A propòsit d'una pintura, la llibertat!

 

El Pare Temps vençut per l'Amor, la Bellesa i l’Esperança, 1627

Autoretrat, 1626-1627

Marx, en la tercera de les onze Tesis sobre Feuerbach, ens advertia sobre la dificultat de pensar en una societat fixa, immutable, passiva, mer efecte o conseqüència, i encara jerarquitzada entre pastors i ramats, dirigents i dirigits: 

"La doctrina materialista que els homes són producte de les circumstàncies i que, per tant, els homes transformats són producte de circumstàncies transformades, oblida que és l'home qui canvia les circumstàncies i que l'educador ha d'educar-se primer. Per tant aquesta doctrina ha de dividir la societat en dues parts, una de les quals és superior a l'altra.

La coincidència del canvi de circumstància i de l'activitat humana o autotransformaciótan sols es pot concebre i entendre racionalment com a pràctica revolucionària."

Un parell de segles abans, el pintor francès Simon Vouet ja n’havia dit la seva de manera exclusivament pictòrica, en un quadre en què el tità Cronos, amb la dalla i el rellotge de sorra símbols de la mort, és estossinat per l’Esperança, que porta una corona de flors i l’amenaça amb un garfi, la Bellesa, amb una corona de perles i que li vol arrencar un floc de cabells i l’amenaça amb una llança, i l’Amor, representat per uns amorets que li plomen o li mosseguen les ales. 

Amb aquesta pintura entreteixida de la jovialitat de les guanyadores, la resignació del vell abatut i de la comicitat de més d’un fragment de l’escena, Vouet aconsegueix una interessant al·legoria per comprendre, potser, que la veritat, la justícia, la moral, l’art, la literatura, etc, més que meres expressions d’un temps que només els fa de coixí, de context, són, pla més, superacions d’aquella època que semblava que les cenyia i les encalçava fins a devorar-les. 

En efecte, sense caure en l’idealisme de la atemporalitat, l’estossinada del temps, ben present i en relació dialèctica amb els altres elements del quadre, que proposa Vouet expressa pictòricament, contra l’historicisme, contra el relativisme del temps, contra el determinisme mecànic de les estructures, paradoxalment a la manera normativa del Barroc, és a dir, amb moviments contraposats, predomini de diagonals i línies obliqües, colors vius i brillants, llum clara, gestos molt marcats, etc, expressa, deia, els poders totpoderosos de les superestructures, és a dir, el llibertinatge dels fets de la raó i de les obres de la llibertat, precisament allò que fa més interessant aquest mon que les estructures volen fer invisible amb el control i el domini de les ments.

Sens dubte, Vouet ha superat el seu temps a través de la pintura, a través del conreu d’un art, mitjançant una superestructura, doncs.