Què diu que diu que diu quan diu que diu que diu que diu?

 

Bertrand Russell retreu a Xenofont una defensa massa atrevida de la innocència de Sòcrates perquè exagera la personalitat honrada del condemnat alhora que menysté el context politicosocial hostil de la ciutat que el condemnà: segons Russell, que segueix Burnet en aquesta qüestió, el Sòcrates de Xenofont és tan reeixit que no hauria estat mai condemnat a mort: “Hi ha hagut una tendència a creure que tot el que diu Xenofont ha de ser veritat perquè no té prou imaginació per a pensar en coses que no ho siguin. Però aquest argument no és vàlid. El report d’allò que diu un home intel·ligent fet per un home estúpid mai no és exacte, perquè inconscientment tradueix allò que sent en quelcom que ell pugui comprendre. Si algú hagués de fer un informe sobre les meves opinions, m’estimaria més que fos el meu pitjor enemic entre els filòsofs que no pas el meu millor amic, si era un ignorant complet en filosofia. No podem acceptar, doncs, allò que diu Xenofont quan implica alguna dificultat filosòfica o és part d’un argument per a demostrar que Sòcrates fou injustament condemnat.”

Xenofont, però, no era cap ignorant, i la seva exageració, la seva invenció, era a fi de bé, per exculpar, si calia encara més, Sòcrates de la seva injusta condemna a mort per impietat i corrupció de la joventut. Avui, en canvi, estem més aviat envoltats d’exagerats l’ànim dels quals és ben lluny de plànyer i defensar la innocència d’algú, ans el contrari, avui els epítets de “traïdor”, “mentider”... són corrents i, àdhuc, normals a la porta d’entrada de qualsevol tómbola, política, social, televisiva, etc, sense excepcions. I tant hem de conviure amb uns ignorants tòxics que s’inventen el que ignoren i ho escampen com si fos veritat, com amb d’altres ignorants insensats que se’ls creuen i continuen l’escampadissa sense ni tan sols fer-se o fer preguntes.

“El report d’allò que diu un home intel·ligent fet per un home estúpid mai no és exacte, perquè inconscientment tradueix allò que sent en quelcom que ell pugui comprendre. Si algú hagués de fer un informe sobre les meves opinions, m’estimaria més que fos el meu pitjor enemic entre els filòsofs que no pas el meu millor amic, si era un ignorant complet en filosofia”, per la qual cosa dedicar-se a desmentir reports i informes dels quals potser un no té, d’altra banda, tot el coneixement, ja que cap ignorant no acostuma, ai las! a deixar escrita la seva ignorància, és una tasca àrdua, forassenyada i ben innecessària. El cas de Sòcrates podria fer pensar que potser n’hi ha prou de reivindicar, entre l’exageració positiva d’un Xenofont i l’exageració negativa d’un Aristòfanes, la recerca del just terme mitja. Plató? També Plató parlà en nom de Sòcrates de manera força desacomplexada, a benefici de Sòcrates en aquest cas. Potser el que cal és, només, deixar de parlar per boca d’altri, i prou!