dilluns, 5 d’agost del 2013

"Bé és veritat que als poetes és permès de mentir" (Plini)




“Els homes acostumen a racionalitzar a posteriori els seus actes per convèncer els altres, i convèncer-se ells mateixos, que aquests actes són lògics i raonables. Però en les seves motivacions reals hi ha un rerefons de prejudicis, pors o aspiracions inconfesses (que sovint no s’atreveixen ni tan sols a confessar-se a ells mateixos), que o bé s’amaguen, o s’integren forçadament en un context que pretén ser racional (el racisme, per posar només un exemple, es presenta per part d’aquells qui el sostenen com un producte de la ciència, però no naix de la ciència, sinó que l’usa com a legitimació). L’home és, més que un animal racional, un animal racionalitzador, que justifica a posteriori amb raons imaginades moltes decisions que sorgeixen de zones obscures de la seva ment. Això explica que els homes, i les dones, reals siguin per natura contradictoris -vistos a la llum de la racionalitat- i que els seus actes no s’ajustin a la imatge coherent que pretenen donar d’ells mateixos. Si ens acostumem a veure’ls així, i no en la visió plana del retrat sense ombres que ens ofereixen normalment els seus biògrafs, o ells mateixos en memòries en què han reconstruït curosament les seves vides -dues formes de relat en què les pròpies regles literàries exigeixen que es creï coherència- aconseguirem entendre’ls millor” (Josep Fontana, La història dels homes)