19 de juliol de 1936 (AI DELS VENÇUTS!)

AI DELS VENÇUTS!
Fragment
Publicacions de l'Abadia de Montserrat
Josep Manuel López Gifreu

Gairebé tothom està d’acord que el cop feixista del 17-18 de juliol del 1936 fracassà, a Catalunya, per la  determinació, en gran part, de la CNT-FAI i la classe obrera, l’endemà 19 de juliol, a enfrontar-se als militars rebels. I que d’aquell fracàs i del seu èxit sorgí un pacte o equilibri de poder en què la Generalitat de Catalunya,   a través del seu president Lluís Companys, i la CNT-FAI consensuen, el 21 de juliol de 1936, un nou òrgan resolutiu i executiu que regirà els primers dies de la guerra i la revolució: el Comitè central de Milícies antifeixistes, amb participació de tots els partits i sindicats, amb la intenció d’integrar i dirigir la iniciativa revolucionària desencadenada a partir de l’intent militar feixista, fins a la seva dissolució del 27 de setembre de 1936 i la integració dels anarquistes i anarcosindicalistes al Govern de la Generalitat.

Perquè, com afirma Pierre Vilar: «Els dies 19 i 20 de juliol de 1936, en una de les ciutats més grans d’Europa, forces obreres organitzades, armades, van adquirir, a causa del fracàs d’un moviment militar, una mena de dret a realitzar ‘la revolució’. I l’utilitzen. En nom d’una doctrina anarquista marginada en altres indrets, i en companyia d’un comunisme ‘esquerrà’ en lluita amb les tàctiques stalinianes del moment. Es pot pensar el que es vulgui (personalment no en penso res de gaire bo) del paper que aquestes pretensions revolucionàries van representar en la consolidació d’una defensa de la República.»

Amb independència del caràcter que donem a la relació entre el Govern de la Generalitat i el nou Comitè central de Milícies antifeixistes: «dualitat de poder» (Broué i Témime), «duplicitat de poders» (Agustín Guillamón) o «dualitat funcional» (Martín Ramos), és indubtable que, mentre la Generalitat intenta guanyar temps i recuperar l’alè polític, les forces obreres no s’hi repensen gaire a gestionar, gràcies a aquest nou òrgan, el món del treball i el món de la guerra i l’ordre intern.

Què sap l'amor de llengua!: una carta d'amor en llengua jukagir (ULISSES 1, pàg 93)

Vaig conèixer aquesta carta a la pàgina 93 d'aquest volum, encara que amb el nom de la tribu erroni: jugakir en lloc de jukagir, durant l'any 1978 

La carta va ser escrita a principis del segle XX per una jove iukaghir o jukagir, tribu de la Sibèria nord-oriental que comptava entre 1000-2000 membres, alguns dels quals -no més d'un centenar- encara es comunicaven així a finals del segle XX.

 

 Carta d'amor en llengua jukagir 

Les figures umbel·liformes són persones: les dones tenen cues i les anques més amples; els rectangles oberts són cases; les ratlles encreuades, sentiments; les línies ondulades, pensaments.

La jove s'ha representat a ella mateixa (A) vestida amb una faldilla i amb un pentinat amb una cua (la sèrie de punts en la part superior de la faldilla), sola a casa (B-C) i fidel al seu compromís amb ell, com ho indiquen les barres creuades (D) sobre ella. El seu antic amant (E) viurà a l'esquerra en una casa (F-G) encara no acabada (les línies no cauen fina a baix) amb una altra dona (H), també vestida amb una faldilla i pentinada amb una cua, que ha guanyat el seu afecte. Encara que ella reconeix els estrets llaços que els uneixen, simbolitzats per la creu inscrita al quadrat (I) que hi ha entre ells, i fins i tot encara que presagia que aquests lligams es veuran recompensats amb el naixement de dos nens (J i K), sent l'amargor de la separació, expressada per una línia gruixuda (L) que va del cap del seu rival i baixa pel centre del pictograma. No obstant això, ella persevera en la seva passió, declarada mitjançant el gargot (M) que flota sobre el seu cap, encara que un altre jove (N) està enamorat d'ella.

Aquesta és la traducció lliure de la commovedora carta d’escriptura pictogràfica d'aquesta jove abandonada: 

"Estimat meu (E),

Segueixo fidel (D) al meu compromís amb tu, sola (A) a casa meva (B-C).

Reconec els estrets llaços (I) que t’uneixen a la teva actual companya (H) i que aviat poden donar el fruit de dos nens (J i K) a la teva nova llar (F-G), però segueixo sentint l'amargor de la nostra separació (L) per culpa seva.

No obstant això, persevero en la meva passió (M) per tu, encara que tingui un altre pretendent (N) que em desitja."

Vae victis!, “Ai dels vençuts!” (Brenne)

 

Vae victis!, “Ai dels vençuts!”

Brenne, cap dels gals sènons, després d’apoderar-se de Roma devers l’any 390 aC, davant la protesta dels romans durant l’acompliment dels acords de pau, segons Ab Urbe condita (5, 48, 9), de Tit Livi

L’historiador romà Tit Livi (mort l’any 17) conta, al llibre V d’Ab Urbe condita, “Des de la fundació de l’Urbs”, o sigui, Roma, com la ciutat, indefensa, fou assetjada uns 400 anys enrere (entre 387-390 aC, batalla d’Al·lia) fins a l’aparició de la fam i presa pels gals. Brenne, o Brennus, cap dels gals sènons, decidí aixecar l’encerclament de la fortalesa del Capitoli i retirar-se amb la seva host al cap de set mesos, a canvi d’un acord de pau pel qual els romans es comprometien a pagar-li un tribut de mil lliures d’or.

Tot i l’acceptació dels romans a pagar el convingut, durant el pesatge mostraren el seu desacord sobre la precisió dels pesos i les balances. Segons Tit Livi, Brenne reaccionà com segueix: “L’arrogant gal llançà la seva espasa en la balança i digué les insuportables paraules per als romans: Vae victis!, ‘Ai dels vençuts!’ ”

És cert que els romans no s’estigueren, però, d’allargassar la llegenda a favor seu: així, mentre Brenne els deia les ignominioses paraules, hom faria arribar un general romà, Marc Furi Camil, amb el seu exèrcit, que contestava Non aurum, sed ferro, recuperanda est patriae, “No és l’or, sinó l'acer, el que recupera la pàtria", alhora que atacava i derrotava els gals.

Sigui quina sigui la veracitat de tot plegat, des de llavors la frase de Brenne ha esdevingut una frase feta per recordar-nos que els vencedors no es compadeixen dels vençuts.

"L'herba de Santa Margarida, tots els mals priva" (refranyer)

 Pericó vermell fotografiat en un prat de Pins, Vilopriu

El pericó vermell és una planta de la família de les gencianàcies. Aquests de les fotografies són de l’espècie Centaurium erythraea subsp majus, coneguda també amb els noms d’herba de Santa Margarida, herba de la febre, centaura, genciana o cintoria.

 Pericó vermell collit al Pedró de Colomers

La podem trobar en prats herbacis més o menys secs en els quals la bellesa de les flors -de simetria radial, amb cinc pètals de color de rosa intens oberts en estrella, i agrupades en corimbes- la delata com si s’hagués escapolit d’un jardí.

Precisament les flors han format part de la cuina i la medicina tradicionals: com a aperitiu, digestiu i contra la diabetis.

“Digui’ls que la meva vida ha estat meravellosa (darreres paraules de Wittgenstein)

Amb Heidegger i Foucault, Wittgenstein és considerat un del filòsofs més importants de la filosofia contemporània, i no pas pel fet d’haver llançat un atiador d’estufa a Karl Popper durant una conferència filosòfica (http://www.ensilencio.es/el-atizador-de-wittgenstein.html), sinó perquè, amb una obra relativament escassa, Wittgenstein fou capaç d’establir dos talls, o dues orientacions, en la filosofia.

Tant és així que hom parla de dues etapes ben diferenciades: el primer Wittgenstein, el del Tractatus logico-philosophicus (1922), fins a l’any 1922 i el seu abandonament de la filosofia, que influirà en el Cercle de Viena, i el segon Wittgenstein, el de les Investigacions filosòfiques (1953), del 1929 fins al 1951, que influirà en la filosofia analítica.

Interessat en la lògica i en els principis i fonaments de la matemàtica, i seguidor de Bertrand Russell, hi ha, entre una i altra, una concepció completament diferent tant de la relació entre llenguatge i filosofia, com de la tasca de la filosofia mateixa.

Així, en el Tractatus de la primera etapa, que Wittgenstein mateix resumeix així: “tot el que es pot dir, es pot dir clarament; i del que no es pot parlar, cal guardar-ne silenci”, redueix els problemes filosòfics a problemes lingüístics, fins al punt que el llenguatge hi és considerat una figura o model dels fets: “els límits del llenguatge són els límits del meu univers”. Es tracta, doncs, d’una concepció especular del llenguatge per a la qual el llenguatge reflecteix el món i representa la realitat, essent, doncs, el seu únic objectiu, la descripció d’aquest món i d’aquesta realitat. D’aquesta manera, i per tal com la filosofia sorgeix de l’existència d’equivocacions lingüístiques, una lògica lingüística que posi fi en aquests errors acaba amb la necessitat de la filosofia i la seva existència. Fou amb aquesta presumpció -“en l’essencial, he resolt els problemes definitivament”-, que Wittgenstein deixà inacabada la carrera de filosofia, cedí la part de la seva herència paterna entre els seus germans i germanes, i es dedicà a fer de mestre d’escola rural o d’ajudant de jardiner, entre d’altres tasques ben allunyades del pensament i la reflexió filosòfics, durant força temps. 

De les set proposicions fonamentals que conté el Tractatus, són conegudes especialment les que embolcallen les quatre sobre el desenvolupament de la seva lògica i de la seva teoria del llenguatge: les dues primeres sobre el món i la realitat (“El món és tot el que succeeix”; "El que succeeix, el fet, és l’existència dels fets atòmics”) i, sobretot, l’última, que, de manera enigmàtica, marca i limita la proposició, això és, allò que es pot pensar i dir (“Del que no es pot parlar, millor és callar”).

I de què no es pot parlar si hom vol evitar de generar equívocs del llenguatge, sinó d’objectes extralingüístics, inassolibles i inabastables des del llenguatge, indescriptibles i inexpressables pel llenguatge, com déu, l’amor, la por, la llibertat, la bellesa, el bé...? Tanmateix, i consegüentment i corol·lària, si no podem parlar d’allò realment important i interessant –l’ètica i l’estètica-, allò que pot ésser dit es pot i s’ha de dir clarament! I allò impensable o lingüísticament inassolible, encara que hagi de romandre en el silenci del més enllà del món lingüístic, pot ésser, i acostuma a ésser, experimentat, viscut, sentit, mostrat... per mitjà del que es pot dir i dels silencis que l'acompanyen. 

En la segona etapa, en canvi, opta per una teoria pragmàtica del llenguatge segons la qual “el significat d’un mot és el seu ús en el llenguatge” i per una consideració de la filosofia com una crossa útil per desfer els malentesos originats en l’ús viciat del llenguatge: “mostrar a la mosca la sortida de la mosquitera”, i no pas per resoldre problemes filosòfics inexistents. El llenguatge és una conducta humana amb múltiples funcions anomenades “jocs de llenguatge”: descripció, és clar, però també narració, interpel·lació, manament, desig, temor, ordre, informació, hipòtesi, conte, teatralització, endevinació... essent l’ús, el context o les regles allò que dota les paraules de significat i evita, doncs, els errors filosòfics.

Comsevulla, parlar és inevitable!

Principi esperança

 

Esquema de la ciutat subterrània de Derinkuyu, Turquia

http://es.wikipedia.org/wiki/Derinkuyu 

El lligam o el vincle, és a dir, la col·laboració, és un element imprescindible dels modes de producció més primitius i, doncs, dels sistemes de vida primicers de la humanitat, molt abans, per tant, de la seva institucionalització o la seva sanció jurídica, o sigui, de la seva desnaturalització o, fins i tot, de la seva negació mitjançant el control i la regulació formals.
Per això, per sota del caràcter superestructural d’institucions i organitzacions, de partits i sindicats, per sota del voluntarisme idealista de les seves classes dirigents, per sota del racional, flueixen sempre el substrat i la intrahistòria, és a dir, aquell pòsit que, pregon i lliure, ens sorprèn conformant el real del qual el racional és mer epifenomen, i de vegades ben distret.
“L’interès és la força del fons humà primitiu en contra de l’estructura colonial romana”, escrivia Pierre Vilar. Brossa, en canvi, en fa un poema:

DERROTA
Joan Brossa

El timó
dóna la direcció de la nau.
La muntanya és la ruïna d’una
pàtria capgirada: els edificis
van quedar a sota i els fonaments
enlaire.
Sota les ruïnes
jeu un poble
enterrat. Si escolteu
amb atenció arriba
de dintre la muntanya
una veu profunda
i apagada que
pregunta, que
pregunta
sempre.

"que em fou robat; i el com encar m’ofèn." (Dante)

 Racons de Bettola 

La darrera setmana de setembre, arran de la festa de San Michele Arcangelo, les trobà de nou, corrent enjogassades en un cul de carrer que donava a la plaça, com si poguessin abstreure’s de la música i la gresca que, des d’aquella plaça habilitada com un envelat, retrunyia per totes les cantonades de Bettola.

Contentes i rialleres, anaven d’un portal a un altre en un carrer força més baix que el terra de la festa, fins que, cansades, descobriren unes cadires de balca que romanien abandonades i lliures a l’entrada de la primera casa del carrer.

Fou la més gran la primera, i potser l’única, que s’adonà que era insistentment observada des d’un racó d’aquella plaça envelada i empal·liada. Sense abaixar encara aquella mirada amb què acostumaria a delatar-se força més endavant, li començà a fer gràcia aquell al·lot que, ara endavant cap a on eren elles, ara endarrere cap a on el cridaven els seus amics, semblava que volia acostar-se-li, o dir-li alguna cosa.

Feia només quatre mesos -des de començaments d’estiu de 1977- que s’havien vist per primer cop, a Barbagelata, en un gran casalot on s’estintolava el portal de la muralla, i Bettola era el quart lloc on es trobaven, altre cop per casualitat, després que un mes enrere haguessin coincidit a Roccatagliata, al catau d’ella adossat darrera del campanar, i, l’endemà mateix, a la plaça de Barbagelata altre cop, el poble d’ell.

Aprofitant-se del sarau i la disbauxa d’aquella festa major de plaça de poble, l’al·lot s’atreví a abandonar definitivament els amics i, provant d’enriolar-se amb aquelles al·lotes, parlà amb aquella noia d’ulls marronosos i ametllats per primer cop, abans d’asseure’s amb totes elles en aquelles cadires la boga de les quals començava a esfilagarsar-se.

Si no fos que: 

Amor, ch'al cor gentil ratto s'apprende,
prese costui de la bella persona
che mi fu tolta; e 'l modo ancor m'offende.

Amor, ch’a nullo amato amar perdona,
mi prese del costui piacer sì forte,
che, come vedi, ancor non m’abbandona. 

Amor, que en cor gentil com flama pren,

inflamà aquest de l’escaient persona
que em fou robat; i el com encar m’ofèn.

Amor, que a cap amat d’amar perdona,
a ell em va lligar amb plaer tan fort,
que encara, com tu veus, no m’abandona. 

(Dante Alighieri: Divina Comèdia, Infern, Cant V, 100-105; traducció de Josep M. de Sagarra)

des d'aquella nit, gestos i mirades d’ambdós van començar a denotar que una història nova i compartida estava a punt de congriar-se entre aquells dos campanars que sempre s’havien donat l’esquena des dels vessants oposats de la carena de Monte Caucaso, la qual els obligaria a fer, sempre, una llarga marrada, pel sud o pel nord, per tal trobar-se de nou, i, a partir de llavors, ja no pas per atzar.

(Domenico Barbagelata: Els Barbagelata, cabotatge de Gènova a Marsella)

"que el primerenc propòsit em redreça" (Dante)

 

Alfa, poema visual de Joan Brossa

 

No fou fins al cap de molts dies, quan afluixà la tempesta i les aigües del riu en sofriren les minves, que descobriren, al fons d'una gorga fonda i assecada a la riba de l'Entella, els mànecs i les pales. Llavors, lassos i esgotats pel sobreesforç dels darrers embats, mai no havien pogut saber que hi havien trencat tots els rems. Sempre havien pensat que els havien perdut o abandonat en el corrent tumultuós de l'aiguabarreig dels tres torrents: el Lavagna, el Graveglia i l’Sturla, quan donen naixença en aquell riu que morirà a la mar de Ligúria.

Ara, cada cop que els contemplaven reconstruïts a les parets de la cantina, recordaven aquells fustots trencats, i un lleu tel d’humitat els emboirava la mirada, que absorta esventrava tots els racons d’un passat mai absent del tot, mai comprès del tot.

Perquè tant com un Leteu la ingesta de les aigües del qual els intentava de provocar l’ocultació de tot i l’oblit complet, les aigües del Mnemosina els despertaven, en canvi, l’omnisciència, el record i la memòria. De tot: també de llurs orígens volgudament comuns. 

Tu m’ hai con disiderio il cor disposto
sì al venir con le parole tue,
ch’i’ son tornato nel primo proposto. 

Ara el desig més fresc el cor em bressa,
i el teu parlar nova escomesa brosta,
que el primerenc propòsit em redreça.

(Dante Alighieri: Divina Comèdia, Infern, Cant II, 136-138; traducció de Josep M. de Sagarra)

(Domenico Barbagelata: Els Barbagelata, cabotatge de Gènova a Marsella)