"i caminar sota la lluna clara, / pels senderons on brilla, gebrat, el romaní" (Marià Manent)

LLUNA DE GENER
Marià Manent

A fora fa una nit d'argent molt clara,
i jo arraulit vora del foc mesquí!
La lluna està vetllant com una mare
el llogarret, l'alzina, l'estany que s'adormí.

Prou sento com un gran desig amara
el meu cor, i em voldria deixondir
i caminar sota la lluna clara,
pels senderons on brilla, gebrat, el romaní.

Però m'estic vora el meu foc mesquí.

"és ona closa que mai més no cessa / de bategar sense morir en cap platja" (Joan Vinyoli)

Amb mesquinesa abusà del respecte i la confiança que li tenien, fins a enteranyinar-los amb cabòries que no eren d'ells i que només pretenien, prohibits els mots, d’allunyar-los i separar-los per sempre. I insensible al plor i al dolor que congrià, encara s’hi rabejà esmicolant-los pedestrement enmig de la plaça pública, perquè els mercaders i els innocents escarnissin la impotència i la frustració amb què, emmordassats, hagueren de suportar la seva trista i innoble victòria en un camp de batalla en què ell mateix es va convertir en el seu únic i pitjor enemic.

Debades haurien esperat de part d'ell un gest que els alliberés de la llarga cadena que els havia tingut entortolligats tants i tants hiverns, fins que l’hivern més inesperat i sorprenent en rompés els grillons ja rovellats de l’aigua i el llot.

Sí, al palmell de la seva mà encarà tenia la clau de les closes, però no pas del foc que ni ell ni ningú no havien pogut cloure.

“Esbatana't amor, verema de la nit, / car ja el fill de la terra, vermell de sa puixança, / sap que el bes venç el crit” (Agustí Bartra). I bones festes laiques!

Des del 2007, penso, any del primer blog, Safata de xiuxiueigs, que cada hivern penjo una postal. No es tracta pas de cap postal nadalenca fruit d’una creença o d’un costum, no, sinó d'una felicitació en ocasió de fenòmens ben naturals i, per tant, reals, relacionats amb el canvi estacional. Perquè no hi ha cap més màgia que la que traspua la natura mateixa _la qual inclou, d’altra banda, els homes i les dones_, encara que la imaginació il·limitada d’aquests únics animals racionals l’hagi atribuït, equivocadament, ara a uns éssers reals, ara a uns altres de fantàstics.

I tant és, si els humans no s’obliden que un moment abans de la seva imaginació tan màgica i fantàstica sempre hi ha hagut la seva ment, lliure entre unes relacions amb la natura o amb els humans condicionades pel desenvolupament de la tècnica i la tecnologia.

Tampoc penséssim, però, que el desenvolupament tecnològic o tècnic fos suficient a retornar el domini del desenvolupament als humans o en interès dels humans. Al costat d’un domini humà de la tècnica que s’ha mostrat incapaç de desterrar les creences fantàstiques, i, doncs, falses, de la vida pública i del govern de la cosa pública, hem de reconèixer com aquest domini tecnològic tampoc no ha estat sempre en interès de la vida humana. Fins al punt que les polítiques d’austeritat dels governs neoliberals coetanis són només un pessic si ho comparem amb les despeses enormes que s’han destinat i que encara es destinen a les curses armamentista o espacial, mentre la vida i l’esperança de vida de grans continents són delmades per la manca de medicaments o aliments que als nostres països es cremen o s’enterren.

Per tot plegat, doncs, una felicitació per a l’únic déu possible, aquell que només pot reeixir fent possible allò que ens han acostumat a veure com a impossible, i que la postal proposada aquest any resumeix perfectament amb el bes de Dokoupil.

Bones festes laiques, al·lots i al·lotes!

Al món de la història predeterminada, milions de persones romanen sense destí

La ideologia d’una història predeterminada és d’una transversalitat prou important com per afectar tant a dretes com a esquerres. Així, mentre les classes conservadores, i els seus portaveus, l’utilitzen, òbviament, com a instrument convincent per fer passar el capitalisme i el neoliberalisme com a panacees necessàries i definitives per a la felicitat de la humanitat, els dirigents de les esquerres acostumen a servir-se’n, per porositat o per interès personal, per limitar els canvis necessaris perquè les seves organitzacions esdevinguin veritables qüestionadores del principi de la història predestinada.

D'aquesta manera, al món de la història predeterminada, milions de persones romanen sense destí.

“Ni una boscúria d’arítjols, romegueres o arços / no haguera privat el nostre pas” (Domenico Barbagelatta)

Arítjol fotografiat entre Pins i Gaüses

L’arítjol (Smilax aspera), aritja, sarsa, sarsaparrella, banya de bou o matavelles, és una planta dioica, és a dir, amb les flors masculines i femenines separades en plantes diferents.

Més aviat enfiladissa, es caracteritza per unes fulles coriàcies i lluentes, en forma de cor o de sageta, amb dos circells a la base.

Les flors, molt aromàtiques, blanques o groguenques, en fascicles en forma d’umbel·la a l’axil·la de les fulles, es converteixen en un fruit en raïm de baies vermelles.

Liana pròpia d'alzinars, garrigues i bardisses, la seva arrel ha estat utilitzada en medicina, com a depurativa sobretot.

"...sota l’ombra / de galzeran i bruc, arbres d’un petit món / glaçat per sempre..." (Salvador Espriu)

Aquest migdia, abans de dinar, he arribat fins al bosquet de Pins, i els galzerans ja hi són ben fruitats.

El galzeran o galleran (Ruscus aculeatus) és una tija transformada en fulla que fruita amb unes baies vermelles.

També anomenat boix marí, brusc o cirerer de Betlem, el galleran és propi de l’alzinar amb marfull, i a banda la seva utilització com a herba remeiera (diürètica) o com a planta medicinal, o en alimentació o en cosmètica, ha hagut de ser protegida per l’abús que hom n’ha fet en l’ornamentació nadalenca.

Aquestes fotos han estat fetes en un bosquet recuperat al marge esquerre del camí que va de Colomers a Pins.

EN AQUEST NADAL, LLIÇÓ D’UN VELL PROFETA

A Montserrat Roig
Salvador Espriu

Uns tristos mots que sap si portaran

vestigis d’alegria a la tristesa:

davallades cisternes del temps,

esglaons del meu fred fins al ulls del no-res.

Amb vana agitació els qui són del tot morts

feien esperançadament que aquell incert demà

m’esdevingués la sang d’ahir, vergonya avui.

Aleshores sentia cada hivern la bona olor

humida de la molsa estesa sota l’ombra

de galzeran i bruc, arbres d’un petit món

glaçat per sempre, immòbil ben endintre dels pous.

Però ara sóc al carrer, a la dura ciutat,

sol entre la multitud que d’esma va dient

paraules allunyades d’una promesa pau,

i jo escolto i miro i cerco, i no hi ha pau enlloc.

"Mes si aquest ésser fos descompartit" (Joan Maragall)

I mira que la cantàvem! Però sempre acabàvem irremeiablement descompartits. Descompartits en carrers i places on volíem ser dos o més de dos. Descompartits en portals o passadissos foscos on havíem quedat d'amagat per parlar. Descompartits en pistes de ball, sempre provisionals i fàcilment desmuntables, on sempre ens havíem buscat i ens trobàvem. Descompartits entre el xiuxiueig de llibres i llibres que contenien lletres perilloses.
Érem joves i ingenus, i molt confiats de gent que no ens havia donat motius per desconfiar, i sempre acabàvem violentament descompartits, com uns objectes que no podien decidir el seu destí més primerenc: fer unes passes junts només. Hom veuria, caminant, cap a on, com i per què.
I a partir de demà, potser tornin aquells grisos, encara que sigui amb uns altres rostres i amb uns altres colors, i els haurem de cantar de nou la cançó. Però hi serem altre cop, tossuts com llavors, però més grans, i força madurs per aquells solatges que sedimentà la tenacitat amb què aguantàvem el crit, el cop i la descompartició.

Però si poguessis veure la bellesa que pot sorgir de les cendres...

Com més gran sigui la lluita, més gran serà el triomf

"L'olor del riu dicta el nom de la pluja..." (Margalida Pons)

L'OLOR DEL RIU DICTA EL NOM DE LA PLUJA...
Margalida Pons

L'olor del riu dicta el nom de la pluja:
aquesta densa suor mineral
que amb dolç pudor amagava la terra
ara s'estén com un cop blau i tot
es fa petit. Insubmisos, els arbres
negregen, nus. Nosaltres, quan serem
oferts al llamp que les brutes ferides
menysprea i tanca? Quin terral perfum
ens farà nets tocant-nos l'espinada?

"Com figuera en la roca que refresca un sens fi de cornelles, / així accepta bondadosa els hostes i en ells confía" (Arquíloc de Paros)

Avui a Ramema, mentre aquesta cornella negra cantava així http://www.scricciolo.com/eurosongs/Corvus.corone.wav al cimall d’un arbre a l’aiguabarreig de la Ramema amb el Ter, en un camp de blat de moro proper acabat de recol·lectar, tres cornelles com aquesta feien festa major picotejant els grans que han quedat al sòl.