0/28 DELIMITACIÓ DE COLOMERS: INTRODUCCIÓ A UNA RUTA A PEU PELS LÍMITS

El Decret 244/2007, de 6 de novembre, pel qual es regula la constitució i la demarcació territorial dels municipis, de les entitats municipals descentralitzades i de les mancomunitats de Catalunya, modificat pel Decret 209/2015, de 22 de setembre i el Decret 203/2018, de 25 de setembre, estableix el procediment administratiu de la delimitació municipal, l’objectiu del qual és l’elaboració del Mapa Municipal de Catalunya.

Aquest mapa que s’està realitzant en aquests moments arreu de Catalunya no és tant una nova delimitació com una recuperació de la delimitació existent a partir de documents que recullen les fites d’atermenament municipal i les línies que els uneixen.

En el cas de Colomers, el treballs i actes de delimitació s’han realitzat els anys 2009 (delimitació amb Sant Jordi Desvalls), 2017 (delimitació amb Foixà) i 2021 (delimitacions amb Jafre i amb Vilopriu), i han tingut com a base documental els Trabajos topográficos de la Comisión geográfica del NE de España, realitzats durant l’any 1927 sobre el terreny i amb participació de comissions municipals creades a l’efecte. El fet que durant les delimitacions actuals s’hagin trobat dues fites monumentades no referenciades en els documents de l’any 1927, palesa que l’atermenament i la fitació són força anteriors a aquest any. Potser de finals del segle XIX, d'acord a la cronologia de delimitació municipal espanyola: la Constitució de 1812 o de Cadis establia (art. 310) que calia atermenar els municipis; un Decret de 1870 obligava els municipis a l’atermenament en el termini de dos mesos, cosa que no es va fer en la majoria de casos; un Reial Decret de 1889 demanava la revisió de tots els atermenaments que estiguessin fets i que es fessin els que faltessin. És possible, doncs, que els atermenaments de Colomers, amb les seves fites, monumentades o no, siguin del darrer decenni del segle XIX, època en què Gaüses encara era municipi i no mer poble del municipi de Vilopriu, com es dedueix de la contradicció entre la delimitació de 1927 de Colomers amb el municipi de Vilopriu però que documenta unes fites les inscripcions de les quals esmenten, en set casos, Gaüses i que palesen, doncs, un caràcter municipal anterior perdut. Sens dubte, les pedres parlen.

Un cop feta la delimitació municipal de Colomers entre 2009-2021, podem establir, abans de fer la ressenya descriptiva de les seves fites, que han de permetre una ruta a peu pels límits de Colomers, aquest breu resum:

1. Cadastre i delimitació discrepen en sis punts:

a) Entre J2-rec del Molí (en línia a J3), la línia cadastral passa més a l’E.

b) Entre V1-V2, deixant fora tota una gaia al NE que és del terme de Vilopriu, per la qual cosa Colomers limita amb Garrigoles-Les Olives només cadastralment.

c) Entre V2-V4, V3 supera la línia de cadastre pel N.

d) Entre V7-boca N pont carretera GI-631 (abans de V9), V8 supera la línia cadastral pel N.

e) Entre V9-V10, la línia cadastral passa més a l’E.

f)  Entre V15-marge O carretera GI-633 (V15 de 1927), la línia cadastral passa més a l’O.

2. En les actes de delimitació del 1927 es van deixar dues fites monumentades amb inscripcions, ambdues recuperades per l’alcalde resseguint la línia de cadastre sobre el terreny, la qual cosa permet de pensar que en algun lloc força inaccessible a causa de la massa forestal desbocada se’n pugui trobar algun dia alguna altra, potser entre V9-V10:

a) J4, que no afecta la delimitació en estar sobre la mateixa recta que uneix J3-J5.

b) V14, que afecta la delimitació en perjudici de Colomers, ja que abans limitava entre V13-V15.

3. Resum de les fites documentades l'any 2021: 28

a) Monumentades: 25

            -Conservades: 18

                .Amb inscripció: 17

                .Sense inscripció: 1

            -No conservades: 7

                .Amb inscripció: 5

                .Sense inscripció: 2

b) No monumentades: 3

4. D’un total de 28 fites (26 de les actes de 1927 i 2 de retrobades per a les actes de 2021), del 1927 al 2021 el nombre de fites monumentades s’ha reduït: de les 25 monumentades (23 de les actes del 1927 i 2 de retrobades per a les actes del 2021), algunes de les quals han perdut les inscripcions en part o en la seva totalitat, se n’han perdut 7 (5 amb inscripció i 2 sense inscripció), a causa de moviments de terra per esllavissades de marge, eixamplament de camins i de carreteres, construcció de regadius, etc.: J3, V4, V6, V7 i V15(1927) amb inscripcions i V3 i SJ2 sense inscripcions.

5. Hi ha 4 fites comunes a tres termes: seguint el recorregut est, nord, oest i sud, la fita comuna als tres termes de Colomers-Foixà-Jafre dins del riu Ter (J1-F2, al SE del terme); la fita comuna als tres termes de Colomers-Jafre-Vilopriu al Bosc de Mas Cremat (J8-V1, al NE del terme); la fita comuna als tres termes de Colomers-Sant Jordi-Vilopriu- a la riera de Diana (SJ1-V17, a l’O del terme), i la fita comuna als tres termes de Colomers-Foixà-Sant Jordi Desvalls dins del riu Ter (SJ4-F1, al SO del terme). Les altres 24 fites restants són comunes a dos termes: 6 a Colomers-Jafre; 16 a Colomers-Vilopriu (10 de les quals a Colomers-Gaüses), i 2 a Colomers-Sant Jordi.

6. Entre 2009-2021, s’han reclavat o reparat 5 fites: J2 (desclavada), J7 (trencada), V9 (desclavada), V16 (desclavada) i SJ3, la qual, trencada, desclavada i desplaçada de la ubicació originària pel pagès que treballava el camp on era situada, està clavada darrera de l’absis de l’Església de Colomers.

7. El recorregut descriptiu que seguirà és en el sentit contrari a les agulles del rellotge: E-N-O-S.

 

Per a què són els dies?

 

Josep Pla, a l’Homenot Andreu Nin, il·lustrava el revolucionari català sobre una tesi del revolucionari rus Aleksandr Herzen que el neguitejà tant que acabà amb el llibre d’Herzen a l’estufa de llenya de Nin al seu domicili de Moscou. Considerava, Herzen, que el sacrifici humà amb l’objectiu d’atènyer una meta era un absurd: alhora que postergava la felicitat a un futur llunyà i incert, el funcionament social per objectius, per pastanagues, era la manera més fàcil perquè els instal·lats es fessin amb la vida i l’ànima dels desheretats. I per això recomanava no renunciar, en cap cas, a la felicitat del dia a dia, de la vida quotidiana.

Philip Larkin, a Els dies, expressa la mateixa idea així:

Per a què són els dies?

El dies són el lloc on vivim.

Venen, ens desperten

Un cop i un altre.

Existeixen perquè hi siguem feliços.

On podem viure si no és en els dies?

Que poca pensa hi ha en l'envestida!

 

A les xarxes hi ha de tot, però triomfa, sembla, el més cridaner, el més enginyós... el qual acostuma a confondre pensar i envestir. Hi regna la mediocritat, perquè si saber llegir i escriure no és símptoma de saviesa, molt menys hom pot reconèixer pensament en la sortida sarcàstica amb aparença de pensament. Curiosament, però, són aquests mediocres els qui acostumen a tenir, en comparació als qui aporten pensament, reflexió i racionalitat, més claca. Dominen instrumentalment i amb habilitat el mitjà, essent aquesta la seva saviesa diferencial, que no exclusiva, però no aporten respostes a res. El món al revés!

Gent de riberal

Fins i tot en uns moments en què tot crema i/o tot es desfà, hi ha gent que pretén viure sense saber a quina riba de riu fa estada. Perquè fer estada en un lloc no vol dir necessàriament viure-hi ni, potser, viure en general. Però els rius acostumen a tenir dues ribes, l’esquerra i la dreta, i saber en quina hom fa estada ajuda a viure-hi d'una manera més equànime i menys impostada. Sense necessitat de fer-ne una frontera, és el primer pas per situar-se geogràficament -i lingüísticament, culturalment, històricament i políticament- en el país que hom pretén (re)construir.

Què diu que diu que diu quan diu que diu que diu que diu?

 

Bertrand Russell retreu a Xenofont una defensa massa atrevida de la innocència de Sòcrates perquè exagera la personalitat honrada del condemnat alhora que menysté el context politicosocial hostil de la ciutat que el condemnà: segons Russell, que segueix Burnet en aquesta qüestió, el Sòcrates de Xenofont és tan reeixit que no hauria estat mai condemnat a mort: “Hi ha hagut una tendència a creure que tot el que diu Xenofont ha de ser veritat perquè no té prou imaginació per a pensar en coses que no ho siguin. Però aquest argument no és vàlid. El report d’allò que diu un home intel·ligent fet per un home estúpid mai no és exacte, perquè inconscientment tradueix allò que sent en quelcom que ell pugui comprendre. Si algú hagués de fer un informe sobre les meves opinions, m’estimaria més que fos el meu pitjor enemic entre els filòsofs que no pas el meu millor amic, si era un ignorant complet en filosofia. No podem acceptar, doncs, allò que diu Xenofont quan implica alguna dificultat filosòfica o és part d’un argument per a demostrar que Sòcrates fou injustament condemnat.”

Xenofont, però, no era cap ignorant, i la seva exageració, la seva invenció, era a fi de bé, per exculpar, si calia encara més, Sòcrates de la seva injusta condemna a mort per impietat i corrupció de la joventut. Avui, en canvi, estem més aviat envoltats d’exagerats l’ànim dels quals és ben lluny de plànyer i defensar la innocència d’algú, ans el contrari, avui els epítets de “traïdor”, “mentider”... són corrents i, àdhuc, normals a la porta d’entrada de qualsevol tómbola, política, social, televisiva, etc, sense excepcions. I tant hem de conviure amb uns ignorants tòxics que s’inventen el que ignoren i ho escampen com si fos veritat, com amb d’altres ignorants insensats que se’ls creuen i continuen l’escampadissa sense ni tan sols fer-se o fer preguntes.

“El report d’allò que diu un home intel·ligent fet per un home estúpid mai no és exacte, perquè inconscientment tradueix allò que sent en quelcom que ell pugui comprendre. Si algú hagués de fer un informe sobre les meves opinions, m’estimaria més que fos el meu pitjor enemic entre els filòsofs que no pas el meu millor amic, si era un ignorant complet en filosofia”, per la qual cosa dedicar-se a desmentir reports i informes dels quals potser un no té, d’altra banda, tot el coneixement, ja que cap ignorant no acostuma, ai las! a deixar escrita la seva ignorància, és una tasca àrdua, forassenyada i ben innecessària. El cas de Sòcrates podria fer pensar que potser n’hi ha prou de reivindicar, entre l’exageració positiva d’un Xenofont i l’exageració negativa d’un Aristòfanes, la recerca del just terme mitja. Plató? També Plató parlà en nom de Sòcrates de manera força desacomplexada, a benefici de Sòcrates en aquest cas. Potser el que cal és, només, deixar de parlar per boca d’altri, i prou!

L'enemic a casa

La paella de Rahola ha ofert un cúmul de notícies. Sense caure, però, al nivell de la xafarderia ni de la banalització, m’ha sobtat, més aviat, la ignorància que traspuen algunes informacions que l’han volgut contextualitzar. Perquè RAC1 i Cat-Info han insistit a dir que la paella no es va fer a Catalunya, sinó fora de Catalunya, i això vol dir que la nova generació de periodistes i els directors d'aquests mitjans no tenen cap noció bàsica de geografia i història del país. Que no hi patisquen pas: hom pot suplir les mancances de la facultat amb un llibre bàsic.

Casado reconeix els confins de la nació!

 

Si alguna cosa ha demostrat Casado, amb les seves declaracions contra la llengua a les Illes, no és pas ignorància o incultura, ans al contrari, ha palesat, amb la utilització del secessionisme lingüístic per qüestionar la nació que defineix la llengua, un coneixement profund de la geografia i la història nacionals. Per això Casado no és cap perill, per a la pervivència de la nació, o, millor, no pas menys que els nostrats polítics catalunyesos, que, estudiats i viatjats, pretenen liderar el país des del desconeixement de la seva geografia-història, que volen dissimulada i amagada en la d’un altre país.

El Pirineu del baix Ter

 

Costa d’imaginar un incendi als Pirineus, per l’aparent inexpugnabilitat que transmet la serralada imponent, per l’extensió i l’altura, la qual considerem, per les temperatures baixes o moderades, inapropiada per als incendis. Però el Pirineu ha cremat, a la península de Cap de Creus, però també al Montgrí, un massís calcari al mig de l’Empordà que constitueix, amb les illes Medes, el relleu més meridional dels Pirineus orientals. En efecte, les roques de les muntanyes del Montgrí i de les Medes constitueixen un encavalcament sincrònic del Pirineu sobre la plana al·luvial de l’Empordà, dividida així, de manera natural, en dues comarques.

La consellera Tània Verge i totis!

Podem fer invents amb la llengua, de tots-totes a totis, passant per tothom-totdon...

Podem amagar o endolcir els antics contes i les antigues llegendes, plenes de violència, de classisme, de sexisme, de racisme, d'eurocentrisme...

Llengua i literatura, però, són elements de la superestructura, i, com aquesta en general, ambdues són, malgrat la seva relativa autonomia, miralls de l'estructura, reflexos, tardans -perquè els canvis superestructuls acostumen a anar darrera dels estructurals-, del pou profund on es cova la violència, el classisme, el sexisme, el racisme, l'eurocentrisme... reals en societats on regeixen la divisió i la lluita de classes.

Malgrat aquesta relativa autonomia, però, que els permet incidir en algun tema sectorial de l'estructura mateixa, són difícils canvis des de dalt com els que proposen aquests il·lusos pervertidors de la llengua i la literatura, si mantenim, és clar, l'estructura socioeconòmica que els genera i els determina.

Consellera, fer castells de sorra pot ser una habilitat puntual, però no és la solució de res, llamp me mau!

Panta rei, “tot flueix” (Heràclit)

 

Devem a Heràclit l'origen dels principis de la dialèctica que establiren Hegel i Engels al segle XIX i que, després de Lenin i Stalin, desenvolupà encara Mao Zedong.

Segons la majoria d’autors marxistes, la realitat és dinàmica a causa de la lluita dels contraris que la caracteritzen internament, i, d’acord a aquest realitat, han enunciat uns quants principis que descriuen aquest moviment dialèctic de la realitat.

Segons aquests autors, en qualsevol moviment trobem en primer lloc les característiques intrínseques, les quals Engels explicita en tres lleis que expressen les formes més generals del desenvolupament de la realitat, del desenvolupament dels tres nivells de la realitat: el desenvolupament natural (naturalesa), el desenvolupament històric (societat) i el desenvolupament del pensament (consciència).

La primera és la Llei del pas de la quantitat a la qualitat i inversament, amb la qual Engels expressa la forma del canvi: el ritme o la forma general del moviment.

La Llei de la interpenetració dels contraris és la segona, amb la qual Engels explica la causa del canvi: la necessitat i la base del moviment.

Amb la darrera, la Llei de la negació de la negació, Engels mostra el procés general del canvi: la direcció o el sentit del moviment.

Aquestes lleis, però, no menystenen les característiques extrínseques del moviment, les quals,  segons Lenin, confegeixen la Llei de la connexió universal: la interdependència general, les relacions múltiples entre les coses, la relació de cada cosa amb les altres, i, segons Stalin, la Llei de connexió universal o de totalitat: la interdependència general de tots els fenòmens o Lligam orgànic dels fenòmens, amb condicionament recíproc.

Doncs Heràclit, per a qui “totes les coses flueixen”, “res no és, tot esdevé”, “res no és fix”, bressola aquestes lleis encara que sigui d’escallimpantes en alguns dels pocs testimonis que tenim dels seus escrits:

Pel que fa a la primera llei engelsiana, la de la dialèctica entre quantitat i qualitat, la qual afirma que el canvi evolutiu és fruit de canvis quantitatius i viceversa:

“Totes les coses provenen d’una de sola i aquesta prové de totes les coses.”

“Aquest món, el mateix per a tots, no l’ha fet ni cap déu ni cap home. Sempre ha estat, és i serà un Foc viu, amb unitats que s’encenen i unitats que s’apaguen.”

“Les transformacions de foc són, en primer lloc, els mars. La meitat del mar és terra, l’altra meitat huracà.”

“Totes les coses es transformen en Foc i el Foc en totes les coses, com la mercaderia en or i l’or en mercaderia.”

Pel que fa a la segona, la de la dialèctica entre oposats, la qual fonamenta la realitat en la unitat i la divisió de contraris:

“La guerra és el pare i el rei de tots; ha convertit els uns en déus i els altres en homes, alguns en esclaus, d’altres en homes lliures.”

“Homer s’equivocava quan deia: ‘Que s’acabi la lluita entre els déus i els homes!’ No veia que estava demanant la destrucció de l’univers, perquè si la seva súplica fos escoltada totes les coses moririen.”

“Hem de saber que la guerra és comuna a totes les coses i que la lluita és la justícia i que totes les coses neixen i moren amb la lluita.”

“Els homes no saben com allò que varia s’acorda amb si mateix. És una harmonia de tensions oposades, com la de l’arc i la lira.”

“Les parelles són coses senceres i coses no-senceres, el que és unit i el que és separat, el que és harmoniós i el que és discordant. L’un es compon de totes les coses i totes les coses provenen de l’un.”

“El bé i el mal són un.”

“Per a Déu, totes les coses són bones i justes, però els homes consideren que hi ha coses bones i coses dolentes.”

“Igual és el camí amunt que el camí avall.”

“Déu és dia i nit, hivern i estiu, guerra i pau, societat i fam; però adopta formes diverses, com el foc quan està mesclat amb espècies, i es anomenat segons el gust de cadascuna.”

“Per a nosaltres és bo el contrari.”

“El Sol no ultrapassarà la seva mesura; si ho fa, les Erínies, instruments de la justícia, el perseguiran i el trobaran.”

“Hem de saber que la guerra és comuna a totes les coses i que la lluita és la justícia.”

I sobre la tercera, la dialèctica entre el nou i el vell, la qual permet la contemporaneïtat d’elements nous en el vell i d’elements vells en el nou:

“Els mortals són immortals i els immortals són mortals. L’un viu la mort de l’altre i l’altre la vida de l’un.”

“El foc viu la mort de l’aire, i l’aire, la mort del foc; l’aigua viu la mort de la terra, i la terra, la mort de l’aigua.”

“No pots trepitjar dues vegades el mateix riu, perquè les aigües noves flueixen sempre damunt teu.”

“El Sol és nou cada dia.”

“Caminem i no caminem en els mateixos rius: som i no som.”

En resum, per a la dialèctica materialista tot flueix per la lluita de contraris que conviuen units i s’oposen alhora, per això som i no som allò que ens pensem que som, perquè en el segon bany ni el riu amb les seves aigües ni nosaltres amb les nostres braçades som els mateixos que en el primer bany: és l’imperi del temps que la ciència no ha pas pogut refutar.