diumenge, 16 de juny del 2024

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (64)


Pila baptismal monolítica de l’església de Sant Cugat d’Albons: tallada en pedra calcària, té forma semiovoide, de gran copa, amb basament de poca alçada, cilíndric, i és decorada a la part superior, externa, amb una motllura o mitjacanya afigurant soguejat amb incisions i, sota d'ella, un fris d'arcuacions de mig punt



L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

DESÈ CANT (inici de l'últim cant)

La terra està a punt de desaparèixer. No la pot salvar res més que els esforços del geni a qui Déu va confiar la cura de vetllar per ella. En veritat, aquest geni, encara actiu, gaudeix encara d'un gran poder: regna sobre els elements; sap tots els secrets de la natura, i, per allargar els dies de l'univers, només li cal tornar Sidèria al seu marit, o conservar-la amb el nen que porta dins el seu ventre.

En el moment de l'erupció de les despulles humanes, es trobava al centre de la terra als seus tallers que havia excavat amb les seves mans, i que comuniquen els dos pols. Aquest vast laboratori és el compendi de l'univers: hi ha reunits els instruments de les arts, màquines diverses de les quals només ell coneix l'ús, tots els tipus de cossos que cobreixen la superfície de la terra, o que aquesta amaga dins el seu si; allà, en innombrables prestatges, havia disposat gerros de llautó on ell mateix guarda els sucs i les llavors de les plantes, els esperits volàtils dels animals. És en aquests llocs on el geni incansable combinava, des de la creació, els elements de tots els cossos; que interrogava la natura, i l'obligava a respondre’l. És d'aquestes coves d'on van sorgir aquells descobriments preciosos dels quals l'atzar i l'esperit humà s’atribuïren el mèrit, i que van ésser regals del geni. Finalment, és allà on, en un milió de forns, alimentava focs continus la calor dels quals repel·lia el fred mortal que s’avançava dia a dia fins al centre del món.

De sobte el geni sent, en totes les profunditats de les seves cavernes, un soroll general i sord, un estremiment universal i confús. Es sorprèn molt de veure sortir, dels seus recipients de llautó i dels cossos que l'envolten, torrents d'àtoms que, pujant fins a les voltes de les seves cavernes, s’obren un passadís i desapareixen dels seus ulls. És en va que, per aturar-los, corri a moderar la flama dels seus forns que creu massa ardent: no sap a quina causa atribuir aquest fenomen; s’atabala, l'agiten pensaments obscurs; no pot quedar-se en aquestes coves; s’enlaira cap al cim dels Pirineus. Des de la cresta d'aquestes altes muntanyes, veu fluir de tots els cossos onades de pols que augmenten a cada moment, i que formen un núvol espès amb el qual la superfície del globus queda enfosquida. Examinant amb ulls atents aquest pòsit que fa la terra, hi reconeix les cendres dels homes: el terror el glaça, es torna feble, tremolós, indecís.

Què! —va dir, Omegar i Sidèria han mort? Poden ser aquests els preludis de la resurrecció que veig?

En aquestes paraules, veu, a les ribes d’Hespèria [37], la Mort recolzada a la seva dalla, i contemplant amb ulls serens aquesta erupció de cendres humanes. El geni dubta si s'hi acosta. Havia deixat de parlar-li des que ella va sacrificar, per mans de Caín [38], el primogènit dels fills dels homes. Només la seva visió excita la seva fúria: veu en ella la causa fatal de la destrucció dels homes, de la ruïna de la terra i de les desgràcies que l'amenacen. Però vol saber de la Mort si Sidèria i el seu marit encara viuen; la vol animar a salvar uns caps tan estimats, i les vides dels quals garanteixen la seva; immola, a tan grans interessos, el seu odi que creia implacable; s'acosta a la Mort, i amagant-li els seus desitjos i les seves pors, la interroga dolçament, li pregunta des de quins climes torna, cap a quins llocs va, si queda a la terra gaire nombre d'humans, i sobretot si la seva terrible dalla segarà  les vides d’Omegar i Sidèria. La Mort li respon que, des que va colpejar el gran sacerdot Ormuz a la plana d'Azas, no ha sortit d'Amèrica, on creient-se apressada per la proximitat de l'últim dia, n’acaba d'exterminar els habitants; que Omegar i Sidèria encara respiren, però que ella passa a Europa per acabar amb les restes del gènere humà.


[37] Hespèria: nom amb què els grecs es referien a Itàlia i a Espanya.

[38] Caín: primer fill d’Adam i Eva, que, segons la narració del Gènesi (la Bíblia), es dedicà a l’agricultura i per enveja matà el seu germà pastor, Abel.