Segurament, davant d’una
afirmació com la que segueix: “el català és català i no pas una llengua
espanyola”, més d’un d’aquests nacionalistes espanyols que considera que s’ha
anat massa lluny amb el català i el seu ensenyament en els territoris en els
quals és llengua pròpia, es posaria les mans al cap i s’estiraria els cabells. Potser
fins i tot, davant d’aital afirmació lingüística, “separatista” per a les trones
espanyolistes, s’aixecarien veus espanyoles en defensa d’una llengua catalana
malmenada, segons ells, pels separatistes catalans. Qui ho sap, potser
entendrien, d’aquesta manera i per sempre, que si hi ha algun lloc lògic i
apropiat perquè es parli el català i s’ensenyi el català i en català és a Catalunya
i als altres territoris en el quals és llengua pròpia, sigui quina sigui la
seva denominació o la seva situació jurídica.
Encara que sembli una broma però,
l’afirmació, separatista o no, amb animositat provocadora o no, no deixa de ser
defensable i justificable. Lingüísticament, és clar, perquè políticament ja
sabem que qui mana, no sols pot defensar i justificar una opció i la seva
contrària alhora, sinó que fins i tot ho pot fer amb un concepte i el seu
contrari alhora. Tanmateix, n’hi hauria prou de fer-los adonar, en el supòsit
que els féssim cas, com podríem arribar per extensió a l’absurd (en aquest cas
estenem i no pas reduïm) a fer afirmacions com les següents: “el català és una
llengua francesa”, “el català és una llengua italiana” i “el català és una llengua andorrana”. Vaja,
que el català, si és per raó dels estats que la inclouen en els seus
territoris, no és només una llengua espanyola. I si una cosa pot ser tantes
coses alhora, potser sigui perquè el punt de partida per a la situació i la
definició d’una llengua no pot ser cap altre que els seus territoris i els seus
parlants, o sigui, la comunitat lingüística mateixa. Quina broma de mal gust no
seria que per definir una llengua l’haguéssim de posar en relació a uns estats
que, a excepció d’Andorra, únic estat català existent, no l’han tingut mai per
gaire res, llevat dels períodes de repressió, excepció o prohibició.
No sé si ells acceptarien o no un
Gibraltar britànico-espanyol. En qualsevol cas, en política tot es possible, i en
la història trobaríem exemples de condominis territorials semblants. Però pel
que fa a les llengües, la qüestió no és tan senzilla: en primer lloc perquè la
llengua no és cap realitat física en què es pugui materialitzar un domini o un poder,
o dos o tres alhora; de l’altra, i força més important, perquè la llengua mateixa
és emotivitat i sentiment, és a dir, expressa ja nacionalitat, o nació, que pel
cas és el mateix.
Però són tants els llocs en què
la política espanyola ha fet el ridícul, lingüísticament parlant, que ja ens
hem acostumat als seus intents de condominar políticament allò que la unicitat
i l’autonomia lingüística fan impossible de repartir, distribuir o dividir.
Perquè, des d’aquells temps en què es menyspreava el català amb l’epítet
despectiu de dialecte fins a la situació més actual en què no sols existeix una
llengua catalana, sinó que en tenim dues: el català i el valencià _vaja,
bilingües com ells, que saben parlar castellà i espanyol!_, sempre hi ha hagut
polítics espanyols, i de totes les tendències, versats en lingüística aplicada,
és a dir, en utilització política de les llengües que no senten com a pròpia, sinó com a objectes de rendibilitat electoral.
I, si no, quin ridícul no acaben
de fer, actualment, subscrivint els reiterats manifestos sobre “la lengua común” o “en favor del bilingüismo”, és a dir, en favor de la neutralitat i
la llibertat lingüístiques?
Quina cantarella per tal de
mantenir l’hegemonisme i la substitució lingüístics en favor del castellà i
contra les llengües minoritzades -que no minoritàries! No hi fa res que des de la sociolingüística
(Aracil, Ninyoles, etc) s’hagi desemmascarat el bilingüisme com un mite
falsament pacificador i neutralitzador d’un conflicte entre llengües per a
l’ocupació d’uns mateixos usos, conflicte el qual només es pot resoldre amb la
substitució d’una llengua per una altra. No hi fa res que el bilingüisme sigui
una pràctica personal individual –no hi ha societats, ni territoris, ni països
bilingües– dels parlants de llengües minoritzades –són comptats els bilingües
entre els parlants d’una llengua hegemònica– en determinades ocasions i
circumstancies –gairebé sempre quan llur interlocutor és parlant de la llengua
hegemònica. Les incongruències i les incoherències que alguns signataris del Manifiesto han dit i escrit són
suficients per escriure un parell de manuals sobre la justificació ideològica
del lingüicidi perquè aquest sembli una cosa natural i acceptada per tothom
_”de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado", d’acord
a aquella famosa Instrucción secreta[1]
que el fiscal del Consejo de Castilla, don José Rodrigo Villalpando, va enviar
als corregidors del Principat de Catalunya el 29 de gener de 1716_: darwinisme
lingüístic, liberalisme lingüístic, evolucionisme lingüístic, o comsevulla.
Allò més esperpèntic, però, és la diferent vara de mesurar segons es tracti de
la llengua hegemònica –amb drets per raó del territori que la comparteix i per
tant obligatòria per a tothom– o de les llengües minoritzades –amb drets
exclusivament individuals i per tant de lliure elecció. És tanta la barra i
tanta la impertinència dels energúmens que hi ha darrera el Manifiesto, que, si no fos per la
deseducació i desinformació que promouen i provoquen en gran part de la
societat espanyola, no caldria dedicar-los ni cinc ratlles a la secció de
passatemps de qualsevol mitjà. Vull dir que tot plegat fa massa pudor de
socarrim: els importa ben poc la llengua, qualsevol llengua, la qüestió és
enxarinar el personal i desgastar governs en favor del PP. Tanmateix, per si de
cas, senyors i senyores del Manifiesto,
Catalunya –i Galícia i el País Basc– no és bilingüe, sinó que és un país amb
cooficialitat lingüística, cosa que no podem dir, encara, d’Espanya!
El català és llengua catalana i
prou, ni espanyola ni francesa ni... i si algun futur ha de tenir no és en mans
ni d’aquells unilingüistes partidaris d’un bilingüisme impossible i mai
recíproc, ni d’aquells altres que, tot i no considerar-la amb la mateixa
dignitat ni els mateixos drets que la llengua espanyola, la farien potser una
mica més seva si els parlants deixéssim de considerar-la com una llengua
espanyola. En fi, el seu futur no és en mans dels que se n’han servit
políticament, sinó només d’aquells que la parlen i l’escriuen en qualsevol
ocasió sense justificar-se’n ni demanar-ne perdó, i per això, molt més
important que discutir amb polítics que han pres l’opció d’utilitzar la llengua
en clau de rendibilitat exclusivament electoral, és la de convèncer nous
possibles usuaris de la seva rendibilitat social i comunicativa.
Colomers, maig de 2009
[1] El fragment és un clàssic exemple fefaent que la
situació social de les llengües no és fruit exclusiu d’un suposat mercat lliure
de llengües en el qual el poder polític no intervé en cap sentit en favor o en
contra del seu ús o desenvolupament: "La importancia de hacer uniforme
la lengua se ha reconocido siempre por grande, y es un señal de la dominación o
superioridad de los Príncipes o naciones, ya sea porqué la dependencia o
adulación quieren complacer o lisonjear, afectando otra naturaleza con la
semejanza del idioma, o ya sea porqué la sujeción obliga con la fuerza."
"...pero como a cada Nación parece que señaló la Naturaleza su idioma
particular, tiene en esto mucho que vencer el arte y se necesita de algún
tiempo para lograrlo, y más cuando el genio de la Nación como el de los
Catalanes es tenaz, altivo y amante de las cosas de su País, y por esto parece
conveniente dar sobre esto instrucciones y providencias muy templadas y
disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado..."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada