NOVÈ CANT (continuació)
Sidèria, havent desfogat així la seva ira, recupera sentiments més dolços. El pensament que Omegar és culpable li provoca un turment que no pot suportar. El combat, el rebutja, i per alleujar les seves penes, vol creure en la innocència del seu marit.
—Ai! —va dir—, sé del cert que la seva fugida és voluntària? i mentre l'acuso, qui sap si no es lamenta en un altre lloc d'estar separat de mi? Qui sap si aquell vell no és un enviat de Déu, qui, secundat pels poders celestials, l’ha obligat a abandonar-me, sense permetre-li d’informar-me de les nostres desgràcies comunes! Ah! quant temo que es compleixin les últimes paraules d’Ormuz! Déu reprovava el nostre himeneu, potser n’acaba de trencar els nusos fatals! Sí, aquesta és tota la veritat espantosa. Omegar ja no és el meu marit, i les meves desgràcies no tenen remei.
Amb aquestes paraules, guarda un silenci ferotge. Els seus esguards observen sempre els vestigis del seu marit, i no poden abandonar-los.
—Oh cel! —reprèn plorant—, això és tot el que em queda d'Omegar! M’és almenys avantatjós que aquests paratges salvatges no estiguin habitats, no hi perdré la pista dels seus passos. El perseguiré i l’aconseguiré, si encara em queden unes hores de vida.
Digué, i vol avançar, però l'excés del seu dolor acaba d'esgotar les seves forces. Els seus febles genolls es neguen a portar-la; vacil·la i cau inconscient sobre la pedra que Omegar havia aixecat. Sola, privada de qualsevol ajuda, Sidèria perirà! Oh massa feliç en els seus mals si la mort els escurçava! El despertar més terrible l'espera. Ella torna a la vida en el moment en què comença l'erupció de les despulles humanes, quan la terra, obrint les seves entranyes per totes bandes, llança les cendres dels homes a l'aire! Sidèria no sap en quins llocs respira; de vegades pensa que el son encadena encara els seus sentits, i que el desordre que veu és il·lusori i fantàstic; de vegades que ja no és entre els vius, que ha baixat a la casa dels morts, o a llocs propers a l'infern. Com un ésser que rebria la raó amb la vida, s'ignora a si mateixa, s’interroga a si mateixa, vol buscar en la seva consciència, en la seva memòria, allò que és, allò que era, però els seus esforços són en va. S'aixeca. La pedra que li servia de llit li atura la mirada. L'examina, en rellegeix la inscripció. Aquestes paraules: “Omegar no és culpable”, són per a ella un raig de llum que dissipa la nit en què la seva ànima està submergida. Es reconeix a si mateixa: totes les seves desgràcies es presenten al seu esperit alhora.
—Ai! —va dir sospirant—, m'agradaria que Omegar m'hagués vist gairebé morir sobre aquesta pedra on estava estirada! Ell encara diria que no és culpable!
Reprèn el projecte de perseguir-lo, fins i tot enmig del trastorn de la natura i dels mil perills als quals s'enfrontarà. Busca els vestigis que ell ha deixat. Però, oh dolor inesperat! ja no els troba. Com les onades del mar emergint de llur llit esborren els solcs dels carros i els passos del viatger impresos a la sorra de les costes, així s'esvaeixen les petjades d'Omegar; aquí, la terra, obrint-se, les ha esborrat; allà, les cendres dels homes, caient-hi a sobre, les ha cobert com la neu cobreix els guarets, quan l’hivern, assegut sobre els núvols foscos que la porten, l'escampa a mans plenes.
Sidèria només escolta la seva desesperació; furiosa, segueix a l’atzar el camí que es presenta; lluny de tenir por d’ésser engolida per la terra que es tanca i s'obre a cada moment, o d’ésser esclafada per la caiguda d'edificis i d’arbres, s'alegra dels perills que l'amenacen i només busca morir. Com una bacant embriagada del déu [36] de qui és sacerdotessa, qui, amb el tirs a la mà, els cabells esbullats, omple l'aire amb els seus crits, i corre colpejant-se el pit, es llança sobre les muntanyes, estrompassa els precipicis. Crida constantment Omegar; de vegades l'envolten remolins de flames, cau. Les restes dels edificis que s’esfondren de sobte la colpegen, la seva sang regalima de les ferides rebudes, el seu rostre, els seus braços i la seva roba n’estan tacats; ja no és aquella Sidèria l'única dona la bellesa de la qual era perfecta: està tan desfigurada que l'ull d'Omegar ja no la reconeixeria.
El retorn de la calma li salva la vida. Aquesta pau restituïda a la natura fa reviure el seu coratge, accelera els seus passos. Impacient, arriba a través dels seus desitjos a cada objecte llunyà que veu; com més s'acosta el sol al final del seu curs, més ella s’apressa. Com ell, li agradaria viatjar per l'univers en un dia i abraçar-lo amb els seus esguards. És amb dolor que veu les seves vores tocant l'horitzó, i ell mateix desapareix finalment dels seus ulls.
-----------------------------------
[36] Bacus: déu del vi, l’emblema del qual era el tirs, un bastó guarnit d'heura i de fulles de parra, i la sacerdotessa del qual era una bacant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada