CONFINAMENT 7: SOBRE LA RESPONSABILITAT D'ALLÒ QUE ESTÀ PASSANT

SOBRE LA RESPONSABILITAT D'ALLÒ QUE ESTÀ PASSANT

A partir d'Hans Jonas: El carácter modificado de la acción humana; cap.1: El principio de responsabilidad; Barcelona, Herder, 1995.

Cal situar Hans Jonas i la seva filosofia ètica en el context de les catàstrofes humanitàries reals o possibles a l’origen de les quals hi ha un desenvolupament desmesurat i un ús espuri de la tècnica a partir dels anys quarantes: extermini nazi dels jueus i d’altres minories; bombes d’Hiroshima i Nagasaki; tecnologia nuclear com a mecanisme d’equilibri de les potències; contaminació industrial d’aigües, aire i terres.

Jonas parteix de la base que la tècnica moderna ha desequilibrat, en contra de la natura i, doncs, del mateix home, l’estreta relació entra natura i humanitat, posant en perill, no tant el planeta, com la continuïtat de la vida humana mateixa en la terra. Això fa necessària una nova ètica que transcendeixi el món exclusiu dels humans i de la seva civilització, i incorpori la natura com a objecte de responsabilitat humana, més que com a objecte de la raó, la invenció i la tècnica. Perquè l’ètica moderna es caracteritzava així: era antropocèntrica, o concernent al comportament humà sobre els homes mateixos; mantenia una relació neutra o objectiva amb el món no humà; l’home hi era entès només com a subjecte i no com a objecte; el bé i el mal mantenien una relació de proximitat espacial i d’immediatesa temporal amb el comportament humà.

Les noves característiques del progrés tecnològic: caràcter col·lectiu dels agents, dels actes i dels efectes; nou paper de fi per sobre del de mitjà; abast global o biosfèric de les seves conseqüències; irreversibilitat i caràcter acumulatiu de moltes actuacions; decalatge a favor de la tècnica en relació al saber i al coneixement, etc, han fet palesa la vulnerabilitat i la indefensió de la natura, i la necessitat, doncs, d’una ètica que tingui present aquest nou biaix entre civilització i natura, i la necessitat de donar molta més rellevància a la previsió sobre el futur i a les possibilitats de continuïtat de la vida humana. Tot plegat “imposa a l’ètica una dimensió nova... ...de responsabilitat”, que tingui presents les condicions vitals globals, el futur i l’existència humana. Encara que es tracti d’una orientació antropocèntrica, però amb la seva exclusivitat si més no en qüestió, es tracta d’un imperatiu que, en formulació kantiana, reclama una actuació compatible amb la continuïtat de la vida humana en la terra, amb el ben entès que es refereix més a la política pública que al comportament privat i que es tracta d’un universalitzable per raons d’efectivitat, i no pas com a mera hipòtesi.

Encara que puguem haver conegut ètiques amb certa pàtina de futur: l’ètica cristiana de la infelicitat terrenal en bescanvi d’un alliberament definitiu de l’ànima; l’ètica del governant per al bé comú futur, o l’utopisme que instrumentalitza el present per a un futur diferent, no és menys cert que, mentre les dues primeres apareixen orientades al comportament en el present, la darrera està plenament orientada al futur. Encara que a un futur que pensa controlar i menystenir, amb un excés d’optimisme i esperança segons Jonas, la mateixa tècnica que s’ha mostrat molt més determinant que hom pensava, fins al punt que aquesta ja no sols pot dominar ni domina la natura, sinó que fins i tot pot convertir la persona en simple objecte del seu domini.

Les possibilitats que la tècnica ofereix sobre la vida i la longevitat, la conducta i el seu control, i la manipulació genètica podrien ser bons exemples d’això, i de com aquest nou utopisme possible reclama establir un principi global que substitueixi, des de la por, la resignació per l’acció conscient: el principi de responsabilitat.