L'ANTROPOLOGIA DE MARVIN HARRIS
1. Un llibre d’antropologia
Antropologia cultural, de Marvin Harris, Alianza Editorial, 2006.
Hi ha diverses raons per llegir-lo.
Una primera podria ser un vague coneixement inicial de Marvin Harris, de la
seva importància en la interpretació de la cultura i d’un cert escàs
reconeixement fora de l’àmbit estricte de l’antropologia. L’altre podria ser
fruit dels temes sempre atractius i més o menys vigents que es troben en un
llibre d’antropologia, com el parentiu, l’identitarisme nacionalitari o
l’origen de les religions. I si aquests tres grans temes són interessants, encara més si formen part d’un llibre que, per l’estructura i l’ordre, és un
excel·lent compendi global d’antropologia cultural, encara que sigui fidel
reflex de la particular concepció antropològica de l’autor.
2. L’autor i la seva obra
Marvin Harris (1927-2001) fou un
antropòleg estatunidenc que exercí de professor en diverses universitats:
Colúmbia i Florida. La seva importància en el camp de l’antropologia rau en el
fet de ser el creador d’una nova estratègia de recerca i interpretació dels
fets culturals anomenada materialisme
cultural, i en el caràcter divulgador de moltes de les seves obres.
La seva obra, amb aquest caire
divulgador sobretot, inclou, a més de nombrosos articles en revistes
especialitzades, els títols següents: El
desarrollo de la teoría antropológica: una historia de las teorías de la
cultura (1968 i 2001), Introducción a
la antropología general (1971), Vacas,
cerdos, guerras y brujas: los enigmas de la cultura (1975), Caníbales y reyes: los orígenes de las
culturas (1977), El materialismo
cultural (1979), La cultura
norteamericana contemporánea: una visión antropológica (1981), Antropología cultural (1983), Bueno para comer: enigmas de alimentación y
cultura (1985), Jefes, cabecillas,
abusones (1985), Muerte, sexo y
fecundidad: la regulación demográfica en la sociedad preindustrial y en
desarrollo (1987, com a coautor), Nuestra
especie (1990), Teorías sobre la
cultura en la era posmoderna (1998).
Entre els treballs de camp,
destaquen els realitzats al poblet de Minas Velhas en les muntanyes del Brasil
oriental (1950-51), a Chimborazo (Equador, 1960), a l’estat brasiler de Bahía
(1962 i 1965) i a l’Índia sobre l’ús de recursos proteínics (1976).
3. Materialisme cultural
Marvin Harris es reconeix deutor
de la influència del demògraf Thomas Malthus i la seva teoria sobre el paper
del creixement demogràfic en el desenvolupament social, i del materialisme
històric de Karl Marx amb la seva teoria de la determinació dels mitjans de
producció i la tecnologia en l’evolució històrica. Sembla que la seva
adscripció a la concepció totalista de la cultura, aquella que pretén englobar
tot allò que permet la vida i la continuïtat d’una societat (medi natural més
proper, materials, eines, instruments, accions, actes, idees, pensaments,
institucions, etc) l’han portat a pouar les seves idees d’un ventall molt ampli
d’antecessors: l’evolucionisme de Lewis H. Morgan, el materialisme històric de
Marx i Engels, l’empirisme de David Hume, l’evolucionisme cultural de Leslie
White, l’ecologia cultural de Julian Steward, el conductisme psicològic de B.
F. Skinner i la distinció etic i emic de la lingüística de Kenneth L.
Pike.
D’altra banda, amb la intenció de
donar un caràcter més científic a l’antropologia, participa de la reacció
neoevolucionista sorgida després de la Segona guerra mundial per tal d’afrontar
la insatisfacció davant de l’antievolucionisme, el particularisme sense
voluntat generalitzadora i el descriptivisme sense causalitat, vigents
aleshores.
D’aquelles influències i
d’aquesta voluntat naixeria la seva proposta: el materialisme cultural, que ell
mateix distingeix del marxisme (Marx) i del materialisme dialèctic (marxismes
posteriors a Marx).
Per al materialisme cultural, el
primer factor causal o determinant dels canvis i progressos culturals que
s’esdevenen i dels patrons culturals més o menys estables i l’organització
concreta d’una cultura o societat determinades es troba en les condicions
materials i tecnològiques amb què viuen els seus subjectes. A partir, doncs, de
les condicions materials és com el materialista cultural recerca, investiga i
analitza l’evolució i configuració de totes les societats.
Harris organitza la relació
causal del fet cultural amb tres conceptes que interrelaciona: infraestructura, que inclou mode de
producció i mode de reproducció; estructura,
que inclou economia domèstica i política econòmica; superestructura, que inclou la conducta i les idees i la
interpretació pròpia (emic) dels
aspectes de la infraestructura i l’estructura, és a dir, totes les
manifestacions i creacions artístiques, musicals, literàries, lúdiques,
esportives, rituals, religioses, científiques, etc.
La relació dels tres elements es
basa en la determinació última de la infraestructura i en la retroalimentació
dels tres elements. La infraestructura aportaria l’explicació última del canvi
i l’evolució culturals, i canvis en qualsevol àmbit tindrien conseqüències en
els altres.
A partir de Pike i la distinció
lingüística entre fonologia o estudi dels fonemes (sons abstractes,
mentals o ideals) d’una llengua i fonètica o estudi dels al·lòfons (sons
concrets de la parla) d’una llengua, afegeix la distinció de dues perspectives:
la perspectiva emic o la visió i
explicació pròpia de la comunitat objecte de l’estudi, que, com a idea o
pensament propis, formaria part de la superestructura, i la perspectiva etic o la visió i explicació pròpia del
científic que estudia la comunitat, que, com a explicació causal i racional,
correspondria a la ciència.
4. El llibre en la seva globalitat
El llibre és un excel·lent i
bàsic compendi global i general dels temes de l’antropologia cultural. Tot i
els dos pròlegs adreçats a professors i alumnes, l’esperit divulgador de Marvis
traspua tot el llibre, amb uns resums a cada capítol que el fan accessible i
entenedor per a qualsevol públic àvid per al coneixement i la interpretació
dels aspectes culturals de qualsevol societat.
No cal dir que el llibre, amb un
gran apartat bibliogràfic al final, s’estructura al voltant de la seva mateixa
proposta: el materialisme cultural, que traspua en tots els capítols.
Demografia, tecnologia, ecologia i economia estan a la base de totes les seves
exposicions i anàlisis. Això no obstant, l’autor reconeix al llarg de tot el
llibre l’aportació d’altres estratègies i d’altres autors, alhora que no dubta
d’assenyalar resultats que són discutibles des del punt de vista fins i tot de
la seva pròpia estratègia.
El llibre comença tractant la definició, l’objecte o la finalitat i la
utilitat de l’antropologia (Capítol 1), a partir de la definició del
concepte de “cultura” i de la raó de les semblances i diferències entre les
diverses cultures. Precisions sobre les insuficiències de l’endoculturació i el
difusionisme, així com la presentació dels punts de vista emic i etic, i
l’advertiment de l’adscripció expositiva del llibre a la metodologia del
materialisme cultural, són alguns dels aspectes a destacar.
Segueix amb l’evolució biològica i l’evolució cultural humanes (Capítol 2), que
tracta de la relació entre biologia i cultura humanes, i de la importància del
cervell en el desenvolupament cultural. En aquest capítol, amb importants
reflexions sobre el paper de la selecció natural en detriment de la lluita per
la supervivència, la importància de l’aprenentatge i la seva evolució, les
cultures rudimentàries dels grans simis i la raó del seu estancament evolutiu,
critica el darwinisme social o malthusianisme fonamentat en la competència, la
raciologia científica i la seva hipòtesis de races inferiors, salvant part de
la sociobiologia basada en l’eficàcia biològica inclusiva, i el creacionisme
científic. Sense dubte que el seu origen estatunidenc i la importància
reiterada i permanent d’aquesta ideologia al seu país l’han empès a estendre’s
en la crítica d’aquesta pseudoteoria, que admet i respecta com a creença, però
que creu convenient de denunciar si aspira a cientifitzar.
L’apartat següent és dedicat a
introduir la lingüística antropològica (Capítol
3), amb les relacions entre llengua i cultura, les especials característiques
del llenguatge humà, la seva adquisició, la raó de la diferenciació lingüística
i la seva importància, i la relació entre canvis lingüístics i canvis culturals.
El subapartat en el qual es pregunta si hi ha llengües superiors i llengües
inferiors és de rabiosa actualitat a casa nostra.
Després d’aquests tres capítols
comença el tractament de la tríade de Harris d’acord a l’esquema següent:
1. Infraestructura
|
1.1 Sistemes de producció d’aliments (Capítol 4)
|
1.2 Sistemes de reproducció o de producció de
descendència (Capítol 5)
|
2. Estructura
|
2.1 Organitzacions econòmiques (Capítol 6)
|
2.2 Organitzacions domèstiques
|
2.2.1 Famílies i matrimonis (Capítol 7)
|
2.2.2 Parentiu i terminologies, filiació,
residència (Capítol 8)
|
2.3 Organitzacions socials
|
2.3.1 Societats igualitàries de bandes i
poblats(Capítol 9)
|
2.3.2 Societats jeràrquiques i estats
(Capítol 10)
|
2.3.2.1
Estratificació social en els estats (Capítol 11)
|
3. Superestructura
|
3.1 Idees: religió, mite i màgia, i actes: rituals
(Capítol 12)
|
3.2 Creacions artístiques (Capítol 13)
|
3.3 Personalitat i malaltia mental, i sexe (Capítol 14)
|
La infraestructura és desenvolupada en dos capítols.
El primer fa referència als sistemes de producció d’aliments (Capítol
4), atenent a la interrelació entre
producció alimentària, tecnologia i natura a partir de la producció, el consum
o la despesa energètics. Hi apareixen conceptes d’una modernitat aclaparadora,
com la “capacitat de sosteniment” i la “llei de rendiments decreixents”, que
ens recorden conceptes de l’ecologia i de l’ecologisme com “capacitat de
carrega”, “sostenibilitat”, “límits del creixement”, etc.
El segon tracta dels sistemes de reproducció (Capítol 5): hi
relaciona producció i reproducció d’acord als costos i beneficis de la cura
d’un descendent, alhora que hi analitza les diferents conductes culturals de
regulació o control de la població, atenent als destinataris (fetus, lactants,
infants, mares), la pràctica sexual (coit), el tractament de les malalties i
els factors naturals. Hi fa les anàlisis emic
i etic de l’infanticidi indirecte al
nord-est del Brasil.
L’estructura és tractada en sis capítols.
El primer se centra en l’organització econòmica o l’economia
política (Capítol 6): defineix el concepte d’”economia”, analitza els
diferents tipus d’economia d’acord als sistemes de la producció i l’intercanvi,
els diferents sistemes d’intercanvi i la seva relació amb la infraestructura,
el concepte de “diner”, la diferència entre economies de mercat i sense mercat,
i la relació entre divisió del treball i temps de treball i modes de producció
i reproducció. Són interessants les referències a diferents exemples o
especificitats d’alguna modalitat d’intercanvi: el cas dels aprofitats en
l’intercanvi recíproc, el Kula descrit per Malinowski, l’ostentació dels
kwakiutl del nord-oest del Pacífic en l’intercanvi redistributiu o l’intercanvi
“capitalista” entre els kapauku d’Indonèsia.
L’organització domèstica o l’economia domèstica és objecte de dos
capítols.
El primer tracta de les
relacions internes a la família (Capítol 7): la família i les seves
tipologies, el matrimoni i les seves modalitats, les funcions del matrimoni, la legitimitat. En
aquest capítol analitza les diverses teories que expliquen el fenomen universal
d’evitació de l’incest, alhora que proposa una definició del concepte
“matrimoni” que a l’estat espanyol ha estat superada legalment.
El parentiu des del punt de vista emic (Capítol 8) és objecte del
segon, en el qual exposa la filiació i les seves regles, les diverses
modalitats de filiació cognatícia, la filiació unilineal, les múltiples pautes
de residencia dels nous matrimonis així com les seves causes, i les
terminologies del parentiu dels esquimals, els hawaians i la gens iroquesa.
Segueixen tres capítols sobre l’organització social.
Les societats igualitàries de bandes i poblats (Capítol 9) tracta
sobre les relacions entre els individus, el manteniment de la cohesió política,
la llei i l’ordre, i la guerra com a sistema de resolució de conflictes. Hi
exposa diverses teories sobre les causes de la guerra, així com matisa el
“comunisme primitiu” com a estadi de desenvolupament amb absència total de
propietat privada tal com pensava Friedrich Engels. Entre els sistemes de
mobilització de l’opinió pública, exposa l’exemple dels duels de cançons dels
esquimals i les acusacions de bruixeria dels kuikuru brasilers.
El següent
tracta les societats jerarquitzades i
els estats (Capítol 10): el paper dels cabdills en la pau i en la guerra,
els casos dels illencs trobriandesos i dels indis cheroke, la limitació del
poder dels caps amb l’exemple de l’illa Tikopia, l’origen dels estats a partir
de les condicions infraestructurals, els casos del regne africà de Buyonoro,
del feudalisme europeu i de l’imperi inca d’Amèrica, les formes persuasives i
coactives de manteniment de l’ordre i la desigualtat establerts, tant als
estats antics com en els moderns, són alguns dels temes exposats.
El darrer es
refereix a l’estratificació social en
les organitzacions estatals (Capítol 11), en el qual analitza les múltiples
estratificacions socials i la determinació d’aquestes en les idees i conductes
dels seus membres. Els explotats, els camperols, els pobres, les minories i les
castes són alguns dels grups analitzats, tant des del punt de vista emic com des del punt de vista etic.
Tres capítols més són dedicats a la superestructura.
El primer adreçat a la religió, els mites i les màgies (Capítol
12), amb les anàlisis dels seus orígens, els seus rituals i les seves funcions.
Diferenciació entre animisme i animatisme, rituals mediadors individuals com
els dels esquimals, els xamans i els comunitaris com els tòtems i els ritus de
pas, i els cultes eclesiàstics, són alguns dels aspectes més importants. Hi
presenta l’excepcionalitat del canibalisme asteca a partir de la seva relació
amb necessitats econòmiques i ecològiques i el realisme polític de les
acomodacions dels diversos rituals de revitalització dels indis americanes,
així com l’origen econòmic i ecològic de la privació del consum de carn de porc
entre jueus i musulmans i de les vaques sagrades de l’hinduisme.
El segon a les creacions artístiques (Capítol 13), en el qual mostra, d’acord
al seu mètode i amb exemples concrets, la relació adaptativa de les
manifestacions artístiques a la infraestructura i a l’estructura: modes de
subsistència, tecnologia, tradició, religió i política, Tot i això, alerta
sobre la complexitat de la retòrica campa de pobles del Perú i sobre la
universalització estructuralista dels contrastos binaris.
I el tercer a la personalitat, la malaltia mental i el
sexe (Capítol 14) en què presenta
les dificultats d’universalitzar a partir de pràctiques educatives, pautes i
trets nacionals, expressa la determinació infraestructural de simptomatologies
que s’han considerat com a malalties mentals pròpies de determinades cultures
(esquimals, indis canadencs), així com el caràcter cultural, no biològic, de
base infraestructural i estructural de les diferències de gènere, les opcions
sexuals i la pràctica sexual.
Segueix un interessant capítol d’antropologia aplicada (Capítol 15), en
el qual presenta l’aplicabilitat i la utilitat de l’antropologia, d’acord a
interessos o objectius públics o privats, fonamentada en la superació de
l’etnocentrisme occidental, la cosmovisió holística i la preocupació en els
aspectes etic quotidians,
característiques de l’antropologia general. Descriu alguns casos reeixits
d’antropologia d’acció i de defensa, per al desenvolupament d’economies
camperoles (Perú, Haití), fracassos per sobreestimar l’aplicació tecnològica en
detriment dels aspectes culturals (revolucions verdes mexicanes), el caràcter
cultural de pautes com el consum de marihuana o d’alcohol (Jamaica, Costa Rica,
illa de Truck), l’avenç en la investigació mèdica sobre l’origen de malalties
relacionades amb pràctiques culturals (kuru de Nova Guinea) i exemples de
polítiques d’aparador o de discrepància entre plans emic i actituds etic
(fals associacionisme, clínica sense ús).
En l’últim capítol ofereix una anàlisi antropològica de la societat i
cultura estutunidenques (Capítol 16). Fidel al seu mètode, relaciona les
noves alienacions del treball, les noves pautes culturals per afrontar la
pobresa (família matrifocal, delicte), la feminització del món del treball, els
canvis en els models familiars i les pràctiques sexuals, amb el canvi de model
productiu (de la indústria a la societat dels serveis, la informació i
l’automatització), així com la situació socioeconòmica d’una gran part de la
societat estatunidenca com a explicació de l’auge religiós.
Per últim, un apèndix sobre la història de les estratègies antropològiques
presenta una pinzellada breu i didàctica dels principals corrents antropològics
i les seves diferències estratègiques: el mite il·lustrat del progrés (Smith,
Ferguson, Turgot, Diderot), pel qual progrés i evolució de la raó van lligats;
l’evolucionisme (Comte, Hegel, Morgan), amb la seva unilinealitat i les seves
etapes; el darwinisme social (Malthus, Spencer), que pretén trobar una
correspondència entre evolució biològica i evolució cultural; l’evolucionisme
marxista (Marx i Engels), que estableix l’origen de l’evolució en els canvis en
el mode de producció; els diversos antievolucionismes: el particularisme
històric (Boas), pel qual només hi ha casos culturals que fan innecessàries
generalitzacions i recerca d’orígens; el difusionisme, amb la seva teoria de la
imitació cultural; el funcionalisme (Malinowski), pel qual són prioritàries les
funcions dels elements culturals; el funcionalisme estructural
(Radcliffe-Brown), que se centrarà en les funcions que permeten el manteniment
del sistema, i l’enfocament psicologista de cultura i personalitat (Benedict,
Mead), amb l’establiment de relacions entre pautes i comportaments i
personalitats individuals; els neoevolucionismes: White, amb la determinació de
la disposició i el consum d’energia; l’ecologia cultural (Steward), amb la
interacció entre natura i cultura com a causa de semblances i diferències; el
materialisme dialèctic (marxisme), basat en la contradicció interna del sistema
cultural i el compromís polític de l’antropòleg, i el materialisme cultural
(Harris); i l’estructuralisme (Lévi-Strauss), a la recerca de les uniformitats
psicològiques que traspuen entre les diferències culturals; enfocaments
particularistes, de base emic i amb
un objectiu exclusivament formatiu, i el determinisme racial, de psicòlegs i
biòlegs que atribueixen una enorme importància a la intel·ligència i a
l’herència genètica, i el qual sotmet a una anàlisi crítica important.
5. Conclusions
La teoria del materialisme
cultural us recordarà aquella formulació de Marx per a l’estudi del
desenvolupament històric basada en una altra tríade: la base o forces
productives amb la ciència, la tecnologia i les forces del treball,
l’estructura o les relacions de producció amb l’economia i la societat, i la
superestructura o la ideologia amb la política, les idees i les manifestacions
i creacions artístiques, i en la relació dialèctica dels tres nivells i amb la
determinació en última instància dels factors econòmics. Tot i això, Harris, al
contrari dels creadors del materialisme històric, no proposa el seu model com
una alternativa substitutòria dels altres, ans al contrari, com un nou model
més que pot servir per sistematitzar i per conviure en relació dialèctica amb
les aportacions de les altres estratègies antropològiques. Hom diria que, tot i
l’adscripció a un model de treball que privilegia el materialisme com a punt de
partida, la seva aportació principal ha estat més a nivell de sistematitzar una
metodologia que ha construït eclècticament i sincrèticament a partir de millores
i perfeccionaments amb els seus referents de partida: materialisme,
evolucionisme, ecologisme, psicologisme, etic
i emic. D’altra banda, a diferència
amb el marxisme, que centrava l’objectiu del materialisme històric a estudiar i
entendre el moviment i el canvi històric, sembla com si el materialisme
cultural, recercades i reconegudes les causes infraestructurals de les
semblances i les diferències culturals, estigués més interessat en la situació
actual o de permanència que en l’evolució. Hom diria que, més preocupat per la
foto finiss d’una realitat o d’un
element cultural que no pas per les seves evolucions, ha creat i provat una
càmera de retratar pròpia que li permetés la visió instantània i completa del
seu objectiu amb la intenció de poder comparar millor les diverses realitats o
elements culturals.
1 comentari:
buen articulo
Publica un comentari a l'entrada