dissabte, 19 de novembre de 2011

"Mes si aquest ésser fos descompartit" (Joan Maragall)


I mira que la cantàvem! Però sempre acabàvem irremeiablement descompartits. Descompartits en carrers i places on volíem ser dos o més de dos. Descompartits en portals o passadissos foscos on havíem quedat d'amagat per parlar. Descompartits en pistes de ball, sempre provisionals i fàcilment desmuntables, on sempre ens havíem buscat i ens trobàvem. Descompartits entre el xiuxiueig de llibres i llibres que contenien lletres perilloses.
Érem joves i ingenus, i molt confiats de gent que no ens havia donat motius per desconfiar, i sempre acabàvem violentament descompartits, com uns objectes que no podien decidir el seu destí més primerenc: fer unes passes junts només. Hom veuria, caminant, cap a on, com i per què.
I a partir de demà, potser tornin aquells grisos, encara que sigui amb uns altres rostres i amb uns altres colors, i els haurem de cantar de nou la cançó. Però hi serem altre cop, tossuts com llavors, però més grans, i força madurs per aquells solatges que sedimentà la tenacitat amb què aguantàvem el crit, el cop i la descompartició.