A la llinda d'una petita finestra de la planta baixa de Can
Saló de Casavells, una masia fortificada, s'hi afiguren dues eines agrícoles -una
rella d'arada al brancal esquerre i un estassabarders o falçbosquera al brancal
dret- esculpides en baix relleu
DESÈ CANT (i últim, continuació)
—La Mort segueix el seu camí, i per veure Omegar i la seva dona, en qui el geni ha posat tan grans esperances, recorre ràpidament l’Hespèria, travessa els Pirineus i s’avança cap a les ribes del Roine. Allà, uns quants humans que passaven dies infeliços tenien encara llurs fronts espantats per l'erupció de les despulles humanes. La Mort els allibera de la vida i de llur terror, i dirigint els seus passos cap al lloc on hi havia hagut la capital dels francesos, planava sobre aquestes contrades a l'hora en què la nit havia de plegar les seves veles i cedir el firmament al carro de l’aurora. La Mort, que no estava lluny de la casa de Tibès, i els ulls aguts de la qual penetren la foscor profunda i les triples muralles, va veure-hi éssers vius. Hi vola amb la cruel avidesa d'una àguila famolenca que es llança sobre la tímida ovella. Al primer pas que fa a l'habitació que ell ocupa, la por i el respecte, un sentiment que no ha experimentat mai, li surten de l'ànima; roman astorada uns instants, després, avançant lentament cap al llit d'Omegar, el qual estava gaudint de la dolçor d'un somni feliç, se sorprèn de trobar-lo en aquest lloc. La Mort contempla amb plaer la bellesa del seu rostre, que respirava quelcom august i celestial.
—Vet aquí, doncs —diu ella—, aquest nou Adam que serà el pare de molts fills.
Ja l'esperança d'immolar-los algun dia, l'alegra: però l'absència de Sidèria la preocupa; els seus ulls, que la cerquen, cauen sobre Tibès, que ella creu viu; s’hi acosta, vol prendre'l com a víctima, i diu amb pèrfida alegria:
—Mentre que aquest jove descansa, tallem el fil dels seus dies.
Tres vegades aixeca la seva dalla per colpejar-lo, tres vegades l'instrument fatal se li escapa de les mans. La Mort està aterrida:
—Qui és —diu ella— aquest jove del qual el Cel vol que respecti els dies? Podria ésser un àngel amagat sota la figura d'un mortal?
Mirant-lo més de prop, els seus ulls espantats reconeixen Tibès, a qui ell havia immolat en aquest mateix llit.
—Què! —continua ella— Tibès ja estaria revestit d’un cos immortal? La resurrecció començaria enmig del silenci i de les ombres de la nit?
La Mort mira el taüt on descansa la dona de Tibès: veient-la, com ell, retornada a la seva primera joventut:
—Ah! —diu amb un accent d'ira—, el geni s'equivoca o m'ha enganyat, el meu regnat s'ha acabat. He d'estalviar Omegar? Que mori —afegeix ella llançant-li mirades amenaçadores.
Ella sacseja la seva dalla amb un aire terrible, disposada a aixecar-la per damunt del seu cap; però una resta d'esperança, el record dels seus juraments li reté el braç, i amb por de violar-los, abandona precipitadament la casa de Tibès.
Trista i pensativa, continua el seu viatge cap a l'oest de França, i camina, sense saber-ho, davant de Sidèria i del geni terrestre. La foscor encara cobria la terra. La Mort se sorprèn que el sol no aparegui a l'horitzó. Preocupada, i girant constantment la mirada cap a l'orient, comença a creure que el sol no tornarà a il·luminar més el món. S'enganyava; només havia frenat el seu progrés: hom hauria dit que temia mostrar-se al nostre hemisferi envilit, degradat, despullat dels seus raigs. Apareix per fi, però de manera que l'ull de l'home no l'hauria pogut reconèixer, abandonat per l'aurora que no el precedeix amb el seu carro triomfal, el seu front fosc i tenebrós. Oh vergonya! no té la força per esborrar la tènue resplendor de les estrelles. És un espectacle terrible, aquesta presència del sol i els astres de la nit. Per insensible que sigui, la Mort n'és tocada; creu veure el Déu de la terra expirant.
—No arribarà —diu ella— a la meitat de la seva cursa; m'adverteix que a la terra només li queden unes hores d'existència. Ah! que insensata de creure en les paraules del geni. Què! malgrat tants exemples de mortals que m'havien d'ensenyar a desconfiar de les promeses que afalaguen els desitjos, i jo també soc víctima de l'esperança.
En sent vergonya, s’indigna de la seva feblesa, i jura expiar-la venjant-se del geni que l’ha enganyat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada