Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805
TERCER CANT (Continuació)
Durant aquest discurs de Filàntor, i força temps després, la sorpresa suspengué amb tanta força tots els moviments de l'assemblea, que restà immòbil, i semblant formar només un sol cos. Va ésser un ambaixador indi el primer qui va trencar el silenci i que va exclamar:
—Sí, hi ha un vell que caldria tornar immortal, si fos possible, i aquest vell ets tu. Que sense sortir d'aquest temple, en aquest mateix instant, davant dels nostres ulls, tu recuperis la vivor dels teus primers dies.
—Sí —van contestar tots els ambaixadors—, així ho volem.
El modest Filàntor no havia pas previst que ell seria el primer objecte del reconeixement dels pobles. Aquell crit general, aquella ràpida explosió de tots els cors, aquells braços estesos cap a ell, aquell espectacle tan colpidor el va emocionar massa.
—M’estic morint —va dir amb una veu gairebé apagada.
De seguit va tancar els seus ulls; hom creia que havia fet el darrer sospir. Tots els esperits s’amoïnen, el temple ressona amb un murmuri confós de dolor i de basarda. Del mig d'aquesta tropa alarmada, un jove francès s’obre un pas, s’abalança cap a la tribuna, poua el foc regenerador de l'urna d'or i el porta als llavis de Filàntor. Amb prou feines ha rebut en el seu si aquesta flama benèfica, es belluga, obre els ulls a la llum i somriu a l'assemblea preocupada, com si volgués tranquil·litzar-la. Mentre hom admira aquest canvi sobtat, oh prodigi encara més sorprenent! els cabells de Filàntor, esbullats sobre les seves espatlles, s’ennegreixen, les seves arrugues s'esvaeixen, un vigor masculí respira en tots els seus trets, s'aixeca; i en els seus moviments majestuosos i ferms s’uneixen la gràcia i la força. Parla, i els accents de la seva veu sensible i sonora anuncien que el foc de les passions ha ressuscitat dins del seu cor.
L'urna d'or va ésser dipositada al santuari del temple, i confiada a la custòdia de mil joves provats per una probitat coratjosa. Des d'aquell dia, el geni i la virtut van rebre en aquesta illa la recompensa de llurs beneficis. Calia, per obtenir-la, quasi tot el sufragi del gènere humà, que, sovint massa sever, nega aquesta apoteosi als homes que l’havien merescut, i que van morir al llindar del temple, esgotats per llurs vetlles i llurs esforços. Les nacions, després d'haver-los perduts, es van penedir de llur rigor: planys tardans que van venjar aquells grans homes, i la glòria dels quals va augmentar.
Tanmateix la institució de Filàntor tenia efectes prodigiosos. Hom no gosa creure en les tasques empreses pel gènere humà per a merèixer aquesta recompensa. Els monuments que van aixecar són tan bonics que satisfan els desitjos de la imaginació, i que hom dubta algun cop si han sortit de la mà dels homes. Res no era comparable a l’esclat de les societats, a la perfecció de les arts, a les virtuts de la humanitat. Aquesta grandesa fou comuna a tots els països, durant molts segles. Llegint la història d'aquesta edat, hom ja no troba l'home en l'home mateix. Sembla que éssers més perfectes van venir a habitar el globus terrestre. Foren com els gegants del geni i de la virtut. La terra, pervinguda a aquest alt grau de glòria i de felicitat, prova la sort dels homes. Havent assolit ells la perfecció de l’esperit i del cos, el foc que els animava s’afebleix. Aviat succeeixen les glaçades de la vellesa i de la mort. Així la terra coberta per la població més feliç, revinguda un segon Edèn, va començar a perdre la seva fecunditat. L'home espantat només somia que salvar la seva casa d’una ruïna pròxima. Va portar tan lluny els esforços de l'art, que va saber ajuntar la calor dispersa a l'aire, concentrar-la en els terrenys refredats, que va saber ressuscitar el vigor de les terres esgotades i fertilitzar la pols. Aquesta lluita de l'art contra els estralls del temps i de la mort haurien potser allargat els dies de la terra, si el més terrible dels esdeveniments no hagués descoratjat els homes i fet inútils tots llurs esforços.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada