Virtut, fortuna i poble devers la independència

Al·legoria de la Fortuna i la Virtut, de Rubens (1577-1640)

http://www.diaridegirona.cat/opinio/2014/12/29/virtut-fortuna-poble-proces-sobiranista/703494.html

Maquiavel (1469-1527), florentí de l’època dels Mèdici, és conegut, sobretot, com a escriptor i polític. Com a escriptor destaca en primer lloc per La mandragola, peça cabdal del teatre italià. Com a polític és conegut sobretot per la seva activitat diplomàtica al servei de Florència, però encara més pels seus treballs de filosofia política, El príncep en primer lloc, entre d’altres obres de caràcter historicopolític.

A cavall de dues èpoques, edat mitjana i edat moderna, la seva reflexió reflecteix l’inici de l’edat moderna a partir de tres consideracions: el paper autònom i objectiu amb què tracta la política i el poder, el caràcter històric que els atorga i l’atribució del protagonisme real a les persones. Es tracta, doncs, d’una laïcització completa de la direcció dels afers humans, amb atenció exclusiva a l’eficàcia amb què aquests són desenvolupats i portats a terme, expressió pròpia del Renaixement que coincideix amb la justificació del nou estat burgès naixent.

Tot i la polisèmia amb què hi apareixen, virtú i “fortuna” són dos conceptes clau d’El príncep de Maquiavel. En efecte, la manera com es desplega una realitat alliberada de normatives i prescripcions procedents de la providència, la moral o de les autoritats clàssiques, fa necessaris, en el corpus de Maquiavel, ambdós conceptes, que fan més o menys referència al paper de l’home en la història: “I com que aquest resultat, el d’esdevenir príncep, pressuposa o virtut o fortuna, sembla que una d’aquestes dues coses suavitza en part moltes de les dificultats. De tota manera, aquell qui s’ha repenjat menys en la fortuna s’hi ha mantingut més” (cap. 6).

A partir d’una fortuna més o menys atzarosa, de la qual pot néixer constància o inconstància, ordre i desordre, i d’una virtut que inclou capacitat i eficiència alhora per portar a terme els objectius proposats, Maquiavel estableix la causalitat historicopolítica en l’esperit humà: “Això no obstant, com que el nostre lliure albir no s’ha vist minvat, penso que pot ser cert que la fortuna sigui l’àrbitre de la meitat dels nostres actes, però que també és cert que ens deixa governar a nosaltres l’altra meitat o quasi” (Cap. 25).

Es tracta, doncs, d’una relació dialèctica entre ambdós conceptes, però d’una relació que apareix en relació negativa o inversa: quan les coses semblen fruit de la virtut, la fortuna no hi sembla present, i viceversa. Així, tot i que esmenta Moisès, Cir, Ròmul, Teseu i Hieró de Siracusa entre aquells “qui han estat prínceps per pròpia virtut i no per fortuna” (Cap. 6), aquesta darrera no deixa de ser-hi present: “I si n’examinem les gestes i la vida veiem que no van obtenir altra cosa de la fortuna que l’ocasió, la qual els va donar matèria per poder donar-hi aquella forma que els va semblar adient. Però sense aquella ocasió la virtut del seu ànim s’hauria apagat, i sense aquella virtut l’ocasió hauria estat en va” (cap. 6).

Maquiavel entén per fortuna l’atzar no inexorable ni definitiu, sinó modificable, modulable i construïble d’acord a la necessitat humana. La fortuna, doncs, hi és, però, sense sentit, no és mai responsable d’èxits ni culpable de fracassos, i, per tant, no se la pot jutjar moralment ni pràcticament, ja que no justifica ni excusa res: “El mateix passa amb la fortuna, la qual demostra la seva potència on no hi ha virtut preparada per resistir-s’hi; i d’aquesta manera demostra el seu ímpetu cap on sap que no s’hi han construït ni terraplens ni fortaleses que la puguin aturar” (Cap. 25).

Virtut, de la seva banda, no és prestigi ni reputació ni talent ni destresa ni intel·ligència... sinó aquella capacitat humana de realitzar amb eficiència i eficàcia l’empresa i els objectius proposats. És a dir, la capacitat d’associar-se amb la fortuna i servir-se’n per aconseguir eficientment un objectiu decidit: “O fer com els arquers prudents que, quan el lloc on volen fer diana els sembla massa llunyà, com que saben fins on arriba la virtut del seu arc, posen la mira força més amunt del lloc destinat, no per tocar amb la fletxa tan enlaire, sinó per poder encertar el blanc que s’han proposat” (Cap. 6).

Tot plegat no sols estableix la causalitat humana, sinó la responsabilitat i la culpabilitat del desplegament de la realitat en el factor humà, exitós o fracassat segons hagi tingut cura o no de la virtut necessària per dirigir la fortuna en favor del seu objectiu: “Per tant, heu de saber que hi ha dues maneres de combatre: l’una amb les lleis, l’altra amb la força. La primera és pròpia dels homes, la segona de les bèsties; però, com que sovint amb la primera no n’hi ha prou, convé recórrer a la segona. Per tant, a un príncep li cal saber actuar com la bèstia i com l’home... ...Tenint doncs el príncep necessitat de saber ser com les bèsties, de totes elles ha de triar entre la guineu i el lleó, perquè el lleó no se sap defensar de les trampes, ni la guineu dels llops. Cal, doncs, ésser guineu per conèixer les trampes, i lleó per espantar els llops. Aquells qui només saben ser lleó, no en saben prou” (Cap. 18).

Això no obstant, virtut i fortuna modernes ja no són prou avui a caracteritzar el príncep necessari per a l’actualitat. Al contrari, a diferència d’aquell príncep modern individualista de Maquiavel, les diverses revolucions liberalburgeses ens han llegat la importància del poble, sigui com a massa amorfa anònima i dirigida o sigui com a aquell col·lectiu organitzat i dirigent que Gramsci anomenà el príncep modern, és a dir, príncep de l’època contemporània. Que aquests dies de laxitud pel nou pas hivernal, els nostres dirigents encertin en la virtut precisa per dominar la fortuna en dret a la independència que reclama una important majoria del nostre poble!

Maquiavèl·lics són els altres!

Reivindicació de Maquiavel contra els gestors de la crisi actual

Nicolau Maquiavel (1469-1527), florentí de l’època dels Mèdici, és conegut, sobretot, com a escriptor i polític. Com a escriptor destaca en primer lloc per La mandragola, peça del teatre italià. Com a polític és conegut per la seva activitat diplomàtica al servei de Florència, però encara més pels seus treballs de filosofia política.

A cavall de dues èpoques, edat mitjana i edat moderna, la seva reflexió reflecteix l’inici de l’edat moderna a partir de tres consideracions: el paper autònom i objectiu amb què tracta la política i el poder; el caràcter històric que els atorga, i l’atribució del protagonisme real a les persones. Es tracta, doncs, d’una laïcització completa de la direcció dels afers humans, amb atenció exclusiva a l’eficàcia amb què aquests són desenvolupats i portats a terme, expressió pròpia del Renaixement que coincideix amb la justificació del nou estat burgès naixent.

Si pensem en el republicanisme dels Discursos sobre la primera dècada de Tit Livi (1512-1517), i que, amb El príncep (1513), no sols aportava les seves reflexions a Llorenç II de Mèdici, amb qui llagoterament es volia congraciar, sinó també a les classes populars, i, encara, que ambdues obres, després de la seva publicació (1531 i 1532 respectivament), acabaren a l’Índex de Llibres prohibits de l’Església catòlica, és ben pertinent l’afirmació següent d’Eugeni d’Ors: “Si Maquiavelo hubiese sido maquiavélico, ¿habría escrito el código del maquiavelismo? Evidentemente no. El verdadero maquiavélico empieza por no escribir”.

Ens trobem de ple en el Renaixement (ss XV-XVI), és a dir, a l’inici d’un marc caracteritzat per l’autonomia i la independència del poder temporal, que en el camp de la filosofia política comporta el desempallegament humanista de llasts espuris i modeladors com poden ser el providencialisme, la teologia, la moral o les autoritats clàssiques. Maquiavel, bon coneixedor de la realitat política florentina, des de la tràgica fi de Girolamo Savonarola, “príncep” i profeta de la república popular de 1494-1498, passant pels envitricolls de les missions diplomàtiques en què participà entre 1499-1512 per raó del seu càrrec a la república florentina, i fins a la seva expulsió del govern i la seva exclusió de la vida política florentina entre 1513-1520, fou el fundador del realisme polític, que parteix de l’observació i l’experimentació d’una realitat autònoma en la qual l’home és factor històric, amb l’objectiu de conèixer el desplegament de les coses per poder-les governar amb eficàcia. Reconeixent l’autonomia i la immanència del poder respecte de l’ètica, i el seu origen terrenal i humà, Maquiavel parteix de la realitat objectiva per mostrar el camí que porta al poder. La tràgica fi de Savonarola i els seus seguidors, “els ploraners”, li havien mostrat la inutilitat dels grans principis morals sense política: “...d’aquí ve que tots els profetes armats vencen i els desarmats perden” (Cap. 6 d’El príncep).

El príncep acaba amb un capítol (26) titulat Exhortació a prendre Itàlia i a alliberar-la dels bàrbars. Tot i ser significativament utopista en contraposició al realisme dels vint-i-cinc capítols anteriors, ens recorda que Maquiavel escriu els Discursos i El príncep a partir del 1510, en el marc d’una Itàlia fragmentada i corrupta, sotmesa al camp de forces de l’absolutisme de França, Catalunya-Aragó i el Papat, i en el marc de l’autonomització i la independència de la política com a ciència objectiva. A partir, doncs, de l’estudi dels models de convivència política de l’antiguitat, Roma sobretot, i de la necessitat d’un marc de convivència modern capaç de sobreviure en llibertat i de garantir la vida i la felicitat dels seus súbdits, Maquiavel escriu per donar a conèixer les condicions de manteniment i pervivència d’un estat que ho faci possible. Així, si els Discursos li permeten discórrer sobre les repúbliques a partir del paradigma republicà romà i El príncep li permet de fer el mateix amb els principats, és perquè ambdues obres se serveixen d’un passat més o menys reeixit per acarar un present complicat i difícil. És a dir, l’humanisme de Maquiavel esdevé una mediació entre història i política, en el sentit de treure profit de la política de l’antiguitat per a la història contemporània.
Es tractava, doncs, de fer com Galileu en astronomia, la política ras i curt, és a dir, sense categorització moral dels mitjans, sinó atenent només a l’èxit o al fracàs dels seus objectius, és a dir, a l’efectivitat dels resultats. Per això l’embadaliment amb Roma en els Discursos o l’admiració per Cèsar Borja en El príncep.

Efectivament, reiteradament al·ludit com a condottiero realista, eficaç i sense escrúpols, l’admiració per Cèsar Borja no és gens baldera: la seva conquesta de la Romanya no sols alliberà el país del feudalisme, sinó que, amb l’aliança amb els comerciants i els pagesos, això és, les classes productives, i la creació d’una milícia pròpia, posava les bases d’un nou estat burgès, que li permetia d’aparèixer, d’altra banda, com a possible artífex de la unitat i la reunificació que necessitava una Itàlia en la qual, en comparació a les monarquies consolidades d’Espanya i França, encara imperava l’anarquia dels barons. És a dir, el caràcter polític dels primers vint-i-cinc capítols i el caràcter ideològic del darrer es fonen míticament en un personatge, Lorenzo de Mèdici, amb les característiques d’un altre ja traspassat, Cèsar Borja, però sense excloure el poble de conèixer allò que el poder autoritari ja sabia de sobres i que no en necessitava, per tant, el record d’un escrit.
Perquè, tot i desconèixer la intencionalitat de l’obra, fer un llibre sobre la política per a Llorenç II de Mèdici (1492-1519), senyor de Florència entre 1513-1519, no deixa de ser una paradoxa: la publicació del contingut aparentment adreçat als governants unipersonals, és a dir, al poder absolut o oligàrquic, no exclou els governats del coneixement del mateix contingut sobre els mecanismes del poder, la seva consecució i la seva fragilitat. Precisament en una carta (maig de 1521) a Francesco Guicciardini, en què comentava la república savonaroliana, afirmava: “Crec que aquest seria el mode veritable d'anar al paradís: aprendre el camí de l'infern per evitar-lo”. És en aquest sentit, doncs, que la contradicció entre els Discursos, l’obra en què mostra la seva predilecció pel poder democràtic i republicà, i El príncep, l’obra sobre l’ús autoritari del poder, es mostra més en aparença que en realitat. O potser la revelació dels trucs de la màgia o dels secrets de la informàtica no suposa, alhora que una aparent valorització de les habilitats del mag o de l’informàtic, una desvalorització de la necessitat dels seus papers?

En un país on calia resoldre la contradicció entre una naixença prematura de la societat burgesa i la naixença tardana d’un estat, els models oferts en els Discursos i en El príncep constitueixen la porta d’entrada a l’estat burgès modern i als drets de l’home com a ciutadà d’aquest estat. Un Josep Fontana, clarivident, ens ho recorda de la següent manera: “Que quienes le aborrecían por estas ideas republicanas lograsen convencer al mundo de que este hombre era un defensor de la tiranía y que se haya identificado el adjetivo “maquiavélico” con conceptos que no tienen nada que ver con su pensar recto, claro y libre, es algo que debe hacernos meditar acerca de la mentira del saber académico que propicia tales engaños”.

Amb un desig tan elevat menat per la necessitat peremptòria de constitució, estabilització i continuïtat d’un estat italià modern, no és estrany, tot i el seu realisme, que els seus Discursos analítics sobre l’antiguitat, amb l’Esparta de Licurg o l’Atenes de Soló entre d’altres models, comportin la descoberta, recreadora si cal, de la Roma republicana del Senat i el Poble Romà com el millor estat històric i, per tant, el millor model polític, en base a un sistema ben organitzat, plural i equilibrat econòmicament i políticament, amb un poder governamental mixt amb representació institucional de tots els estaments socials, i amb uns drets i uns deures per a tothom en el marc de les lleis i de la llibertat interna i d’independència externa.

Encara avui, en uns moments tràgics en què el capitalisme productiu i la socialdemocràcia liberal han infeudat el destí de la humanitat al capitalisme financer, paguem el preu de confondre Maquiavel amb la política sense escrúpols dels seus detractors.