TERCER CANT (Continuació)
L'astre del dia acabava de finir el seu curs. Una claredat més viva que l'aurora brilla a l’orient, i que lluny d'extingir-se pels progressos de la nit, s’acreix i s'estén per la volta del cel com una làmina de foc. La terra reflecteix aquest esclat del firmament. Tota la natura, l'aire i els núvols, les plantes, els animals i els homes semblaven inflamats. Hom creu que anava a sortir un nou sol a l'horitzó, o que havia arribat el dia de l’abrusament universal. Eren les aproximacions de la lluna que causaven aquest espectacle terrible. S'aixeca sagnant, amb la forma d'una ampla boca oberta d'on brollaven constantment torrents de foc. A aquesta visió, els animals aterrits emeten uns udols terribles, tots els pobles tremolant esperen la mort, i es posen de bocaterrosa. Només un filòsof va tenir el coratge de contemplar aquest fenomen espantós. Després d’haver-lo considerat de manera tranquil·la, va dir que un gran volcà consumia la lluna. Observa aquest foc, en calcula la durada; finalment anuncia als homes que el cel ha recuperat la seva serenitat, però que ja no hi busquin més l’astre de la nit, que acaba de morir, i que les seves cendres lliurades al caos s’hi reanimaran per esdevenir els elements d'una nova terra.
Mentre Omegar explica aquesta història d'Idames, Adam no pot contenir els moviments de la seva sorpresa: interromp bruscament Omegar.
—Què! —va dir—, ha desaparegut! els meus ulls no la veuran.
A aquestes paraules del pare dels homes, Omegar i Sidèria li adrecen esguards preocupats i curiosos; el tornen a examinar.
—Com —li va dir Omegar— hauríeu conegut aquest astre? Fa temps que no hi és.
Amb aquestes paraules d'Omegar, Adam s'aixeca amb vehemència; i com si l'astre de la nit estigués present, li fa aquest discurs:
—Oh tu que jo creia immortal com el cel, he hagut, doncs, de sobreviure’t i plorar sobre les teves cendres. Oh! com hauria estat sensible a la felicitat de reveure’t: vas ser el testimoni de les meves hores més felices. Estimava la teva llum suau que les il·luminava: me les hauries recordat. Oh! sens dubte, tots els monuments de la meva existència estan destruïts.
El primer home, després d'haver exhalat el seu dolor per aquestes paraules, roman enterrat en un somni profund, del qual només en surt adreçant els ulls a Omegar i Sidèria; llegeix, en llurs cares de sorpresa, la imprudència que ha comès, se la retreu; i tement d’haver parlat massa en el seu entusiasme, fa tot els seus esforços per a dissipar llurs recels; els promet que es donarà a conèixer tan aviat com coneixerà el final de llur història.
—És llavors —els diu— que entendreu aquestes paraules que se m’han escapat.
Tranquil·litzat per aquestes promeses del primer home, Omegar reprèn la història d’Idames.
Tan bon punt que la terra, va dir, havia perdut en la lluna el seu astre tutelar, la seva decadència fou encara més ràpida. Els diversos recursos que l’art havia inventat per a retardar-la, van esdevenir impotents. Els homes van caure en el desànim veient els camps banyats per llur suor refusar de produir l'esbarzer estèril; alguns, furiosos, van trencar el instruments de l'agricultura, altres, desesperats, invocaven la mort. Llavors els homes van començar a veure’s de mal ull. Les lleis no podien ja aturar l'assassinat i el bandidatge. Hom va dir també que uns quants caps vinculats per juraments execrables establiren el pla atroç d’exterminar una fracció del gènere humà: els punyals estaven preparats; la nit que havia de cobrir de la seva ombra aquesta horrible massacre, estava a punt de descloure’s.
Un ministre dels altars, Ormuz [15], nascut a l'Imperi francès, va conjurar aquesta tempesta. El cel, sens dubte, havia reservat, per als darrers segles, aquest geni fecund i atrevit. En els mals extrems, sorprenia amb recursos més grans que els mals; quan ell faltava, als homes només els quedava la desesperació.
Els va proposar d’obrir nous cursos als rius, d’emparar-se de llurs lleres, i de baixar-hi amb l'arada per a conrear-les.
—Allà us espera —els va dir— una terra verge i nova com aquella que van sembrar els primers fills dels homes, una terra nodrida pel llim que hi dipositaren les aigües des de la creació, i tan fèrtil, que les vostres messes superaran en bellesa les collites que el Nil donava a l’Egipte. És cert que no seran suficients per a les vostres necessitats; però si aquests treballs ardus no sorprenen el vostre coratge, si teniu la paciència d’acabar-los, us ho prometo avui davant del cel, us portaré a un nou univers més gran, més fecund i més ric que no era la terra en els dies de la seva esplendor.
[15]
Ōrmazd: forma pahlavi medieval d’Ahura Mazdā,
originada per la fusió d’ambdós mots. La forma Ormuz correspon
a la transcripció anglesa que amb aquesta grafia pretén reproduir la
pronunciació d'Ōrmazd.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada