El campanar de l'església vella de Barbagelata
Separadament,
havien somiat, més d’una nit, de recórrer junts aquells paisatges que la
muntanya lígur oferia només en aquells estadants més exquisits i selectes, aquells
joves que, valents i audaços, pretenien afrontar els conjurs i rompre les
teranyines que provenien d’un món més petit i tancat del que havien previst.
Aquella paradoxa
de la muntanya, la contradicció entre uns espais immensos, majestuoses i oberts
amb uns habitatges foscos, llòbrecs i sutjosos, no els privà mai d’aprofitar la
nit silent de Barbagelata per passejar per senderols entre canyissos i per
camins bosquerols cap als llogarrets veïns, per més allunyats que poguessin
estar. D’aquesta manera, abraçats o agafats de la mà arribaven, suats, amb un
somriure als llavis i galta-rojos, a les quatre cases de Scorticata o als
poblets de Costafinale o de Cassinetta, on les iaies que prenien el sol als
carrers els saludaven, inexpressivament, amb la llengua incorrupta de
generacions antigues i desconegudes.
I així fins
que la claror del nou dia que brostava per les parets cantelludes de la
muntanya, els interrompia el somni i els mostrava, xops de plor, com estaven de
sols en aquella estranya cinglera, mentre la mostela els entrava al galliner (Domenico
Barbagelata: Els Barbagelata, cabotatge
de Gènova a Marsella).
MUNTANYES VORA EL MAR
Joan Vinyoli
Serres morades que us dreceu
silencioses vora el mar!
A la claror crepuscular,
anhel i somni desvetlleu.
El cor em fuig cap on esteu,
sempre cercant alguna cosa
que en vostra llum crida reclosa.
Oh impenetrable encantament!
Sols el misteri és nodriment
del cor que viu i no reposa.
