Idealisme i realisme, i procés sobiranista

http://www.diaridegirona.cat/opinio/2015/01/23/idealisme-realisme-proces-sobiranista/706965.html

El Renaixement, com a inici de l’autonomia del poder temporal, suposà, en la filosofia política, el desllastament humanista de rèmores modeladores com el providencialisme, la teologia o les autoritats clàssiques. Amb antecedents prerenaixentistes com Marsili de Pàdua i Guillem d’Occam, primers a desacreditar l’agustinisme polític i a denunciar les conseqüències de la intromissió de l’Església en els afers laics, aquest procés de separació respecte de qualsevol normativa exterior a la realitat es realitza de dues maneres: des de l’idealisme -amb el jusnaturalisme (jusnaturalisme catòlic i Jean Bodin) i l’utopisme (Thomas More)- i des del realisme.

La diferència entre ambdues posicions és la que trobaríem entre la reproducció fidel d’un model preestablert -que si parteix de la natura humana empírica ens permet parlar de jusnaturalisme i si parteix d’una idea concebuda d’utopisme- en el cas de l’idealisme i la producció en atenció a la seva eficàcia en el cas del realisme.

Si caracteritzem l’idealisme polític per la tendència a moralitzar el fet polític amb la prescripció de què han de fer els homes -quin és el deure particular (moral) i quin és el deure col·lectiu (política)-, el realisme polític parteix, en canvi, de l’observació i l’experimentació d’una realitat autònoma en la qual l’home és factor històric, per tal de conèixer el desplegament de les coses i poder-les governar eficaçment.

Maquiavel, coneixedor de la política florentina, des de la tràgica fi de Savonarola, “príncep” i profeta de la república popular (1494-1498), passant pels envitricolls de les missions diplomàtiques en què participà (1499-1512) per raó del seu càrrec a la república i fins a la seva expulsió del govern i la seva exclusió de la vida política (1513-1520), fundà el realisme polític amb El príncep, una obra sobre el poder, tractat sense el llast medieval que engavanyava la política amb una moral externa o la religió.

Cert, en El príncep no se’ns proposa que un príncep bo (moral) és un bon príncep (política), ni que un príncep n’és per origen familiar (heretabilitat) i per voluntat divina (provindecialisme), ni tampoc un model millor per a una realitat imperfecta: “N’hi ha molts que s’han imaginat repúbliques i principats que mai ningú no ha vist, i de les quals ningú no sap que hagin existit de veritat; perquè hi ha tanta diferència de com es viu a com s’ha de viure, que qui deixa el que es fa pel que s’hauria de fer, més aviat aprèn la seva ruïna que la seva salvació” (Cap. 15).

Reconeixent la immanència del poder respecte de l’ètica, i el seu origen humanoterrenal, Maquiavel parteix de la realitat objectiva per mostrar el camí que porta al poder. La tràgica fi de Savonarola i els seus seguidors, “els ploraners”, li havien mostrat la inutilitat dels grans principis morals sense política: “...d’aquí ve que tots els profetes armats vencen i els desarmats perden” (Cap. 6).

Es tractava de fer com Galileu en astronomia, la política ras i curt, sense categorització moral dels mitjans, atenent només a l’èxit o al fracàs dels seus objectius, a l’efectivitat dels resultats: “Però com que la meva intenció és escriure alguna cosa que sigui útil a qui ho llegeixi, m’ha semblat més convenient anar de dret a la veritat efectiva de les coses que no pas a la seva idea imaginària.” (Cap. 15).

A banda la inspiració amb Ferran II de Catalunya-Aragó, l’admiració per Cèsar Borja, al·ludit com a condottiero realista, eficaç i sense escrúpols, no hi sembla baldera: la seva conquesta de la Romanya no sols alliberà el país del feudalisme, sinó que, amb l’aliança amb les classes productives -comerciants i pagesos- i la creació d’una milícia pròpia, posava les bases d’un nou estat burgès, el qual li permetia d’aparèixer a més com a possible artífex de la unitat i la reunificació que necessitava una Itàlia en la qual encara imperava, per contrast a les monarquies d’Espanya i França, l’anarquia dels barons.

El caràcter polític dels primers vint-i-cinc capítols i el fons idealista del darrer es fonen míticament en Lorenzo de Mèdici, amb les característiques d’un personatge ja traspassat, Cèsar Borja, però sense excloure el poble de conèixer allò que el poder autoritari ja sabia de sobres i que no necessitava de recordar en un escrit. Perquè, tot i desconèixer-ne la intencionalitat, fer un llibre sobre la política per a Llorenç II de Mèdici (1492-1519), senyor de Florència (1513-1519), no deixa de ser una paradoxa: la publicació del contingut aparentment adreçat als governants unipersonals, al poder absolut o oligàrquic, no exclou els governats del coneixement del mateix contingut sobre els mecanismes del poder, la seva consecució i la seva fragilitat. Precisament, en una carta (maig de 1521) a Francesco Guicciardini, en què comentava la república savonaroliana, afirmava: “Crec que aquest seria el mode vertader d’anar al paradís: aprendre el camí de l’infern per evitar-lo”.

Així, la contradicció entre El príncep, l’obra sobre l’ús autoritari del poder, i els Discursos, l’obra sobre el poder democràtic i republicà, esdevindria més aparent que real. O la revelació dels trucs de la màgia o dels secrets de la informàtica, no suposa, alhora que una aparent valorització de les habilitats del mag o de l’informàtic, una desvalorització de la necessitat dels seus papers?

En un país on calia resoldre la contradicció entre una naixença prematura de la societat burgesa i la naixença tardana d’un estat, El príncep, amb el seu contingut realista alliberat de les custòdies medievals, és la porta d’entrada a l’estat burgès modern i als drets de l’home com a ciutadà d’aquest estat.

Josep Fontana, historiador poc sospitós d’idealisme, parla així de l’autor: “Que els qui l’avorrien per aquestes idees republicanes aconseguissin de convèncer el món que aquest home era un defensor de la tirania i que s’hagi identificat l’adjectiu “maquiavèl·lic” amb conceptes que no tenen res a veure amb el seu pensar recte, clar i lliure, ens ha de fer meditar sobre la mentida del saber acadèmic que propicia aquests enganys”.

Que cinc-cents anys després, encara sigui des de l’esquerra que hom analitzi els pobles i la seva iniciativa en clau de manipulació per part d’unes elits que Maquiavel va despullar i que hom pensi el procés sobiranista com l’obra idealista d’aquestes elits, fa una mica de basarda, la veritat. Per sort, la realitat s’imposa cada dia, per sobre del cosmopolitisme desnacionalitzador que, en les conurbacions, encara tracta d’immigrants, catalans que ja porten tres generacions al país, i només per un càlcul electoral tan nefast que haurà servit per obrir les portes de bat a bat a organitzacions d’obediència espanyola lliures del “pecat original” de catalanisme. D’ací al 27 de novembre ens convé saber amb qui ens juguem els quartos, el realisme del procés, la iniciativa popular.

"Bé és veritat que als poetes és permès de mentir" (Plini)

“Els homes acostumen a racionalitzar a posteriori els seus actes per convèncer els altres, i convèncer-se ells mateixos, que aquests actes són lògics i raonables. Però en les seves motivacions reals hi ha un rerefons de prejudicis, pors o aspiracions inconfesses (que sovint no s’atreveixen ni tan sols a confessar-se a ells mateixos), que o bé s’amaguen, o s’integren forçadament en un context que pretén ser racional (el racisme, per posar només un exemple, es presenta per part d’aquells qui el sostenen com un producte de la ciència, però no naix de la ciència, sinó que l’usa com a legitimació). L’home és, més que un animal racional, un animal racionalitzador, que justifica a posteriori amb raons imaginades moltes decisions que sorgeixen de zones obscures de la seva ment. Això explica que els homes, i les dones, reals siguin per natura contradictoris -vistos a la llum de la racionalitat- i que els seus actes no s’ajustin a la imatge coherent que pretenen donar d’ells mateixos. Si ens acostumem a veure’ls així, i no en la visió plana del retrat sense ombres que ens ofereixen normalment els seus biògrafs, o ells mateixos en memòries en què han reconstruït curosament les seves vides -dues formes de relat en què les pròpies regles literàries exigeixen que es creï coherència- aconseguirem entendre’ls millor” (Josep Fontana, La història dels homes)

Maquiavèl·lics són els altres!

Reivindicació de Maquiavel contra els gestors de la crisi actual

Nicolau Maquiavel (1469-1527), florentí de l’època dels Mèdici, és conegut, sobretot, com a escriptor i polític. Com a escriptor destaca en primer lloc per La mandragola, peça del teatre italià. Com a polític és conegut per la seva activitat diplomàtica al servei de Florència, però encara més pels seus treballs de filosofia política.

A cavall de dues èpoques, edat mitjana i edat moderna, la seva reflexió reflecteix l’inici de l’edat moderna a partir de tres consideracions: el paper autònom i objectiu amb què tracta la política i el poder; el caràcter històric que els atorga, i l’atribució del protagonisme real a les persones. Es tracta, doncs, d’una laïcització completa de la direcció dels afers humans, amb atenció exclusiva a l’eficàcia amb què aquests són desenvolupats i portats a terme, expressió pròpia del Renaixement que coincideix amb la justificació del nou estat burgès naixent.

Si pensem en el republicanisme dels Discursos sobre la primera dècada de Tit Livi (1512-1517), i que, amb El príncep (1513), no sols aportava les seves reflexions a Llorenç II de Mèdici, amb qui llagoterament es volia congraciar, sinó també a les classes populars, i, encara, que ambdues obres, després de la seva publicació (1531 i 1532 respectivament), acabaren a l’Índex de Llibres prohibits de l’Església catòlica, és ben pertinent l’afirmació següent d’Eugeni d’Ors: “Si Maquiavelo hubiese sido maquiavélico, ¿habría escrito el código del maquiavelismo? Evidentemente no. El verdadero maquiavélico empieza por no escribir”.

Ens trobem de ple en el Renaixement (ss XV-XVI), és a dir, a l’inici d’un marc caracteritzat per l’autonomia i la independència del poder temporal, que en el camp de la filosofia política comporta el desempallegament humanista de llasts espuris i modeladors com poden ser el providencialisme, la teologia, la moral o les autoritats clàssiques. Maquiavel, bon coneixedor de la realitat política florentina, des de la tràgica fi de Girolamo Savonarola, “príncep” i profeta de la república popular de 1494-1498, passant pels envitricolls de les missions diplomàtiques en què participà entre 1499-1512 per raó del seu càrrec a la república florentina, i fins a la seva expulsió del govern i la seva exclusió de la vida política florentina entre 1513-1520, fou el fundador del realisme polític, que parteix de l’observació i l’experimentació d’una realitat autònoma en la qual l’home és factor històric, amb l’objectiu de conèixer el desplegament de les coses per poder-les governar amb eficàcia. Reconeixent l’autonomia i la immanència del poder respecte de l’ètica, i el seu origen terrenal i humà, Maquiavel parteix de la realitat objectiva per mostrar el camí que porta al poder. La tràgica fi de Savonarola i els seus seguidors, “els ploraners”, li havien mostrat la inutilitat dels grans principis morals sense política: “...d’aquí ve que tots els profetes armats vencen i els desarmats perden” (Cap. 6 d’El príncep).

El príncep acaba amb un capítol (26) titulat Exhortació a prendre Itàlia i a alliberar-la dels bàrbars. Tot i ser significativament utopista en contraposició al realisme dels vint-i-cinc capítols anteriors, ens recorda que Maquiavel escriu els Discursos i El príncep a partir del 1510, en el marc d’una Itàlia fragmentada i corrupta, sotmesa al camp de forces de l’absolutisme de França, Catalunya-Aragó i el Papat, i en el marc de l’autonomització i la independència de la política com a ciència objectiva. A partir, doncs, de l’estudi dels models de convivència política de l’antiguitat, Roma sobretot, i de la necessitat d’un marc de convivència modern capaç de sobreviure en llibertat i de garantir la vida i la felicitat dels seus súbdits, Maquiavel escriu per donar a conèixer les condicions de manteniment i pervivència d’un estat que ho faci possible. Així, si els Discursos li permeten discórrer sobre les repúbliques a partir del paradigma republicà romà i El príncep li permet de fer el mateix amb els principats, és perquè ambdues obres se serveixen d’un passat més o menys reeixit per acarar un present complicat i difícil. És a dir, l’humanisme de Maquiavel esdevé una mediació entre història i política, en el sentit de treure profit de la política de l’antiguitat per a la història contemporània.
Es tractava, doncs, de fer com Galileu en astronomia, la política ras i curt, és a dir, sense categorització moral dels mitjans, sinó atenent només a l’èxit o al fracàs dels seus objectius, és a dir, a l’efectivitat dels resultats. Per això l’embadaliment amb Roma en els Discursos o l’admiració per Cèsar Borja en El príncep.

Efectivament, reiteradament al·ludit com a condottiero realista, eficaç i sense escrúpols, l’admiració per Cèsar Borja no és gens baldera: la seva conquesta de la Romanya no sols alliberà el país del feudalisme, sinó que, amb l’aliança amb els comerciants i els pagesos, això és, les classes productives, i la creació d’una milícia pròpia, posava les bases d’un nou estat burgès, que li permetia d’aparèixer, d’altra banda, com a possible artífex de la unitat i la reunificació que necessitava una Itàlia en la qual, en comparació a les monarquies consolidades d’Espanya i França, encara imperava l’anarquia dels barons. És a dir, el caràcter polític dels primers vint-i-cinc capítols i el caràcter ideològic del darrer es fonen míticament en un personatge, Lorenzo de Mèdici, amb les característiques d’un altre ja traspassat, Cèsar Borja, però sense excloure el poble de conèixer allò que el poder autoritari ja sabia de sobres i que no en necessitava, per tant, el record d’un escrit.
Perquè, tot i desconèixer la intencionalitat de l’obra, fer un llibre sobre la política per a Llorenç II de Mèdici (1492-1519), senyor de Florència entre 1513-1519, no deixa de ser una paradoxa: la publicació del contingut aparentment adreçat als governants unipersonals, és a dir, al poder absolut o oligàrquic, no exclou els governats del coneixement del mateix contingut sobre els mecanismes del poder, la seva consecució i la seva fragilitat. Precisament en una carta (maig de 1521) a Francesco Guicciardini, en què comentava la república savonaroliana, afirmava: “Crec que aquest seria el mode veritable d'anar al paradís: aprendre el camí de l'infern per evitar-lo”. És en aquest sentit, doncs, que la contradicció entre els Discursos, l’obra en què mostra la seva predilecció pel poder democràtic i republicà, i El príncep, l’obra sobre l’ús autoritari del poder, es mostra més en aparença que en realitat. O potser la revelació dels trucs de la màgia o dels secrets de la informàtica no suposa, alhora que una aparent valorització de les habilitats del mag o de l’informàtic, una desvalorització de la necessitat dels seus papers?

En un país on calia resoldre la contradicció entre una naixença prematura de la societat burgesa i la naixença tardana d’un estat, els models oferts en els Discursos i en El príncep constitueixen la porta d’entrada a l’estat burgès modern i als drets de l’home com a ciutadà d’aquest estat. Un Josep Fontana, clarivident, ens ho recorda de la següent manera: “Que quienes le aborrecían por estas ideas republicanas lograsen convencer al mundo de que este hombre era un defensor de la tiranía y que se haya identificado el adjetivo “maquiavélico” con conceptos que no tienen nada que ver con su pensar recto, claro y libre, es algo que debe hacernos meditar acerca de la mentira del saber académico que propicia tales engaños”.

Amb un desig tan elevat menat per la necessitat peremptòria de constitució, estabilització i continuïtat d’un estat italià modern, no és estrany, tot i el seu realisme, que els seus Discursos analítics sobre l’antiguitat, amb l’Esparta de Licurg o l’Atenes de Soló entre d’altres models, comportin la descoberta, recreadora si cal, de la Roma republicana del Senat i el Poble Romà com el millor estat històric i, per tant, el millor model polític, en base a un sistema ben organitzat, plural i equilibrat econòmicament i políticament, amb un poder governamental mixt amb representació institucional de tots els estaments socials, i amb uns drets i uns deures per a tothom en el marc de les lleis i de la llibertat interna i d’independència externa.

Encara avui, en uns moments tràgics en què el capitalisme productiu i la socialdemocràcia liberal han infeudat el destí de la humanitat al capitalisme financer, paguem el preu de confondre Maquiavel amb la política sense escrúpols dels seus detractors.