AI DELS
VENÇUTS!
Els
comitès de Colomers i d’Orriols, i les tornes del franquisme
(Publicacions de l’Abadia de Montserrat, octubre de 2013)
A començaments de l’any 2012, en el setè i
darrer semestre a la UOC, lliurava la versió definitiva del TFC: Violència i repressió a la rereguarda
republicana durant la Guerra civil espanyola, i repressió franquista. Colomers
i el seu Comitè revolucionari i antifeixista en el context del comitès de
Cervià de Ter, Orriols i de Salt, i la repressió franquista.
Tot i la valoració positiva, amb dos
excel·lents, dels dos consultors, poc podia pensar que aquell treball començat
a principis de l’any 2011, al sisè semestre, pogués veure un dia la llum en
forma de llibre, després, això sí, d’una ampliació i d’una redefinició, que
contradeien ben poc, però, els seus fonaments.
Perquè el llibre parteix de les hipòtesis
fonamentals del treball:
“Els conflictes civils, però, i sobretot
aquells que s’han covat després d’anys d’una aferrissada lluita de classes, no
poden ser analitzats exclusivament des del prisma racional de la lògica:
“dictadura”, “cop d’estat”, “guerra civil”, “revolució”, “Paz de Franco”, etc, acostumen a ser uns termes grandiloqüents que
aixopluguen tot d’intencions, de sentits contraris, que a parer dels
contendents, contraris o opositors del moment, poden tenir la seva última
oportunitat, la darrera ocasió de reeixir o de sucumbir.
I d’aquesta constatació sorgeixen les dues
hipòtesis amb les quals vaig enfocar el treball de recerca que està a l’origen
del text present:
1ª. Només a l’empara d’aquestes paraules
altisonants, com “revolució proletària” o “Paz
de Franco”, i no pas de manera gratuïta, gent anònima, i no tant anònima,
és capaç de realitzar aquells actes arbitraris més vils els quals hom no podria
pensar ni imaginar que aquesta mateixa gent pogués realitzar mai en la vida
quotidiana corrent. Les causes concretes i puntuals amb què hom ha explicat, i
a voltes justificat, aquells actes, bombardejos del Canarias per exemple, només són possibles perquè abans s’han
desfermat aquells marcs en els quals les opcions fonamentals s’han plantejat en
termes de vida o mort: cop d’estat i contrarevolució, guerra i revolució.
2ª. Això no obstant, i malgrat els exemples
històrics més coneguts, com la Revolució francesa de 1789, la Revolució
d’Octubre de 1917 o l’intent de Revolució espanyola de 1936, hi ha d’haver,
fins i tot en aquestes ocasions o condicions excepcionals i extremes, exemples
en què aquella arbitrarietat i vilesa no sols és absent, sinó que fins i tot és
rebutjada i perseguida pels mateixos membres que empenyen la revolució.
A partir d’aquestes dues hipòtesis hom ha
pretès aconseguir, d’altra banda, dos grans objectius: un de caire genèric o
universal, com és desfer, o si més no qüestionar, la relació que hom acostuma a
veure com a predeterminada i necessària entre revolució com a causa i repressió
a la rereguarda com a conseqüència, i un de caràcter més concret, com és el de
conèixer un fragment de la història local del municipi de Colomers, molt
desconegut i silenciat, en què repressió revolucionària durant la guerra i la
revolució, i repressió franquista durant la Paz
de la Dictadura, apareixen clarament com a episodis concatenats, és a dir,
amb un caire de tornes de fets anteriors de significació contrària.” (Fragment
de la Presentació).
“Fins ací, les raons
objectives d’aquest llibre. Perquè és ben cert que la primera versió d’aquest
text es va descabdellar arran de la Llicenciatura d’Humanitats a la UOC. Això
no obstant, ni el professorat ni la Llicenciatura ni el Treball de Fi de
Carrera ni la Universitat predeterminaren aquest treball concret i específic.”
(Fragment de la Presentació)
Com dic a la Contracoberta, “Ai dels vençuts! Els comitès de Colomers i
d’Orriols, i les tornes del franquisme, ofereix, a partir d’un episodi ben
local, del municipi de Colomers, amb excursos, però, a Cervià de Ter, Llampaies
i Orriols, entre d’altres poblacions empordaneses, dos retrats d’aquelles
violències que acostumen a tenir lloc als marges d’un conflicte bèl·lic, d’una
guerra civil: un relat de la violència a la rereguarda republicana i un altre
de la revenja franquista, amb la particularitat, però, que ambdues fotografies
són ajustades en una vista panoràmica que permet entreveure allò tantes voltes
suposat, tantes voltes afirmat, com és la seva concatenació, això és, un
desencadenament excusat en fets anteriors.
A partir d’un pòrtic on mostra la cruesa de les
violències, de totes les violències, amb unes cites -sobre els vençuts, les
barbaritats i la innecessarietat de tot plegat- que defineixen l’objectiu de
l’historiador, el llibre, alhora que resol, gairebé detectivescament, un crim,
en descobrir-ne l’autor, planteja al lector el gran repte de decantar-se, no
pas des de l’apriorisme o subjectivitat de l’escriptor, sinó arran del llenguatge
dels fets que el mateix historiador, despullat de sentiments, ideologia o moral
personals, fa parlar.”
El títol és la primera cita del pòrtic:
Vae victis!, “Ai dels
vençuts!”
Brenne,
cap dels gals sènons, després d’apoderar-se de Roma devers l’any 390 aC, davant
la protesta dels romans durant l’acompliment dels acords de pau, segons Ab Urbe condita (5, 48,
9), de Tit Livi
L’historiador romà Tit Livi (mort l’any 17)
conta, al llibre V d’Ab Urbe condita, “Des de la fundació de
l’Urbs”, o sigui, Roma, com la ciutat, indefensa, uns 400 anys enrere (entre
387-390 aC, batalla del riu Àl·lia) fou assetjada fins a l’aparició de la fam i
presa pels gals, que la sotmeteren a saqueig i pillatge durant mesos. Brenne, o
Brennus, cap dels gals sènons, només
va aixecar l’encerclament de la fortalesa del Capitoli per retirar-se amb la
seva host al cap de set mesos, a canvi d’un acord de pau pel qual els romans es
comprometien a pagar-li un tribut de mil lliures d’or.
Tot i l’acceptació dels romans a pagar el
convingut, durant el pesatge mostraren el seu desacord sobre la precisió i la
fiabilitat dels pesos i les balances gal·les. Segons Tit Livi, Brenne reaccionà
com segueix: “L’arrogant gal llançà la seva espasa en la balança i digué les
insuportables paraules per als romans: Vae
victis!, ‘Ai dels vençuts!’ ”
És cert que els romans no s’estigueren, però,
d’allargassar la llegenda a favor seu per emmascarar la humiliació de la
derrota: així, mentre Brenne els deia les ignominioses paraules, hom faria arribar
un magistrat romà, Marc Furi Camil, amb el seu exèrcit, que contestava Non aurum, sed ferro, recuperanda est
patriae, “No és l’or, sinó l'acer, el que recupera la pàtria", alhora
que atacava i derrotava els gals.
Sigui quina sigui la veracitat de tot plegat,
des de llavors la frase de Brenne ha esdevingut una frase feta per recordar-nos
que els vencedors no es compadeixen dels vençuts.
Tot i l’aparent caràcter pessimista del títol i
d’aquest pòrtic, el llibre es clou amb un contrast esperançador a partir
de l’esclariment que pot aportar la investigació, la recerca i l’anàlisi:
“Però si les coses, d’acord a la intuïció
dubitativa de Descartes, tenen la propietat de poder no ésser allò que semblen
-justificant, així, la necessitat de les ciències, i de la investigació i la
recerca-, amb molta més raó, d’acord a la sospita desemmascaradora de Marx,
poden no ésser allò que hom vol que semblin, oimés si conformen, en la
dialèctica de les classes socials, l’expressió política provisional -però amb
una llarga hegemonia- d’una estructura econòmica concreta, és a dir, la
delimitació, sempre punyent, entre vencedors i vençuts!” (Fragment final de la
Cloenda)
Josep
Manuel López Gifreu
Llicenciat
en Humanitats per la UOC
Colomers,
9 d’octubre de 2003, Diada del País Valencià
