NOVÈ CANT (continuació)
Sidèria esperava gaudir encara de la dolça llum que sobreviu al dia; quina és la seva sorpresa i el seu dolor en veure's de sobte embolicada de tenebres tan denses que li tapen el cel i la terra! Ella creu que Déu, que s'oposa als seus plans, acaba d'ordenar que la nit aturi la seva persecució. Aquest pensament la desanima; viu aquella desfeta que la desesperació fa néixer en una ànima en la qual les penes i la fatiga han esgotat les forces, no pot evitar queixar-se a Déu pel seu rigor, i per morir d'esgotament, Sidèria segueix el seu camí.
S'havia enfilat a una muntanya alta amb dificultat: en arribar al cim, va veure a la llunyania una llum tènue que brillava a la foscor; amb aquesta visió, l'esperança que l'havia abandonat retorna al seu cor:
—Qui pot —diu— viure en aquests llocs i vetllar a aquesta hora? És Omegar, és ell, no en puc dubtar. Gran Déu! —continua alçant les mans al cel— us agraeixo aquest favor, sou vos qui m'ha guiat; us havia acusat injustament de rigor. Perdoneu una queixa que la meva desgràcia ha d'excusar als vostres ulls; només us demano una gràcia més, doneu-me la força per arribar a aquella casa, em sentiré satisfeta si puc veure Omegar i morir als seus ulls.
Digué, i caminant cap a la llum que la guia, ja no té el coratge desenfrenat que cap perill no sorprèn; esdevinguda tímida, tremola davant el més mínim perill, la desesperació ja no precipita els seus passos, modera la seva velocitat i conserva les forces, que lamenta haver malgastat. A punt de tocar aquella desitjada llar, hi cregué arribada, de sobte se li endureixen els membres, es queda immòbil per l'excés de la seva fatiga; gairebé al final de la seva carrera es desespera per arribar-hi; vol cridar Omegar, però la seva veu expira als seus llavis. Sidèria, obligada a descansar, s'asseu a terra, plora, i fa aquesta breu pregària a Déu: “Deixa, Déu meu, de perseguir una criatura feble que potser t'ha ofès, però el cor de la qual sempre pur no ha estat còmplice de la seva falta; només volia tornar a veure Omegar abans d’expirar, i em rebutges aquest consol en el moment en què jo esperava gaudir-ne! adoro la teva voluntat, per cruel que és; però si volies, per a tallar el fil dels meus dies, que jo esgoti el calze de la desgràcia, colpeja la teva víctima, les meves desgràcies estan curulles.”
Sembla que aquesta pregària li ha alleujat el cor, i que Déu, tocat per les seves penes, li renova les forces; s'aixeca amb esforços dolorosos, i s'arrossega amb passos lents cap a aquella llar que veu il·luminada; hi arriba i truca a la porta. Aquests cops que ressonen a la nit, a aquesta hora, després dels dies més terribles, sembren el terror a aquesta casa. Sidèria escolta, hi regna un profund silenci; hi torna a trucar i amb retrucs, veu com la llum canvia de lloc i s’avança cap a ella. Sidèria està inquieta, mil sentiments confusos d'alegria, de por i d’esperança brollen de la seva ànima:
—Ell ve —diu—, és ell.
S'obre la porta, apareix un home que porta una torxa, seguit de lluny per la seva dona tremolosa i mig amagada darrere seu. Eren Policlet i Cefisa, qui van rebre Omegar en el seu primer viatge. No gosant lliurar-se a la dolçor del son, tant els havia espantat l'erupció de despulles humanes, que vetllaven encara, commoguts per la por. Aquells trucs a llur porta per part de Sidèria redoblaren llur temor. Policlet pensa que els morts sortits de llurs tombes els demanen hospitalitat. Cefisa suplica en va al seu marit que els negui una acollida. Ell s'aixeca, ella el vol retenir, ell li respon:
—Aquests morts eren homes, si són infeliços els he de socórrer.
La visió de Sidèria, pàl·lida, desfeta, tacada de sang i de pols, els confirma llurs pensaments. La prenen per una ombra tornada del sojorn a l'infern, i no gosen parlar-li. Sidèria, enganyada amb l'esperança de trobar Omegar, roman muda de dolor. Anava a entrar a can Policlet, però tement de rebre-hi un socors que allargaria la seva vida i les seves desgràcies, fuig sota l'abric de la foscor. Així es compleixen aquelles paraules que foren dites a Policlet, que el final de les seves alarmes s'acostaria quan veuria la dona d'Omegar sense conèixer-la.
Sidèria sucumbeix a l'excés dels seus mals; amb prou feines ha fet uns quants passos al poble de Policlet, que sent el fred de la mort que la glaça; pensa que només li queda un moment per viure, entra en un temple veí les portes del qual estaven trencades, s'asseu a les escales d'un altar per respirar-hi en pau el seu darrer alè.
Era el moment en què a can Tibès Omegar alçava les mans al cel i li suplicava que alleugerís els dolors de la seva dona. La seva pregària havia tocat Déu, qui, veient Sidèria estirada sobre els esglaons del seu altar, sola, lliurada al seu dolor, es commou pietosament de la seva sort; fa baixar sobre els seus ulls el dolç vapor dels cascalls, i diu als àngels que vetllen pel somni dels mortals de cridar al seu voltant els somnis consoladors. Obeeixen, envolten Sidèria i li presenten al mirall dels somnis mil somnis agradables. Creu que és transportada a una vall encantadora els arbres de la qual estan coberts de fruits daurats i de flors que difonen els perfums més dolços. A l'entrada d'una glorieta deliciosa, veu asseguda una jove que s'aixeca i ve a trobar-la; la mira amb ulls de mare tendra, l’abraça, i li diu:
—Soc Eva, a qui Déu acaba de retornar la resplendor de la seva joventut. Oh filla meva, dec aquesta felicitat al teu marit, eixuga els teus plors, demà pujaràs al seu costat al cel.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada