L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (22)

Monestir de Sant Joan de l'Erm, Juià

 

 

L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

TERCER CANT (Continuació)

Ormuz no tenia cap dubte sobre l'èxit dels seus plans; només tenia por d’ésser abandonat pels homes que les fatigues sempre renaixents de tan grans treballs podien desanimar. No va deixar d'animar llur coratge amb els seus discursos.

—No us parlo pas —els deia— de les riqueses que l’oceà amaga al seu si, on durant segles innombrables la plata i l’or, el marbre i les pedres precioses s’han format en silenci; hi trobareu riqueses més desitjables, terres més fèrtils que els llits dels rius on heu baixat. Les vostres úniques llavors les fecundaran. Oposar-se al luxe de les messes i recollir-les, aquestes seran totes les feines del llaurador. Oh dia sortós! quan als llocs on tants navegants van morir submergits amb les seves riqueses, plantareu l'olivera, símbol de la felicitat i la pau, el taronger sempre verd, els arbustos que porten els perfums i la vinya que produeix el dolç nèctar. Els primers homes van rebre un món entapissat de flors i d’arbrissons; vosaltres tindreu la glòria de crear el vostre, els vostres nebots us ho deuran tot: i la terra que trepitjaran sota els seus peus i els arbres que l’ombrejaran i els ornaments amb què les vostres mans l'embelliran.

Els pobles pouaven en aquests discursos d'Ormuz un nou delit. Des de les costes de Corea a les de Noruega, hom sentia retrunyir l’infatigable martell: els dics avançaven, Ormuz només havia demanat cinc anys per a fer la primera passa sobre les terres de l'oceà.

—Ah! —va continuar Idames amb un accent més animat—, sempre que penso en aquest projecte d’Ormuz, estic transportat d'admiració per la gosadia del seu pla i per la paciència dels pobles que no es poden cansar de treballs tan llargs. Quan passejo per les vores del mar, i que hi veig encara els tallers amb què es cobreixen les seves ribes, i les peces disperses dels seus dics esperant només que una mà els ajunti, jo ja no soc l'amo del meu dolor, els meus ulls s'omplen de llàgrimes. Si calgués que un home s’immolés per a què Ormuz hagués només començat aquesta conquesta, jo vessaria la meva sang de cop, i renunciaria a l'esperança de veure la primavera que ens ha promès i les generacions que sortiran d’Omegar; quin espectacle més bell que el de tots els homes units, combatent cos a cos aquesta enorme massa del més indomable dels elements! Sí, crec que en aquell moment el cel s'hauria obert per a presenciar aquesta escena sublim, i tant si el gènere humà hagués sortit victoriós d'aquest combat com si hagués sucumbit, l'èxit com la derrota l'hauria cobert de glòria.

Va ésser amb pena que Idames va pronunciar aquestes últimes paraules, de tan emocionat que estava. La seva veu alterada, els seus ulls humits, tot els trets del seu rostre expressaven el neguit de la seva ànima; es manté en silenci un moment, nosaltres mateixos compartim la seva emoció; aquest descans ens va ésser agradable; però de seguit impacients per saber quina causa havia aturat l'empresa d'Ormuz, li vam demanar que completés aquesta història, que va continuar així:

—Un dia, estimat Omegar —va reprendre Idames, adreçant-me la paraula—, els vostres descendents executaran potser aquest projecte d’Ormuz sota auspicis més feliços, però obstacles que la prudència humana no podia preveure ni superar, van fer-lo abandonar. L'himeneu es va tornar estèril; amb prou feines una gran ciutat veia néixer deu nens en un any, els pobles van començar a murmurar contra Ormuz.

—Ens falta descendència —deien—, els nens que ens haurien de succeir només seran prou per a fer-se mal. Que ens cal un nou univers que nosaltres no podrem repoblar! Deixem les obres que d’ara endavant són inútils, que Ormuz continuï si vol la conquesta de l'oceà, avui només la desitja per immortalitzar el seu nom. Ell no es pregunta si morirem sota el pes de les més dures fatigues, i ell ens immola per a la seva glòria!