Pont romà de la Roqueta, Fontanilles, en l'antic camí romà que anava cap a Ullastret
NOVÈ CANT (final del penúltim cant)
El gran sacerdot Ormuz succeeix a la mare dels homes; apareix a Sidèria com a la plana d'Azas, envoltat de tots els habitants de l'imperi del Brasil. Està dret a les escales de l'altar on s'havia beneït l'himeneu d'Omegar. El seu front ja no està velat per cap núvol fosc, la pau és als seus ulls, el somriure als seus llavis. Diu a Sidèria:
—Omegar era rebel a les meves darreres voluntats, a les ordres del cel; va ésser deixant-te que ho ha reparat tot.
En un altre somni, la gran escena del judici final es desplega completament davant els seus ulls. Al sons estridents de les trompetes, que creu sentir, totes les tombes s’obren alhora, en surt a cada moment, i sense repòs, una multitud d'homes tan prodigiosa que la imaginació espantada no entén com la terra els hauria pogut nodrir i sostenir. Alguns s’espolsen la pols i la cendra que empastifen llur cara i llur cos; els altres, embolcallats amb les mortalles, se'n desprenen de pressa i les llancen amb horror lluny d’ells. Els navegants que les onades engoliren són llançats a les ribes dels mars, i s'aixequen ben desconcertats; l'aigua regalima de llurs narius, de llurs cabells i de llurs cossos; s’estremeixen davant la visió de l'oceà, i encara semblen témer l'element que els va arruïnar. Tots els homes s'escampen per la terra, que ja no és suficient per contenir-los. Molts dels morts ressuscitats i retinguts per la multitud que els comprimeix en llurs tombes i als avencs dels cementiris, estan impacients per sortir. Aleshores Déu diu als mars dels dos mons que s’esvaeixin; a la seva veu desapareixen i els homes es precipiten a llurs conques dessecades; aviat les reomplen; hi estan més estrets que les espigues que dauren les planes fèrtils; Déu diu a la terra que s'engrandeixi, immediatament les muntanyes s’aplanen, la terra, allargassada per totes bandes, esdevé un immens altiplà que es cobreix de tots els humans que els segles havien vist néixer.
Sidèria admira com només d'Adam van sorgir tants homes la multitud dels quals és més gran que la de les estrelles i dels grans de sorra de l'oceà. Creu que Déu necessitarà un nombre infinit de segles per jutjar-los. Li serà suficient un moment; mana que caigui el vel que amaga a la vista la consciència dels morts i que aquesta sigui més visible que el sol quan un dia sense núvols il·lumina l'univers. Tots els culpables se senten confusos en veure descoberts llurs crims i llurs remordiments. S'afanyen a amagar llur consciència sota llurs mans, sota llur cap, que acoten; però és en va, llurs braços, llurs mans, llur cap, tots els cossos són diàfans i transparents; llurs primers suplicis són les mirades dels justos, que no poden suportar. El parricida fuig del seu pare a qui va enverinar; el jutge injust, de l'innocent a qui va condemnar; l'esposa adúltera, del marit crèdul a qui va enganyar. Els malvats fugen de tots els homes virtuosos; els justos, a llur torn, reculen horroritzats davant l'horrible espectacle de les consciències que el crim ha tacat: els justos busquen els justos, els dolents busquen els dolents. Cap moviment de la natura pot representar el d'aquests homes que es busquen i s'eviten, ni el xoc de les onades que aixequen les tempestes, ni l'horrible batussa de dos exèrcits que lluiten entre ells; els justos corren cap a l'est de la terra, els malvats s’apressen cap a l'oest; aviat se separen i es restableix la calma.
Sidèria veu Omegar als llocs que el sol il·lumina amb els seus raigs naixents; està envoltat dels justos, els quals, llegint en la seva ànima exposada a llurs ulls les penes que ha sofert per accelerar el dia de llur glòria, estenen cap a ell unes mans agraïdes. Sidèria veu al seu costat aquell vell que havia vist la vigília; el seu front està radiant, l'alegria brilla als seus ulls; ella no pot dissimular un gest d'odi, li sembla que encara la vol allunyar d'Omegar, ella supera el contratemps i es llança als braços del seu marit que l'abraça dient:
—Oh Sidèria, quants mals ens fa oblidar un moment tan dolç!
Amb prou feines havia acabat aquestes paraules, els llampecs encenen el cel, els trons bramen; Déu, seguit pels seus àngels, arriba sobre núvols d'or i de plata per completar el judici final. Abraça aquesta gran multitud d'humans amb una sola mirada; veu que s'han jutjat a si mateixos, que els justos s'han situat a l'orient, segons l'ordre de llur justícia, els malvats a l'occident, segons el rang de llurs iniquitats; que els més savis d’entre els mortals s’han aplegat a les barreres del sol ixent, de la mateixa manera com els més perversos, tement fins i tot la mirada d'homes menys culpables que ells, han corregut a amagar-se contra les portes del sol colgant; que així, pel sol lloc que ocupen, tots han marcat llur grau de perversitat o de virtut, i que finalment només li queda castigar o recompensar. Fa un senyal, vol que els cossos dels justos esdevinguin més lleugers que el vapor més subtil. De sobte ells perden la gravetat que els subjectava a la terra, s’eleven al cel. Sidèria hi puja seguint Omegar, mentre els malvats veuen amb esgarrifança aquest triomf dels justos; la terra tremola sota llurs peus, s'esfondra, cauen amb ella en una gran foguerada de sofre i de foc. Sidèria plora pel destí d'aquests homes, per culpables que siguin; voldria apagar aquests focs que els devoren sense consumir-los, o no haver conegut llurs turments, la terrible imatge dels quals pertorbarà per sempre la seva felicitat; però els àngels que vetllen pel seu son, li fan oblidar els inferns i els suplicis de llurs habitants obrint només el cel a la seva mirada. Aquest espectacle la delecta en èxtasi, experimenta en el grau més viu un sentiment desconegut per l'home: les delícies pures de l'alegria i de la pau confoses, una barreja feliç que constitueix la felicitat dels justos al cel; a la terra l'alegria i la pau sempre estan separades. L'alegria hi camina envoltada de preocupacions i de fatigues. La pau hi porta al seu pas plaers lànguids i avorriment. És al cel on la pau i l'alegria s'uneixen. Sidèria passa les últimes hores de la nit tastant la felicitat celestial, que voldria eternitzar, però que només li durarà un moment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada