Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805
TERCER CANT (Continuació)
És amb delit que es disposava a revelar el seu secret; volia fer-ne la pràctica tan fàcil que esdevingués tot de sobte universal i popular, quan un dubte va venir a afligir-lo, i va suspendre el seu projecte. Temia, si donava a l'home el poder d'allargar els seus dies, que la terra no pogués nodrir la immensa població que la cobriria. Es tanca en la solitud, on separat de qualsevol comerç amb els humans, calcula les forces de la natura. Hom diu que després d’haver acabat els seus treballs, es va prosternar davant el Creador i li va donar gràcies per haver donat uns límits tan curts als dies de l'home. Va reconèixer que l'espai de la vida humana estava regulat pel Senyor, segons la grandària del globus i la fecunditat dels seus habitants; que si aquest ordre era pertorbat, si els homes multiplicaven llur joventut, la terra ja no podria suportar llurs fills massa nombrosos, els quals es degollarien per l'únic interès de viure. Filàntor va jurar de callar un secret les conseqüències del qual serien tan funestes. Surt del seu retraïment, la pal·lidesa al front, esquinçat pel dolor de veure enganyada la seva més estimada esperança. Renuncia als seus treballs, als fruits més feliços del seu geni. Ja no vol despullar-se de la seva vellesa, si no comparteix la mateixa felicitat amb els seus contemporanis i, aspirant només a acabar la seva vida, cau en un llanguiment mortal. Estirat en un llit de dolor, a prop de fer els darrers sospirs, creu entreveure la manera de fer el seu secret útil per al gènere humà. Aquesta mera esperança li retorna immediatament les forces de la salut. Filàntor, tornat de les portes de la tomba, obté les Illes Afortunades del monarca que les posseïa, i feu aixecar un temple, que envolta amb un triple muralla, de quinze colzades d'alçada i tancada amb portes de bronze. Amb aquesta obra acabada, Filàntor comprimeix en una urna d'or el foc regenerador dels vells i convoca els ambaixadors de tots els reis a Tenerife, el nom de la qual canvia per anomenar-la l’illa de la Joventut.
Només en nom de Filantor, i
sense voler informar-se dels seus designis, els reis van ordenar la sortida de
llurs ambaixadors. Aquestes mars que
veieu estaven cobertes per llurs vaixells. L’illa de la Joventut amb prou
feines podia contenir la multitud d'espectadors. Vinguts de tots els climes, hi
van plantar tendes que, per llur nombre i la diversitat de llurs colors,
formaven un espectacle magnífic. Tan bon punt va arribar aquell dia senyalat per
Filàntor, en què aquest gran home s'havia d'explicar, el salnitre encès va
tronar des de totes les naus per a anunciar-ho. Els ambaixadors es reuneixen i
marxen cap al temple al so dels instruments, i seguits per un poble immens. Oh
moment memorable per sempre en la història dels homes, i que no pot morir! Filàntor,
assegut a la tribuna del temple, l'urna al seu costat, esperava els
representants dels reis. Tan bon punt arribats, lliura a un jove la veu del
qual és agradable i ressonant aquest discurs que pronuncia:
“Oh poble, va dir, en nom d'aquest vell venerable, quan el cel va voler consagrar un mortal a la desgràcia, el va crear per a ésser un gran home! El savi que prefereix la felicitat a la glòria rebutja complir aquest destí, i amaga el seu geni. La societat, tirà dels grans homes durant llur vida, es va sentir abandonada envers ells per a col·locar-los a l’Olimp després de llur mort; recompensa fàcil que només els costava una apoteosi. Comencem per ésser justos, agraïts, i no deixem al cel la cura de pagar els deutes de la terra. Aquesta illa que dec a la beneficència del monarca que la posseïa, situada entre els dos mons, l’atorgo al gènere humà. Està a punt de reunir els ambaixadors de tots els imperis de la terra. Aquí els crido a concedir als grans homes una recompensa digna de llur ambició. Dirigiu els ulls cap a aquesta urna daurada que conté un cúmul de focs, la guspira més petita dels quals és suficient per rejovenir el vell més caduc. Concediu aquest premi al geni embellit per la virtut; però que no sigui prou per merèixer-lo d'un gran talent o de qualsevol acció d'un esclat passatger. Exigiu tota una vida de treballs; un mèrit tan rar que no pugui ésser substituït. Aquesta urna s'esgotarà. Sigueu més avar de la flama que conté que de totes les riqueses del nou món. Oh poble! teniu vells que omplen la terra del soroll de llurs treballs i de llurs virtuts! Afanyeu-vos a prevenir la mort que els amenaça; són homes que el cel rarament concedeix a la terra. Sigueu generosos envers vosaltres mateixos, conservant-vos-els. Jo moriré satisfet si veig els meus il·lustres contemporanis tornar per a vosaltres al curs de la vida.”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada