SOBRE LA RESPONSABILITAT D'ALLÒ QUE ESTÀ PASSANT
A partir d'Hans Jonas: El carácter modificado de la acción humana; cap.1: El principio de responsabilidad;
Barcelona, Herder, 1995.
Cal situar Hans Jonas i la seva
filosofia ètica en el context de les catàstrofes humanitàries reals o possibles
a l’origen de les quals hi ha un desenvolupament desmesurat i un ús espuri de
la tècnica a partir dels anys quarantes: extermini nazi dels jueus i d’altres
minories; bombes d’Hiroshima i Nagasaki; tecnologia nuclear com a mecanisme
d’equilibri de les potències; contaminació industrial d’aigües, aire i terres.
Jonas parteix de la base que la
tècnica moderna ha desequilibrat, en contra de la natura i, doncs, del mateix
home, l’estreta relació entra natura i humanitat, posant en perill, no tant el
planeta, com la continuïtat de la vida humana mateixa en la terra. Això fa
necessària una nova ètica que transcendeixi el món exclusiu dels humans i de la
seva civilització, i incorpori la natura com a objecte de responsabilitat
humana, més que com a objecte de la raó, la invenció i la tècnica. Perquè
l’ètica moderna es caracteritzava així: era antropocèntrica, o concernent al
comportament humà sobre els homes mateixos; mantenia una relació neutra o
objectiva amb el món no humà; l’home hi era entès només com a subjecte i no com
a objecte; el bé i el mal mantenien una relació de proximitat espacial i
d’immediatesa temporal amb el comportament humà.
Les noves característiques del
progrés tecnològic: caràcter col·lectiu dels agents, dels actes i dels efectes;
nou paper de fi per sobre del de mitjà; abast global o biosfèric de les seves
conseqüències; irreversibilitat i caràcter acumulatiu de moltes actuacions;
decalatge a favor de la tècnica en relació al saber i al coneixement, etc, han
fet palesa la vulnerabilitat i la indefensió de la natura, i la necessitat,
doncs, d’una ètica que tingui present aquest nou biaix entre civilització i
natura, i la necessitat de donar molta més rellevància a la previsió sobre el
futur i a les possibilitats de continuïtat de la vida humana. Tot plegat “imposa
a l’ètica una dimensió nova... ...de responsabilitat”, que tingui presents les
condicions vitals globals, el futur i l’existència humana. Encara que es tracti
d’una orientació antropocèntrica, però amb la seva exclusivitat si més no en
qüestió, es tracta d’un imperatiu que, en formulació kantiana, reclama una
actuació compatible amb la continuïtat de la vida humana en la terra, amb el
ben entès que es refereix més a la política pública que al comportament privat
i que es tracta d’un universalitzable per raons d’efectivitat, i no pas com a
mera hipòtesi.
Encara que puguem haver conegut
ètiques amb certa pàtina de futur: l’ètica cristiana de la infelicitat terrenal
en bescanvi d’un alliberament definitiu de l’ànima; l’ètica del governant per
al bé comú futur, o l’utopisme que instrumentalitza el present per a un futur
diferent, no és menys cert que, mentre les dues primeres apareixen orientades
al comportament en el present, la darrera està plenament orientada al futur.
Encara que a un futur que pensa controlar i menystenir, amb un excés
d’optimisme i esperança segons Jonas, la mateixa tècnica que s’ha mostrat molt
més determinant que hom pensava, fins al punt que aquesta ja no sols pot
dominar ni domina la natura, sinó que fins i tot pot convertir la persona en
simple objecte del seu domini.
Les possibilitats que la tècnica
ofereix sobre la vida i la longevitat, la conducta i el seu control, i la
manipulació genètica podrien ser bons exemples d’això, i de com aquest nou
utopisme possible reclama establir un principi global que substitueixi, des de
la por, la resignació per l’acció conscient: el principi de responsabilitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada