dissabte, 29 de gener del 2011

El dret d’insurrecció, rebel·lió, resistència o de revolució, amb ànim apologètic

Escut de Virgínia, amb el lema: Així sempre als tirans

1. Declaració de Drets de Virginia (12 de juny de 1776)
III. Que tot govern és o ha d'ésser instituït per al benefici, protecció, seguretat i dret comú del poble, nació o comunitat; que de tots els sistemes o formes de govern, el millor és aquell que és capaç de produir el major grau de felicitat i seguretat, i ofereix les garanties més eficaces contra el perill d'una mala administració; i que quan es veu que un Govern no segueix o contraria aquests principis, una majoria de la comunitat té el dret indiscutible, inalienable i imprescriptible a reformar-lo, alterar-lo o abolir-lo de la manera que consideri més convenient al benestar públic.
2. Declaració d'Independència dels Estats Units d'Amèrica (4 de juliol de 1776)
Preàmbul
Sostenim com a evidents per si mateixes les següent veritats: que tots els homes són creats iguals, que són dotats pel seu Creador de certs drets inalienables, entre els quals hi ha el dret a la vida, a la llibertat i a la recerca de la felicitat. Que per garantir aquests drets, s'institueixen els governs entre els homes, els quals obtenen els seus poders legítims del consentiment dels governats. Que quan s'esdevingui que qualsevol forma de govern es torni destructora d'aquests principis, és el dret del poble reformar-la o abolir-la, i instituir un nou govern que es fonamenti en els esmentats principis, tot organitzant els seus poders de la forma que segons el seu judici ofereixi les més grans possibilitats d'aconseguir la seva seguretat i felicitat. La prudència, és clar, aconsellarà que no es canviïn per motius lleus i transitoris governs establerts d’antic; i, en efecte, l’experiència ha demostrat que la humanitat està més disposada a patir, mentre els mals siguin tolerables, que a fer justícia abolint les formes a què està acostumada. Però quan una llarga sèrie d’abusos i usurpacions, dirigida invariablement al mateix objectiu, demostra el designi de sotmetre el poble a un despotisme absolut, és el seu dret, és el seu deure, derrocar aquest govern i establir noves garanties per a la seva futura seguretat. Tal ha estat el pacient sofriment d’aquestes Colònies; i tal és ara la necessitat que les compel·leix a reformar els seus anteriors sistemes de govern. La història de l’actual Rei de la Gran Bretanya és una història de repetits greuges i usurpacions, encaminats tots ells cap a l’establiment d’una tirania absoluta sobre aquests estats. Per provar això, sotmetem els fets al judici d’un món imparcial.
3. Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà de la Revolució francesa (26 d’agost de 1789)
II. La finalitat de totes les associacions polítiques és la protecció dels drets naturals i imprescriptibles de l’home; i aquests drets són la llibertat, la propietat, la seguretat i la resistència a l’opressió.
4. Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà de 1793, incorporada a la primera constitució de la República francesa: la Constitució del 1793 o Constitució de l’Any I (24 de juny), mai aplicada
Article 35. Quan el govern viola els drets del poble, la insurrecció és, per al poble i per a cada part del poble, el més sagrat dels drets i el més indispensable dels deures.

divendres, 28 de gener del 2011

Els millors

Revers d'un denari d'argent encunyat per Marc Juni Brutus, responsable de la mort de Juli Cèsar, del partit popular, en commemoració de l'assassinat de les Idus de març (15 de març del 44 ane). Tot i l'emblema del pili _la gorra frígia que portaven els esclaus afranquits romans com a senyal de llibertat_ entre dos punyals, com a metàfora de l'alliberament de la tirania, Brut s'havia aliat amb els optimates amb la intenció d'enfortir el Senat com a govern exclusiu de les elits

Tot i que hom pot buscar antecedents en la historia més reculada, al final de la República romana per exemple, quan els optimates, “excel·lents”, es constitueixen en la representació de l’aristocràcia que recolza la dictadura de Sul·la (82-79 ane) i, doncs, l’enfortiment del Senat en detriment de les assemblees de la plebs i els tribuns del poble, qui ens ofereix una definició més complerta de les elits aptes per governar segons les classes conservadores, és un diputat de la Convenció termidoriana francesa (27 de juliol de 1794-26 d'octubre de 1795; 9 de Termidor de l’Any II-4 de Brumari de l’Any IV), François-Antoine de Boissy d'Anglas (1756-1786).
En efecte, en el seu discurs preliminar (23 de juny de 1795) al projecte de Constitució del 1795, o Constitució de l’Any III (22 d’agost de 1795), que substiuiria la jacobina Constitució del 1793, o Constitució de l’Any II, mai aplicada, donaria pas al Directori (26 d'octubre de 1795-9 de novembre de 1799; 4 de Brumari de l’Any IV-18 de Brumari de l'Any VIII), i l’objectiu de la qual hauria d’ésser: “garantir, a la fi, la propietat del ric, l’existència del pobre, les possessions de l’home industriós, la llibertat i la seguretat de tot”, De Boissy d'Anglas ens diu el següent: “Hem d’ésser governats pels millors: els millors són els més instruïts, els més interessats en el manteniment de les lleis. Ara bé, amb molt poques excepcions, només trobareu homes així entre els qui, posseint una propietat, estan vinculats al país que la conté, a les lleis que la protegeixen, a la tranquil·litat que la conserva, i que deuen a aquesta propietat i el benestar que ella dóna l’educació que els ha fet propis per a discutir amb sagacitat i seny els avantatges i els inconvenients de les lleis que fixen la sort de llur pàtria. L’home que no té propietat, per contra, necessita un constant esforç de virtut per a interessar-se en l’ordre que no li conserva res, i per a oposar-se als moviments que li donen algunes esperances.”
Fixeu-vos que, en aquesta llibertat econòmica lligada als drets de propietat, fins i tot hom preveu, entre els millors, molt poques excepcions, i és que: “Si doneu a uns homes que no tenen propietat els drets polítics sense reserva, i si mai s’arriben a trobar asseguts en els bancs dels legisladors, excitaran o deixaran excitar agitacions sense témer-ne els efectes. Establiran o deixaran que s’estableixin taxes funestes per al comerç i per a l’agricultura, perquè no hauran pressentit ni temut ni previst els deplorables resultats, i, a la fi, ens precipitaran a les violentes convulsions de les quals amb prou feines ara sortim... Un país governant pels propietaris està dins l’ordre social. Però aquell en què governen els no propietaris està en l’estat de natura.”
Quan no li ha calgut recórrer al govern d’un dictador, la burgesia sempre ha inhabilitat políticament les necessitats i les aspiracions de les classes populars amb el govern dels millors valedors del seu dret de propietat restringit. Ara també, excepcions incloses.

divendres, 21 de gener del 2011

Som al mig de l'hivern: ahir glaçava, / demà les neus blanquejaran la serra (Joan Maragall)

Minves o calmes de gener: reduccions del nivell del mar que s’esdevenen al mes de gener i que solen coincidir amb un temps anticiclònic

LES MINVES DEL GENER

Com al mig de l'hivern la primavera,
aixís el cel avui, i el sol i l'aire,
obre de bat a bat balcons i portes
i omple la casa de clarors, aimia.
Glòria dels ulls el cel, del pit les aures,
són avui. Fins a cada moment sembla
que han d'esclatar en verdor les branques nues,
que l'horitzó ha d'omplir-se d'orenetes,
i que s'ha d'embaumar tota la terra.
No sents una frisança, dona? Digues:
no et sents la primavera a les entranyes?
Llança't, doncs, al carrer: si t'hi trobessa,
te donaria un bes al mig dels llavis,
al davant de tothom, sense vergonya
de besar i ser besat, que avui n'és dia.
Som al mig de l'hivern: ahir glaçava,
demà les neus blanquejaran la serra.
La primavera és lluny del temps endintre,
pro un dia com avui n'és la promesa.
Si promesa tu em fosses, estimada,
ja cap mena d'hivern en mi cabria,
ni ara, ni després, ni mai, que portes
tu a dintre els ulls la primavera eterna. 


Joan Maragall

dimarts, 7 de desembre del 2010

Pensament racional: filosofia i ciència

"...el pensament es deslliga fàcilment de les coses. És una propietat del pensament" (Bertolt Brecht: Me-ti. Llibre dels canvis)

Als orígens, el pensament racional englobava tant la filosofia com la ciència, la qual s’autonomitzà més endavant. Podríem diferenciar-les més per l’objectiu i per la metodologia, que no pas per la seva fonamentació. És a dir, si bé totes dues es fonamenten en la raó, s’allunyen a causa de la diferenciació metodològica: pensament i deducció en el cas de la filosofia, experimentació, tècnica i inducció en el cas de la ciència, i en la finalitat: atenció als coneixements indefinits en el cas de la filosofia, atenció als coneixements definits i concrets en el cas de la ciència.
Seguint Bertrand Russell, podríem dir que la filosofia participa en part de la teologia i de la ciència: comparteix amb la teologia l’especulació sobre coses o sobre problemes dels quals no disposem d’un coneixement definit, comparteix amb la ciència l’apel·lació a la raó enlloc de l’autoritat tradicional o revelada.
Però que difereixen pel que fa a la finalitat o al motiu. D’aquesta manera, podríem dir que la filosofia pretén la utilització de la raó, la reflexió, per arribar a la deducció dels orígens, de les causes, de problemes genèrics i universals: les causes primeres (si el nostre punt de partida és la realitat) o les causes últimes (si el nostre punt de partida és el coneixement). La ciència, en canvi, pretén la utilització de la raó per aconseguir la descripció dels fenòmens concrets i particulars, l’explicació de les seves lleis o causes i la seva comprovació.
Fins i tot l’ús del llenguatge sembla corroborar aquesta distinció: hom sol parlar de filosofia o de la filosofia, en singular, mentre hom acostuma a referir-se més a la ciència en plural, les ciències, reconeixent, doncs, les múltiples subdivisions del coneixement del món més o menys concret.
Si amb Sòcrates es conreen per primer cop dues de les característiques necessàries per al sorgiment de la ciència, com són el pensament inductiu (del particular al general) i la definició d’allò universal (de la concretesa a la universalització), amb Aristòtil, contrari al dualisme radical de Plató, s’intueix una divisió del saber i del coneixement basada en dos grans camps o àmbits: una filosofia de caràcter especulatiu i deductiu estretament relacionada amb el món de les idees i el pensament, i unes paraciències fonamentades ja en l’observació i la inducció. Fins al punt d’esdevenir pioner en l’observació, la recerca i la dedicació en les ciències, sobretot en les naturals, les quals, d’altra banda, han de fornir, segons Aristòtil, els elements de comprensió de la realitat mateixa.
Podríem afirmar, doncs, que, a partir d’Aristòtil, el camí cap a la parcel·lació i compartimentació del saber amb una filosofia de caire especulatiu i amb moltes ciències de caire empíric, amb totes les conseqüències que això comportarà a partir dels segles XVI i XVII, tant de caire positiu com de caire negatiu, és obert.

divendres, 3 de desembre del 2010

C’est la vie!



Paul Valéry, a Moralités, parla de la seva vida amb uns termes semblants als d’aquesta paradoxa, en què és precisament el no viscut el termòmetre que regula la vida més conscient del present.
Per Valéry, vida no és tant el conjunt de coses que ens han passat o que hem fet, com el conjunt de coses no aconseguides o que ens han decebut.
I si hi reflexionem, veurem que mentre la primera és una vida descriptiva, enumerable, acabada, feta, és a dir, com si es tractés d’una vida viscuda analitzada des d’una mort, la segona fa referència als fracassos, les decepcions, les frustracions o als èxits efímers que derrotaren el desig, el somni, la voluntat, la utopia, és a dir, a tot allò que sabem conscientment que podria haver estat _que, per les raons que sigui, no ha estat ni és_, i que pot esdevenir l'agullada de qui ja no necessita aclucalls.
Convivim amb les dues, però.

dissabte, 27 de novembre del 2010

La manera més ràpida de treure els grans d'una magrana


En primer lloc, perforem la magrana per treure’n els dos ulls: el del tàlem d’on sortia el peduncle i el de l’àpex amb els sèpals.


Seguidament, tallem la magrana per la meitat, transversalment al seu eix de simetria.
Per acabar, col·loquem cada meitat sobre un bol i anem donant copets a la coberta amb una mà de morter, fins que el seu estovament afavoreixi la despresa dels grans o llavors dins del bol.


Encara que potser no sigui  la manera més elegant, sí que és la manera més ràpida de treure els grans d'una magrana.

dissabte, 20 de novembre del 2010

Furor amoris


L'amor apassionat: furor amoris, és un altre tòpic literari d'origen grecollatí. És el tòpic amb què s’expressa la irracionalitat de l’amor, com a malaltia o com a bogeria.

Excute virgineo conceptas pectore flammas,
si potes, infelix. Si possem, sanior essem;
sed trahit invitam nova vis, aliudque cupido,
mens aliud suadet: video meliora proboque,
deteriora sequor.
Llença el teu cor virginal a les flames que et consumeixen,
si pots, infeliç. Si pogués, seria mestressa de mi mateixa;
però m’estira, contra la meva voluntat, una força insòlita,
i una cosa m’aconsella el meu desig, i una altra la raó: veig el que és millor i ho aprovo,
però faig el què és pitjor.
Ovidi, Metamorfosis VII, 17-21

Se rindió el corazón, cegó el sentido,
con propio aplauso, bella tiranía;
en actos libres la razón porfía
y a sacudir el yugo obedecido.
Mas, ¡ay!, que en las acciones de perdido,
tal premio el alma halló, que si me guía
al olvido de Amor la razón pía,
bebo nueva memoria en el olvido.
¡Oh para nuevo mal, por medio extraño,
ilustrada razón, ciego deseo,
pues viendo la verdad, sigo el engaño!
Mal tendrá la razón de Amor trofeo,
si le defiendo a Amor mi propio daño,
cuando en favor de la razón peleo.
Fernando de Rojas, La Celestina

La locomotora lanzó un silbido triste y estremecedor. La trágica belleza de la tempestad le parecía ahora a Ana aún más atractiva: acababa de oír las palabras que su razón rechazaba, pero que su corazón deseaba. Guardó silencio. Pero Vronsky leyó en su rostro la lucha que mantenía en su interior.
Lev Tolstoj, Ana Karenina

diumenge, 7 de novembre del 2010

Justificació d'una elecció

El mascle de la merla

Safata de xiuxiueigs II, Xipolleigs a la Ramema, Enfilall de perles o Piuladissa de merles eren els noms que havia pensat per a aquest nou blog. Com es tria un títol? David Lodge (L'art de la ficció, Edit. Empúries) diu: "El títol d'una novel·la és part del text, de fet és la primera part que trobem, i per tant té un poder considerable per atreure i condicionar l'atenció del lector". I en el cas d'un blog personal jo afegiria: "És part de la vida del seu autor i, doncs, una àncora en la realitat que voluntàriament tria i reté, i un senyal, una picada d'ullet, a qui la coneix o la vol conèixer".
Llevat del seu cant _la merla i el merlot són els millors ocells cantaires després del rossinyol_ i del bec groc del mascle, no hi ha res que en faci un ocell particular o especial. Tot i això, la merla esdevé una au de proximitat quan refila intensament a la sortida i la posta del sol prop de terrats o balconades que retenen encara converses mil·lenàries. Això sol permet d'establir una mena de complicitat entre merles i persones que justifiquen plenament l'elecció d'aquest títol.