Església de Sant Martí de Caçà de Pelràs: d'origen romànic,
dels segles XI-XII, es caracteritza, com les cases de Caçà o de Planils, per
l'ús, en la construcció de les seves parets, del basalt, una pedra
d'origen volcànic, grisa i negra, tallada en una colada basàltica que té el
focus o xemeneia al sud de Foixà i que arriba a Corça i a Caçà de Pelràs
DESÈ CANT (i últim, continuació)
Aquest projecte espanta el geni, i per combatre'l, li parla en aquests termes:
—No esperes
doncs que els astres benefactors podran algun dia acostar-se a la terra per revifar-la,
i restaurar-li la primera joventut?
—Arribaran
massa tard —respon la Mort—. L'home ja no reprodueix l'home, i el gènere humà s’extingeix.
—Encara
viu, —respon el geni—, i encara que aquesta confessió em resulti fatal, veurem si
ets prou enemiga de tu mateixa per matar l'última esperança de la terra. Sàpigues
que, al ventre de Sidèria, respira un nen que pot convertir-se en el pare d'una
nova posteritat.
—Sembles
—li va dir la Mort amb un aire de
menyspreu— com aquells vells decrèpits que, el cap
cot sota la meva dalla, es prometen molts anys. Alça doncs els ulls, mira aquells
núvols els costats dels quals porten les cendres dels homes. Mira a la
llunyania aquelles planes blanquejades pels ossos dels morts. Mira aquells mars
que els llancen de totes bandes a les costes. Tindràs el poder d'aturar aquesta
resurrecció que comença? Creu-me, la fi de totes les coses ha arribat; em dono al
meu destí.
—Quina
feblesa —li respon el geni—, en un ésser que jo feia tan fort, i que ell mateix,
destruint els homes, causa la seva pròpia desgràcia. Has oblidat que Déu em va
jurar, en una muntanya d'Àsia, que conservaria la terra mentre els homes
poguessin créixer i multiplicar-se? Salva Omegar i Sidèria, els quals posseeixen aquest poder; i aquestes cendres,
aquests ossos tornaran a l'oceà i a les entranyes de la terra abans que Déu
violi els seus juraments.
—No
vull —diu la Mort— allargar una trista vellesa: cada dia perdo les meves
forces; estic tan canviada que ja no em reconec. Antigament, com el Senyor,
present en tots els llocs, colpejava els homes alhora en tots els punts del
globus. Avui amb prou feines puc recórrer de tant en tant els diversos climes
de la terra; ja no hi trobo víctimes per devorar. La set de sang em turmenta
sense poder-la sadollar.
—Seràs, doncs, més feliç —reprèn el geni— tornant al no-res del caos on estaràs encadenada durant segles eterns? Vols consentir, per tant, a la felicitat de tots aquests homes que has destruït, i que tornaran a viure per sempre i desafiaran el vostre poder? Ah! lluny de tu aquesta ignomínia, i més que patir-la, serveix als meus propòsits. Els nostres interessos són els mateixos, i si està escrit que hem de sucumbir als cops de Déu Totpoderós, almenys la nostra derrota serà gloriosa. És cert que estàs aclaparada per la quantitat de segles que et pesen al cap, i que la teva força comença a minvar. Però creu que, si la joventut torna a la terra, recuperaràs amb ella el teu vigor anterior. Oh Mort, tornaràs a abraçar l'univers un cop amb la teva presència: els homes el cobriran amb una nombrosa posteritat que naixerà per caure sota els teus cops; tornaràs a ser aquella Mort la dalla brillant de la qual no descansava mai; recomençaràs, sobre els éssers, una nova dominació que durarà tants segles que aquest llarg espai de temps serà com una eternitat.
Aquest discurs del geni persuadeix la Mort. L'esperança de recuperar la seva joventut i la seva força la sedueix: roman durant un temps melancòlica i pensativa; finalment, trenca el silenci, i diu al geni:
—Sense
creure en l'èxit que em promets, estic disposada a ajudar-te. Juro estalviar Omegar
i Sidèria, sempre que nodreixin, en el seu pit, la flama que fecunda l'amor.
Els conec tots dos; conec els llocs on viuen. Ves, torna al centre de la terra
on et crida la teva feina; pots confiar en la paraula d'aquella que, sempre
inexorable, es deixa vinclar per primera vegada.
En aquestes paraules, se separen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada