.jpg)
El Renaixement, com a inici de l’autonomia del poder temporal, suposà, en la filosofia política, el desllastament humanista de rèmores modeladores com el providencialisme, la teologia o les autoritats clàssiques. Amb antecedents prerenaixentistes com Marsili de Pàdua i Guillem d’Occam, primers a desacreditar l’agustinisme polític i a denunciar les conseqüències de la intromissió de l’Església en els afers laics, aquest procés de separació respecte de qualsevol normativa exterior a la realitat es realitza de dues maneres: des de l’idealisme -amb el jusnaturalisme (jusnaturalisme catòlic i Jean Bodin) i l’utopisme (Thomas More)- i des del realisme.
La diferència entre ambdues
posicions és la que trobaríem entre la reproducció fidel d’un model
preestablert -que si parteix de la natura humana empírica ens permet parlar de
jusnaturalisme i si parteix d’una idea concebuda d’utopisme- en el cas de
l’idealisme i la producció en atenció a la seva eficàcia en el cas del realisme.
Si caracteritzem l’idealisme
polític per la tendència a moralitzar el fet polític amb la prescripció de què
han de fer els homes -quin és el deure particular (moral) i quin és el deure
col·lectiu (política)-, el realisme polític parteix, en canvi, de l’observació
i l’experimentació d’una realitat autònoma en la qual l’home és factor
històric, per tal de conèixer el desplegament de les coses i poder-les governar
eficaçment.
Maquiavel, coneixedor de la
política florentina, des de la tràgica fi de Savonarola, “príncep” i profeta de
la república popular (1494-1498), passant pels envitricolls de les missions
diplomàtiques en què participà (1499-1512) per raó del seu càrrec a la
república i fins a la seva expulsió del govern i la seva exclusió de la vida política
(1513-1520), fundà el realisme polític amb El
príncep, una obra sobre el poder, tractat sense el llast medieval que
engavanyava la política amb una moral externa o la religió.
Cert, en El príncep no se’ns proposa que un príncep bo (moral) és un bon príncep
(política), ni que un príncep n’és per origen familiar (heretabilitat) i per
voluntat divina (provindecialisme), ni tampoc un model millor per a una
realitat imperfecta: “N’hi ha molts que s’han imaginat repúbliques i principats
que mai ningú no ha vist, i de les quals ningú no sap que hagin existit de
veritat; perquè hi ha tanta diferència de com es viu a com s’ha de viure, que
qui deixa el que es fa pel que s’hauria de fer, més aviat aprèn la seva ruïna
que la seva salvació” (Cap. 15).
Reconeixent la immanència del
poder respecte de l’ètica, i el seu origen humanoterrenal, Maquiavel parteix de
la realitat objectiva per mostrar el camí que porta al poder. La tràgica fi de
Savonarola i els seus seguidors, “els ploraners”, li havien mostrat la inutilitat
dels grans principis morals sense política: “...d’aquí ve que tots els profetes
armats vencen i els desarmats perden” (Cap. 6).
Es tractava de fer com Galileu en
astronomia, la política ras i curt, sense categorització moral dels mitjans,
atenent només a l’èxit o al fracàs dels seus objectius, a l’efectivitat dels
resultats: “Però com que la meva intenció és escriure alguna cosa que sigui
útil a qui ho llegeixi, m’ha semblat més convenient anar de dret a la veritat
efectiva de les coses que no pas a la seva idea imaginària.” (Cap. 15).
A banda la inspiració amb Ferran
II de Catalunya-Aragó, l’admiració per Cèsar Borja, al·ludit com a condottiero realista, eficaç i sense
escrúpols, no hi sembla baldera: la seva conquesta de la Romanya no sols
alliberà el país del feudalisme, sinó que, amb l’aliança amb les classes
productives -comerciants i pagesos- i la creació d’una milícia pròpia, posava
les bases d’un nou estat burgès, el qual li permetia d’aparèixer a més com a
possible artífex de la unitat i la reunificació que necessitava una Itàlia en
la qual encara imperava, per contrast a les monarquies d’Espanya i França,
l’anarquia dels barons.
El caràcter polític dels primers
vint-i-cinc capítols i el fons idealista del darrer es fonen míticament en
Lorenzo de Mèdici, amb les característiques d’un personatge ja traspassat,
Cèsar Borja, però sense excloure el poble de conèixer allò que el poder
autoritari ja sabia de sobres i que no necessitava de recordar en un escrit.
Perquè, tot i desconèixer-ne la intencionalitat, fer un llibre sobre la
política per a Llorenç II de Mèdici (1492-1519), senyor de Florència
(1513-1519), no deixa de ser una paradoxa: la publicació del contingut
aparentment adreçat als governants unipersonals, al poder absolut o oligàrquic,
no exclou els governats del coneixement del mateix contingut sobre els
mecanismes del poder, la seva consecució i la seva fragilitat. Precisament, en
una carta (maig de 1521) a Francesco Guicciardini, en què comentava la
república savonaroliana, afirmava: “Crec que aquest seria el mode vertader
d’anar al paradís: aprendre el camí de l’infern per evitar-lo”.
Així, la contradicció entre El príncep, l’obra sobre l’ús autoritari
del poder, i els Discursos, l’obra
sobre el poder democràtic i republicà, esdevindria més aparent que real. O la
revelació dels trucs de la màgia o dels secrets de la informàtica, no suposa,
alhora que una aparent valorització de les habilitats del mag o de
l’informàtic, una desvalorització de la necessitat dels seus papers?
En un país on calia resoldre la
contradicció entre una naixença prematura de la societat burgesa i la naixença
tardana d’un estat, El príncep, amb
el seu contingut realista alliberat de les custòdies medievals, és la porta
d’entrada a l’estat burgès modern i als drets de l’home com a ciutadà d’aquest
estat.
Josep Fontana, historiador poc
sospitós d’idealisme, parla així de l’autor: “Que els qui l’avorrien per
aquestes idees republicanes aconseguissin de convèncer el món que aquest home
era un defensor de la tirania i que s’hagi identificat l’adjectiu
“maquiavèl·lic” amb conceptes que no tenen res a veure amb el seu pensar recte,
clar i lliure, ens ha de fer meditar sobre la mentida del saber acadèmic que
propicia aquests enganys”.
Que cinc-cents anys després,
encara sigui des de l’esquerra que hom analitzi els pobles i la seva iniciativa
en clau de manipulació per part d’unes elits que Maquiavel va despullar i que
hom pensi el procés sobiranista com l’obra idealista d’aquestes elits, fa una
mica de basarda, la veritat. Per sort, la realitat s’imposa cada dia, per sobre
del cosmopolitisme desnacionalitzador que, en les conurbacions, encara tracta
d’immigrants, catalans que ja porten tres generacions al país, i només per un
càlcul electoral tan nefast que haurà servit per obrir les portes de bat a bat
a organitzacions d’obediència espanyola lliures del “pecat original” de
catalanisme. D’ací al 27 de novembre ens convé saber amb qui ens juguem els
quartos, el realisme del procés, la iniciativa popular.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada