divendres, 29 de març de 2013

"que em fou robat; i el com encar m’ofèn." (Dante)



 Racons de Bettola 

La darrera setmana de setembre, arran de la festa de San Michele Arcangelo, les trobà de nou, corrent enjogassades en un cul de carrer que donava a la plaça, com si poguessin abstreure’s de la música i la gresca que, des d’aquella plaça habilitada com un envelat, retrunyia per totes les cantonades de Bettola.

Contentes i rialleres, anaven d’un portal a un altre en un carrer força més baix que el terra de la festa, fins que, cansades, descobriren unes cadires de balca que romanien abandonades i lliures a l’entrada de la primera casa del carrer.

Fou la més gran la primera, i potser l’única, que s’adonà que era insistentment observada des d’un racó d’aquella plaça envelada i empal·liada. Sense abaixar encara aquella mirada amb què acostumaria a delatar-se força més endavant, li començà a fer gràcia aquell al·lot que, ara endavant cap a on eren elles, ara endarrere cap a on el cridaven els seus amics, semblava que volia acostar-se-li, o dir-li alguna cosa.

Feia només quatre mesos -des de començaments d’estiu de 1977- que s’havien vist per primer cop, a Barbagelata, en un gran casalot on s’estintolava el portal de la muralla, i Bettola era el quart lloc on es trobaven, altre cop per casualitat, després que un mes enrere haguessin coincidit a Roccatagliata, al catau d’ella adossat darrera del campanar, i, l’endemà mateix, a la plaça de Barbagelata altre cop, el poble d’ell.

Aprofitant-se del sarau i la disbauxa d’aquella festa major de plaça de poble, l’al·lot s’atreví a abandonar definitivament els amics i, provant d’enriolar-se amb aquelles al·lotes, parlà amb aquella noia d’ulls marronosos i ametllats per primer cop, abans d’asseure’s amb totes elles en aquelles cadires la boga de les quals començava a esfilagarsar-se.

Si no fos que: 

Amor, ch'al cor gentil ratto s'apprende,
prese costui de la bella persona
che mi fu tolta; e 'l modo ancor m'offende.


Amor, ch’a nullo amato amar perdona,
mi prese del costui piacer sì forte,
che, come vedi, ancor non m’abbandona.
 


Amor, que en cor gentil com flama pren,
inflamà aquest de l’escaient persona
que em fou robat; i el com encar m’ofèn.

Amor, que a cap amat d’amar perdona,
a ell em va lligar amb plaer tan fort,
que encara, com tu veus, no m’abandona. 

(Dante Alighieri: Divina Comèdia, Infern, Cant V, 100-105; traducció de Josep M. de Sagarra)

des d'aquella nit, gestos i mirades d’ambdós van començar a denotar que una història nova i compartida estava a punt de congriar-se entre aquells dos campanars que sempre s’havien donat l’esquena des dels vessants oposats de la carena de Monte Caucaso, la qual els obligaria a fer, sempre, una llarga marrada, pel sud o pel nord, per tal trobar-se de nou, i, a partir de llavors, ja no pas per atzar.

(Domenico Barbagelata: Els Barbagelata, cabotatge de Gènova a Marsella)