fita monumental de delimitació amb Vilopriu, i, vistos els fracassos anteriors, aquest cop ho he fet pel costat més embardissat. I l’he trobada, prismàticament treballada, amb dues cares per a Colomers: “COLO” al S i “MES” a l’E, i una per a Gaüses: “GAHUS”, s’intueix a la N, i amb dues línies al damunt assenyalant les direccions del terme. Cert, Gaüses, abans de la seva agregació a Vilopriu (el 1927 ja ho estava), ha estat un municipi com Colomers.

 

Un punt i seguit x 100 paraules

 

Entre “el llegir fa perdre l’escriure”, en el sentit d’una cosa destorbar-ne una altra, i “l’escriure fa perdre el llegir”, en el sentit que el secundari fa oblidar l’essencial, hi ha una diferència de matís, potser perquè ambdues activitats son indestriables i cap d’elles hauria de fer perdre l’altra a ningú. Conscient de llur relació amb l’hàbit assidu de llur conreu, m’he proposat d’escriure un punt i seguit de cent paraules justes a partir de la quotidianitat real i viscuda, amb l’objectiu principal de palesar que el llegir no fa perdre l’escriure i que l’escriure no fa perdre el llegir.

Anderec de Sant Martí Vell als Àngels (26/10/2020)

 

Molt ombradís serpenteja el coster,

entre comes i valls i algun torrent.

S’albiren suros amb un castanyer.

De romeria hi ha ben poca gent.