L’origen dels costums deu ser
plural i divers, amb tantes explicacions, i més, com costums hi deu haver al mon,
hagin desaparegut en l’antigor o siguin supervivents d’un cant remot. Qüestió
diferent deu ser llur significació: semblaria, a priori, que més enllà de la
funcionalitat pràctica concreta de cadascun, perquè alguna en devien tenir al
començament, hi ha un pòsit sociocultural que els fa sorgir i que els manté vius,
potser com a mecanismes d’identificació i cohesió dels grups humans en els quals
sorgeixen. Així, si repassem les consignes que havien de seguir els membres de
l’escola pitagòrica, a cavall de la matemàtica, la filosofia, l’esoterisme, el
misticisme i la religió de la transmigració de les ànimes i la pecaminositat
del fet de menjar faves, ens trobem amb uns costums de significació aparentment
força banal que els pitagòrics havien d’observar a manera de regles
d’identificació i pertinença a aquella secta fundada pel descobridor,
demostrador i enunciador del famós teorema de Pitàgores: la hipotenusa d’un
triangle rectangle és igual a l’arrel quadrada de la suma dels quadrats dels
seus dos costats perpendiculars entre ells i adjacents a l’angle recte.
Heus aquí alguns preceptes d’aquella
societat força secreta de cinc centenars d’homes i dones iguals i amb comunitat
de bens i de vida, tots, de ben segur, relacionats amb tabús força més
primitius:
Pitàgores, un filòsof que està a
l’origen d’importants concepcions del platonisme i del cristianisme, no
permetia als seus deixebles de menjar faves. Per què? Esporgant el Vides de
filòsofs il·lustres de Diògenes Laerci hom arriba a les següents conclusions:
que prohibia als seus seguidors menjar faves perquè causen flatulència; perquè
l’abstenció de menjar-ne garanteix que els somnis no esdevinguin malsons; perquè s'assemblen
als testicles, o a les portes de l'infern, i perquè s'empraven per a enregistrar
els vots en els governs oligàrquics. El filòsof fou assassinat amb una quarantena
de fidels -només se n’escaparen tres o quatre- pels seus adversaris polítics,
els quals havien incendiat la casa on estaven reunits: i el mite s’arrodoneix
amb un Pitàgores encalçat perquè pretengué fugir-ne fent tota la volta a un
camp ple de faves les quals volia respectar i no pas trepitjar.
En resum, com afirma Émili
Bréhier: “Les famoses prohibicions contingudes en el catecisme pitagòric (no
menjar faves, no parlar a les fosques, no portar en un anell l’efígie d’un déu,
no sacrificar cap gall blanc, etc) són tabús del gènere més vulgar; no cal
buscar-hi, doncs, cap simbolisme moral, sinó signes suficients per distingir
els membres de la secta de la resta dels homes”, amb el benentès, però, que això
no significa que els conreadors actuals d’algun d’aquests costums -hi ha força
gent a qui no agraden ni faves ni pèsols!- tinguin res a veure amb el
pitagorisme. Compte amb les faves, doncs!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada