CONFINAMENT 8: L'ANTROPOLOGIA DE MARVIN HARRIS

L'ANTROPOLOGIA DE MARVIN HARRIS

1. Un llibre d’antropologia

Antropologia cultural, de Marvin Harris, Alianza Editorial, 2006.

Hi ha diverses raons per llegir-lo. Una primera podria ser un vague coneixement inicial de Marvin Harris, de la seva importància en la interpretació de la cultura i d’un cert escàs reconeixement fora de l’àmbit estricte de l’antropologia. L’altre podria ser fruit dels temes sempre atractius i més o menys vigents que es troben en un llibre d’antropologia, com el parentiu, l’identitarisme nacionalitari o l’origen de les religions. I si aquests tres grans temes són interessants, encara més si formen part d’un llibre que, per l’estructura i l’ordre, és un excel·lent compendi global d’antropologia cultural, encara que sigui fidel reflex de la particular concepció antropològica de l’autor.

2. L’autor i la seva obra

Marvin Harris (1927-2001) fou un antropòleg estatunidenc que exercí de professor en diverses universitats: Colúmbia i Florida. La seva importància en el camp de l’antropologia rau en el fet de ser el creador d’una nova estratègia de recerca i interpretació dels fets culturals anomenada materialisme cultural, i en el caràcter divulgador de moltes de les seves obres.

La seva obra, amb aquest caire divulgador sobretot, inclou, a més de nombrosos articles en revistes especialitzades, els títols següents: El desarrollo de la teoría antropológica: una historia de las teorías de la cultura (1968 i 2001), Introducción a la antropología general (1971), Vacas, cerdos, guerras y brujas: los enigmas de la cultura (1975), Caníbales y reyes: los orígenes de las culturas (1977), El materialismo cultural (1979), La cultura norteamericana contemporánea: una visión antropológica (1981), Antropología cultural (1983), Bueno para comer: enigmas de alimentación y cultura (1985), Jefes, cabecillas, abusones (1985), Muerte, sexo y fecundidad: la regulación demográfica en la sociedad preindustrial y en desarrollo (1987, com a coautor), Nuestra especie (1990), Teorías sobre la cultura en la era posmoderna (1998).

Entre els treballs de camp, destaquen els realitzats al poblet de Minas Velhas en les muntanyes del Brasil oriental (1950-51), a Chimborazo (Equador, 1960), a l’estat brasiler de Bahía (1962 i 1965) i a l’Índia sobre l’ús de recursos proteínics (1976).

3. Materialisme cultural

Marvin Harris es reconeix deutor de la influència del demògraf Thomas Malthus i la seva teoria sobre el paper del creixement demogràfic en el desenvolupament social, i del materialisme històric de Karl Marx amb la seva teoria de la determinació dels mitjans de producció i la tecnologia en l’evolució històrica. Sembla que la seva adscripció a la concepció totalista de la cultura, aquella que pretén englobar tot allò que permet la vida i la continuïtat d’una societat (medi natural més proper, materials, eines, instruments, accions, actes, idees, pensaments, institucions, etc) l’han portat a pouar les seves idees d’un ventall molt ampli d’antecessors: l’evolucionisme de Lewis H. Morgan, el materialisme històric de Marx i Engels, l’empirisme de David Hume, l’evolucionisme cultural de Leslie White, l’ecologia cultural de Julian Steward, el conductisme psicològic de B. F. Skinner i la distinció etic i emic de la lingüística de Kenneth L. Pike.

D’altra banda, amb la intenció de donar un caràcter més científic a l’antropologia, participa de la reacció neoevolucionista sorgida després de la Segona guerra mundial per tal d’afrontar la insatisfacció davant de l’antievolucionisme, el particularisme sense voluntat generalitzadora i el descriptivisme sense causalitat, vigents aleshores.

D’aquelles influències i d’aquesta voluntat naixeria la seva proposta: el materialisme cultural, que ell mateix distingeix del marxisme (Marx) i del materialisme dialèctic (marxismes posteriors a Marx).

Per al materialisme cultural, el primer factor causal o determinant dels canvis i progressos culturals que s’esdevenen i dels patrons culturals més o menys estables i l’organització concreta d’una cultura o societat determinades es troba en les condicions materials i tecnològiques amb què viuen els seus subjectes. A partir, doncs, de les condicions materials és com el materialista cultural recerca, investiga i analitza l’evolució i configuració de totes les societats.

Harris organitza la relació causal del fet cultural amb tres conceptes que interrelaciona: infraestructura, que inclou mode de producció i mode de reproducció; estructura, que inclou economia domèstica i política econòmica; superestructura, que inclou la conducta i les idees i la interpretació pròpia (emic) dels aspectes de la infraestructura i l’estructura, és a dir, totes les manifestacions i creacions artístiques, musicals, literàries, lúdiques, esportives, rituals, religioses, científiques, etc.

La relació dels tres elements es basa en la determinació última de la infraestructura i en la retroalimentació dels tres elements. La infraestructura aportaria l’explicació última del canvi i l’evolució culturals, i canvis en qualsevol àmbit tindrien conseqüències en els altres.

A partir de Pike i la distinció lingüística entre fonologia o estudi dels fonemes (sons abstractes, mentals o ideals) d’una llengua i fonètica o estudi dels al·lòfons (sons concrets de la parla) d’una llengua, afegeix la distinció de dues perspectives: la perspectiva emic o la visió i explicació pròpia de la comunitat objecte de l’estudi, que, com a idea o pensament propis, formaria part de la superestructura, i la perspectiva etic o la visió i explicació pròpia del científic que estudia la comunitat, que, com a explicació causal i racional, correspondria a la ciència.

4. El llibre en la seva globalitat

El llibre és un excel·lent i bàsic compendi global i general dels temes de l’antropologia cultural. Tot i els dos pròlegs adreçats a professors i alumnes, l’esperit divulgador de Marvis traspua tot el llibre, amb uns resums a cada capítol que el fan accessible i entenedor per a qualsevol públic àvid per al coneixement i la interpretació dels aspectes culturals de qualsevol societat.

No cal dir que el llibre, amb un gran apartat bibliogràfic al final, s’estructura al voltant de la seva mateixa proposta: el materialisme cultural, que traspua en tots els capítols. Demografia, tecnologia, ecologia i economia estan a la base de totes les seves exposicions i anàlisis. Això no obstant, l’autor reconeix al llarg de tot el llibre l’aportació d’altres estratègies i d’altres autors, alhora que no dubta d’assenyalar resultats que són discutibles des del punt de vista fins i tot de la seva pròpia estratègia.

El llibre comença tractant la definició, l’objecte o la finalitat i la utilitat de l’antropologia (Capítol 1), a partir de la definició del concepte de “cultura” i de la raó de les semblances i diferències entre les diverses cultures. Precisions sobre les insuficiències de l’endoculturació i el difusionisme, així com la presentació dels punts de vista emic i etic, i l’advertiment de l’adscripció expositiva del llibre a la metodologia del materialisme cultural, són alguns dels aspectes a destacar.

Segueix amb l’evolució biològica i l’evolució cultural humanes (Capítol 2), que tracta de la relació entre biologia i cultura humanes, i de la importància del cervell en el desenvolupament cultural. En aquest capítol, amb importants reflexions sobre el paper de la selecció natural en detriment de la lluita per la supervivència, la importància de l’aprenentatge i la seva evolució, les cultures rudimentàries dels grans simis i la raó del seu estancament evolutiu, critica el darwinisme social o malthusianisme fonamentat en la competència, la raciologia científica i la seva hipòtesis de races inferiors, salvant part de la sociobiologia basada en l’eficàcia biològica inclusiva, i el creacionisme científic. Sense dubte que el seu origen estatunidenc i la importància reiterada i permanent d’aquesta ideologia al seu país l’han empès a estendre’s en la crítica d’aquesta pseudoteoria, que admet i respecta com a creença, però que creu convenient de denunciar si aspira a cientifitzar.

L’apartat següent és dedicat a introduir la lingüística antropològica (Capítol 3), amb les relacions entre llengua i cultura, les especials característiques del llenguatge humà, la seva adquisició, la raó de la diferenciació lingüística i la seva importància, i la relació entre canvis lingüístics i canvis culturals. El subapartat en el qual es pregunta si hi ha llengües superiors i llengües inferiors és de rabiosa actualitat a casa nostra.

Després d’aquests tres capítols comença el tractament de la tríade de Harris d’acord a l’esquema següent: 

1. Infraestructura

1.1 Sistemes de producció d’aliments (Capítol 4)

1.2 Sistemes de reproducció o de producció de descendència (Capítol 5)

2. Estructura

2.1 Organitzacions econòmiques (Capítol 6)

2.2 Organitzacions domèstiques

2.2.1 Famílies i matrimonis (Capítol 7)

2.2.2 Parentiu i terminologies, filiació, residència (Capítol 8)

2.3 Organitzacions socials

2.3.1 Societats igualitàries de bandes i poblats(Capítol 9)

2.3.2 Societats jeràrquiques i estats (Capítol 10)

2.3.2.1 Estratificació social en els estats (Capítol 11)

3. Superestructura

3.1 Idees: religió, mite i màgia, i actes: rituals (Capítol 12)

3.2 Creacions artístiques (Capítol 13)

3.3 Personalitat i malaltia mental, i sexe (Capítol 14)

 

La infraestructura és desenvolupada en dos capítols.

El primer fa referència als sistemes de producció d’aliments (Capítol 4), atenent a la interrelació entre producció alimentària, tecnologia i natura a partir de la producció, el consum o la despesa energètics. Hi apareixen conceptes d’una modernitat aclaparadora, com la “capacitat de sosteniment” i la “llei de rendiments decreixents”, que ens recorden conceptes de l’ecologia i de l’ecologisme com “capacitat de carrega”, “sostenibilitat”, “límits del creixement”, etc.

El segon tracta dels sistemes de reproducció (Capítol 5): hi relaciona producció i reproducció d’acord als costos i beneficis de la cura d’un descendent, alhora que hi analitza les diferents conductes culturals de regulació o control de la població, atenent als destinataris (fetus, lactants, infants, mares), la pràctica sexual (coit), el tractament de les malalties i els factors naturals. Hi fa les anàlisis emic i etic de l’infanticidi indirecte al nord-est del Brasil.

L’estructura és tractada en sis capítols.

El primer se centra en l’organització econòmica o l’economia política (Capítol 6): defineix el concepte d’”economia”, analitza els diferents tipus d’economia d’acord als sistemes de la producció i l’intercanvi, els diferents sistemes d’intercanvi i la seva relació amb la infraestructura, el concepte de “diner”, la diferència entre economies de mercat i sense mercat, i la relació entre divisió del treball i temps de treball i modes de producció i reproducció. Són interessants les referències a diferents exemples o especificitats d’alguna modalitat d’intercanvi: el cas dels aprofitats en l’intercanvi recíproc, el Kula descrit per Malinowski, l’ostentació dels kwakiutl del nord-oest del Pacífic en l’intercanvi redistributiu o l’intercanvi “capitalista” entre els kapauku d’Indonèsia.

L’organització domèstica o l’economia domèstica és objecte de dos capítols. 

El primer tracta de les relacions internes a la família (Capítol 7): la família i les seves tipologies, el matrimoni i les seves modalitats, les funcions del matrimoni, la legitimitat. En aquest capítol analitza les diverses teories que expliquen el fenomen universal d’evitació de l’incest, alhora que proposa una definició del concepte “matrimoni” que a l’estat espanyol ha estat superada legalment. 

El parentiu des del punt de vista emic (Capítol 8) és objecte del segon, en el qual exposa la filiació i les seves regles, les diverses modalitats de filiació cognatícia, la filiació unilineal, les múltiples pautes de residencia dels nous matrimonis així com les seves causes, i les terminologies del parentiu dels esquimals, els hawaians i la gens iroquesa.

Segueixen tres capítols sobre l’organització social. 

Les societats igualitàries de bandes i poblats (Capítol 9) tracta sobre les relacions entre els individus, el manteniment de la cohesió política, la llei i l’ordre, i la guerra com a sistema de resolució de conflictes. Hi exposa diverses teories sobre les causes de la guerra, així com matisa el “comunisme primitiu” com a estadi de desenvolupament amb absència total de propietat privada tal com pensava Friedrich Engels. Entre els sistemes de mobilització de l’opinió pública, exposa l’exemple dels duels de cançons dels esquimals i les acusacions de bruixeria dels kuikuru brasilers. 

El següent tracta les societats jerarquitzades i els estats (Capítol 10): el paper dels cabdills en la pau i en la guerra, els casos dels illencs trobriandesos i dels indis cheroke, la limitació del poder dels caps amb l’exemple de l’illa Tikopia, l’origen dels estats a partir de les condicions infraestructurals, els casos del regne africà de Buyonoro, del feudalisme europeu i de l’imperi inca d’Amèrica, les formes persuasives i coactives de manteniment de l’ordre i la desigualtat establerts, tant als estats antics com en els moderns, són alguns dels temes exposats. 

El darrer es refereix a l’estratificació social en les organitzacions estatals (Capítol 11), en el qual analitza les múltiples estratificacions socials i la determinació d’aquestes en les idees i conductes dels seus membres. Els explotats, els camperols, els pobres, les minories i les castes són alguns dels grups analitzats, tant des del punt de vista emic com des del punt de vista etic.

Tres capítols més són dedicats a la superestructura.

El primer adreçat a la religió, els mites i les màgies (Capítol 12), amb les anàlisis dels seus orígens, els seus rituals i les seves funcions. Diferenciació entre animisme i animatisme, rituals mediadors individuals com els dels esquimals, els xamans i els comunitaris com els tòtems i els ritus de pas, i els cultes eclesiàstics, són alguns dels aspectes més importants. Hi presenta l’excepcionalitat del canibalisme asteca a partir de la seva relació amb necessitats econòmiques i ecològiques i el realisme polític de les acomodacions dels diversos rituals de revitalització dels indis americanes, així com l’origen econòmic i ecològic de la privació del consum de carn de porc entre jueus i musulmans i de les vaques sagrades de l’hinduisme.

El segon a les creacions artístiques (Capítol 13), en el qual mostra, d’acord al seu mètode i amb exemples concrets, la relació adaptativa de les manifestacions artístiques a la infraestructura i a l’estructura: modes de subsistència, tecnologia, tradició, religió i política, Tot i això, alerta sobre la complexitat de la retòrica campa de pobles del Perú i sobre la universalització estructuralista dels contrastos binaris.

I el tercer a la personalitat, la malaltia mental i el sexe (Capítol 14) en què  presenta les dificultats d’universalitzar a partir de pràctiques educatives, pautes i trets nacionals, expressa la determinació infraestructural de simptomatologies que s’han considerat com a malalties mentals pròpies de determinades cultures (esquimals, indis canadencs), així com el caràcter cultural, no biològic, de base infraestructural i estructural de les diferències de gènere, les opcions sexuals i la pràctica sexual.

Segueix un interessant capítol d’antropologia aplicada (Capítol 15), en el qual presenta l’aplicabilitat i la utilitat de l’antropologia, d’acord a interessos o objectius públics o privats, fonamentada en la superació de l’etnocentrisme occidental, la cosmovisió holística i la preocupació en els aspectes etic quotidians, característiques de l’antropologia general. Descriu alguns casos reeixits d’antropologia d’acció i de defensa, per al desenvolupament d’economies camperoles (Perú, Haití), fracassos per sobreestimar l’aplicació tecnològica en detriment dels aspectes culturals (revolucions verdes mexicanes), el caràcter cultural de pautes com el consum de marihuana o d’alcohol (Jamaica, Costa Rica, illa de Truck), l’avenç en la investigació mèdica sobre l’origen de malalties relacionades amb pràctiques culturals (kuru de Nova Guinea) i exemples de polítiques d’aparador o de discrepància entre plans emic i actituds etic (fals associacionisme, clínica sense ús).

En l’últim capítol ofereix una anàlisi antropològica de la societat i cultura estutunidenques (Capítol 16). Fidel al seu mètode, relaciona les noves alienacions del treball, les noves pautes culturals per afrontar la pobresa (família matrifocal, delicte), la feminització del món del treball, els canvis en els models familiars i les pràctiques sexuals, amb el canvi de model productiu (de la indústria a la societat dels serveis, la informació i l’automatització), així com la situació socioeconòmica d’una gran part de la societat estatunidenca com a explicació de l’auge religiós.

Per últim, un apèndix sobre la història de les estratègies antropològiques presenta una pinzellada breu i didàctica dels principals corrents antropològics i les seves diferències estratègiques: el mite il·lustrat del progrés (Smith, Ferguson, Turgot, Diderot), pel qual progrés i evolució de la raó van lligats; l’evolucionisme (Comte, Hegel, Morgan), amb la seva unilinealitat i les seves etapes; el darwinisme social (Malthus, Spencer), que pretén trobar una correspondència entre evolució biològica i evolució cultural; l’evolucionisme marxista (Marx i Engels), que estableix l’origen de l’evolució en els canvis en el mode de producció; els diversos antievolucionismes: el particularisme històric (Boas), pel qual només hi ha casos culturals que fan innecessàries generalitzacions i recerca d’orígens; el difusionisme, amb la seva teoria de la imitació cultural; el funcionalisme (Malinowski), pel qual són prioritàries les funcions dels elements culturals; el funcionalisme estructural (Radcliffe-Brown), que se centrarà en les funcions que permeten el manteniment del sistema, i l’enfocament psicologista de cultura i personalitat (Benedict, Mead), amb l’establiment de relacions entre pautes i comportaments i personalitats individuals; els neoevolucionismes: White, amb la determinació de la disposició i el consum d’energia; l’ecologia cultural (Steward), amb la interacció entre natura i cultura com a causa de semblances i diferències; el materialisme dialèctic (marxisme), basat en la contradicció interna del sistema cultural i el compromís polític de l’antropòleg, i el materialisme cultural (Harris); i l’estructuralisme (Lévi-Strauss), a la recerca de les uniformitats psicològiques que traspuen entre les diferències culturals; enfocaments particularistes, de base emic i amb un objectiu exclusivament formatiu, i el determinisme racial, de psicòlegs i biòlegs que atribueixen una enorme importància a la intel·ligència i a l’herència genètica, i el qual sotmet a una anàlisi crítica important.

5. Conclusions

La teoria del materialisme cultural us recordarà aquella formulació de Marx per a l’estudi del desenvolupament històric basada en una altra tríade: la base o forces productives amb la ciència, la tecnologia i les forces del treball, l’estructura o les relacions de producció amb l’economia i la societat, i la superestructura o la ideologia amb la política, les idees i les manifestacions i creacions artístiques, i en la relació dialèctica dels tres nivells i amb la determinació en última instància dels factors econòmics. Tot i això, Harris, al contrari dels creadors del materialisme històric, no proposa el seu model com una alternativa substitutòria dels altres, ans al contrari, com un nou model més que pot servir per sistematitzar i per conviure en relació dialèctica amb les aportacions de les altres estratègies antropològiques. Hom diria que, tot i l’adscripció a un model de treball que privilegia el materialisme com a punt de partida, la seva aportació principal ha estat més a nivell de sistematitzar una metodologia que ha construït eclècticament i sincrèticament a partir de millores i perfeccionaments amb els seus referents de partida: materialisme, evolucionisme, ecologisme, psicologisme, etic i emic. D’altra banda, a diferència amb el marxisme, que centrava l’objectiu del materialisme històric a estudiar i entendre el moviment i el canvi històric, sembla com si el materialisme cultural, recercades i reconegudes les causes infraestructurals de les semblances i les diferències culturals, estigués més interessat en la situació actual o de permanència que en l’evolució. Hom diria que, més preocupat per la foto finiss d’una realitat o d’un element cultural que no pas per les seves evolucions, ha creat i provat una càmera de retratar pròpia que li permetés la visió instantània i completa del seu objectiu amb la intenció de poder comparar millor les diverses realitats o elements culturals.