El "nial" de Can Quintana i una ombra en la torre

nial (DIEC)

2 m. [LC] [ZOA] Covarot.

covarot (DIEC)

2 m. [AGR] Ou xarbot.

ou1 (DIEC)

2 3 [BI] ou xarbot Ou en què, covat, no es forma el pollet.

 

L’any 2013 descrivia el conservadorisme de Can Quintana d’aquesta manera (López i Gifreu, Josep Manuel: Ai dels vençuts! Els comitès de Colomers i d'Orriols, i les tornes del franquisme. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, 2013, pàgs 22-24): 

“En l’època contemporània, encara que les terres del municipi van passar, amb les desamortitzacions (Godoy, 1798-1808; Mendizábal, 1834-1855, i Madoz (1855-1874), a mans privades, el fet que la majoria fossin acaparades per la Casa Quintana, una família documentada a Colomers ja al segle XIV [1], comportà, per a moltes famílies, un mer canvi de senyors, és a dir, una substitució d’un senyor monàstic per un senyor civil, sense que el canvi de propietari directe els suposés cap millora en les seves condicions socioeconòmiques, i molt menys en la propietat de la majoria de la terra de conreu de Colomers.

Així, l’any 1936 mateix, els 136 contribuents sobre la riquesa rústica [2] de Colomers -99 veïns i 37 forasters- es repartien la contribució total -unes 6.012 pessetes- de la següent manera: un gran propietari, Can Quintana, i 27 propietaris mitjans contribuïen amb el 39,84 % i el 36,48 % respectivament, mentre 108 petits pagesos ho feien amb el 23,67 % restant, palesant com una mica més del 75 % (el 76,32 %) del valor de la propietat rústica estava en mans del 20 % (el 20,58 %) dels propietaris, mentre una mica menys del 25 % (el 23,67 %) del valor restant estava repartit entre aproximadament el 80 % (el 79,41 %) dels pagesos restants.

Més enllà, però, d’unes dades que ja mostren, ni que sigui fredament, el pes econòmic i territorial d’aquesta casa pairal en el municipi de Colomers, podem afirmar encara que, de Can Quintana, en depenien jornalers que treballaven en les seves terres a canvi d’un sou, arrendataris que treballaven directament part de les seves terres a canvi de rendes d’arrendament i censos, i tots els usuaris dels seus instruments agrícoles més moderns tecnològicament, com la premsa de vi, a canvi d’un cànon de lloguer. D’altra banda, si com a grans propietaris havien tingut disputes i plets amb l’ajuntament en més d’una ocasió, sobretot per límits de propietats, camins, pous, etc, com a membres de l’ajuntament [3], i en qualitat d’alcaldes, havien abusat sovint de la prohibició, la imposició de multes i la formulació de denúncies als veïns. I encara hem de tenir present la cascada de menyspreu que suposava la relació privilegiada i connivent de la família amb la institució eclesiàstica, que es traduïa en què el mossèn no comencés cap missa fins que els Quintana no arribessin a l’Església o que els vestits i joies de la Verge es dipositessin a Can Quintana, on, al seu torn, el Bisbe mateix gaudia d’una habitació, el Llit del Bisbe.

Tot plegat havia congriat, no sols l’animadversió envers la família Quintana, sinó fins i tot el descontentament i, àdhuc, la protesta -si més no durant l’esclat revolucionari dels Fets d’Octubre de 1934-, fins al punt de convertir els Quintana en vers enemics del poble.

Potser siguin la complicitat entre el major contribuent rural del municipi i el capellà, i la confluència de l’explotació econòmica i el menyspreu social els elements que permeten d’entendre la violència extrema del mes d’agost de 1936 i l’escassa o nul·la protecció que, en comparació a d’altres indrets, hom donà al capellà del poble.”

Enric Frigola Coll, mossèn del poble, de seixanta-dos anys, i Joaquim de Quintana i Quintana, el gran propietari del municipi, casat i de cinquanta-quatre anys, afiliat a la dretana CEDA (Confederación Española de Derechas Autónomas) segons la seva cunyada (López i Gifreu, Josep Manuel: Ai dels vençuts! Els comitès de Colomers i d'Orriols, i les tornes del franquisme. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, 2013, pàg 102), veïns de Colomers, aparegueren morts de bala a la carretera d’Orfes a Espinavessa, a l’altura de la Palma, el 21 d’agost de 1936, un mes i mig després de l’inici de la guerra i la revolució, víctimes dels comitès (a López i Gifreu, Josep Manuel: Ai dels vençuts! Els comitès de Colomers i d'Orriols, i les tornes del franquisme. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, 2013, es descobreix l’autor dels seus assassinats).

Però en totes les famílies acostuma a haver-hi una ovella negra que hom esborra dels àlbums i genealogies (Pau Cos, Pere: Colomers, 2000 anys, Ajuntament de Colomers, 1977, pàg 90) i que quan algú treu a la llum en trenca la monotonia, el monocolorisme, i Can Quintana no en podia pas ésser cap excepció. Jordi Roca Vernet, Doctor en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona i professor lector Serra Hunter a la Universitat de Barcelona, n’havia descobert una investigant el moviment liberal a les Illes, just quan jo ja tenia el llibre a la impremta: i el 7 de desembre de 2012 ens el presentava en conferència al Centre cívic de Colomers.  

En Jordi Roca ens sorprengué gratament, i doblement, per la descoberta de Genís Quintana Ferrer, nascut a Colomers, i la descoberta de la seva muller, la navarresa Maria del Carmen Imirizaldu, ambdós revolucionaris liberals amb importants papers en la política i la societat de l’època.

A grans trets, Roca ens aportà el següent:

Genís Quintana i Ferrer, nascut el 1780 a Colomers, realitzà estudis universitaris de filosofia i lleis, exercí l’advocacia i fou un liberal, conspirador i revolucionari, crític amb el poder que conservava l’església i defensor de la participació de les dones en la política. 

Durant la Guerra del Francès (1808-1814), participà en la Junta de govern de Girona contra la invasió napoleònica entre 1808-1809, fou redactor del diari de sessions i arxiver durant les Corts de Cadis entre 1810-1812, i conspirà contra el Sexenni absolutista (1814-1820) de Ferran VII i a favor del pronunciament liberal del general Rafael del Riego d’1 de gener de 1820 que restablí la Constitució liberal de 1812.

Durant el Trienni liberal (1820-1823) fou membre de la Junta provisional de Catalunya, diputat de la Diputació principal de Catalunya, diputat a les Corts espanyoles entre 1820-1822, cap polític de les Illes el 1823, fins que a l’octubre hagué de fugir a l’exili (França i Itàlia fins al 1825 amb la seva muller i Mèxic sol a partir de 1825 per raó de dificultats econòmiques), a causa de la invasió francesa dels Cent Mil Fills de Sant Lluís i el canvi de règim (fi del Trienni liberal i inici de la Dècada ominosa o absolutista, 1823-1833). 

Després d’uns primers èxits en el camp de l’advocacia a Toluca, Mèxic, fou expulsat del país per diversos articles crítics amb la cúria romana. Morí el 1828 a Veracruz, Mèxic, a causa del vòmit en el vaixell amb què s’havia de traslladar a Nova Orleans, EUA, per intentar una nova vida que li permetés fer venir amb ell la seva dona. 

Amb paraules del seu descobridor: “Genís Quintana va esdevenir el paradigma de l'originalitat del liberalisme espanyol, capaç d'amalgamar la tradició constitucional catalana amb el discurs liberal, absorbit en les llargues jornades que va passar transcrivint els discursos dels diputats entre 1810 i 1814. El seu coneixement del constitucionalisme català el va fer extremament respectuós amb la Diputació provincial que va reconèixer com la successora de les antigues institucions del Principat. Va ser un liberal complex i polièdric, capaç d'obrir les portes de les Corts per a les dones i d’exigir més autonomia i competències polítiques per a les diputacions. L'esdevenir dels esdeveniments el va obligar a enarborar la bandera de l'exaltació per assegurar-se la supervivència política i personal, encara que ni aleshores va fer-ne ostentació, i va preferir fer gala d'una mesurada actitud capaç de criticar qualsevol dogma i ponderar tota opinió. Sens dubte va ser el diputat català més liberal, perspicaç i influent a les Corts durant les dues primeres legislatures del Trienni.”

Can Quintana, amb la torre del segle XVIII on Maria del Carmen Imirizaldu se sentí sola i abandonada, d'amics i de llibres, i on degué somiar en moltes ocasions el retrobament amb el seu marit

Maria del Carmen Imirizaldu, navarresa, culta, llegida, fou, des del novembre de 1822, una de les 14 dones sòcies de la Tertúlia patriòtica de Lacy (310 socis aproximadament, reunions de prop de 1000 persones) fundada per la viuda del general Lacy i el general Rafael del Riego el gener de 1822 a Barcelona. 

Amb el canvi de règim i l’exili (França i Itàlia amb el marit), el 1825 retornà a Colomers per dificultats econòmiques i va ésser reclosa a Can Quintana, una família conservadora, tradicional i religiosa on de ben segur se sentí sola, abandonada i desubicada, i des d’on es cartejava amb l’important eclesiàstic Fèlix Torres i Amat de Palou (1772-1847), també erudit i escriptor, al qual es queixava de la manca de llibres en una carta de 10 d’octubre de 1826, alhora que li reclamava cartes que la poguessin distreure i instruir, ja que, en el camí de l’exili havien deixat la seva important llibreria, afirmava, en dipòsit al Bisbe, i el règim l’havia requisat.

Contràriament al que havien pensat i decidit a Gènova el 1825, Genís Quintana i Maria del Carmen Imirizaldu ja no es van retrobar mai més. Des de llavors, en una de les finestres de la torre visible des del Parc del Ter, apareix, cap al tard, l’ombra borrosa d’una figura que pregunta, pregunta sempre, i que reclama llibres que li endolceixin l’espera d’en Genís a través de la saviesa que contenen.

En honor seu, l’Ajuntament de Colomers va ampliar el nomenclàtor de carrers i places amb la creació, l’any 2015, de la Plaça Genís Quintana i Ferrer i Maria del Carmen Imirizaldu.

 

---

[1] Pau Cos, Pere: Colomers, 2000 anys; Edita Ajuntament de Colomers, Girona, 1997; pp 87-102.

[2] Arxiu municipal de Colomers, Municipi de Colomers: Repartiment individual de a Contribució Territorial sobre la Riquesa rústica, Exercici del 1936.

[3] En efecte, els Quintana estigueren representats sovint a l’Ajuntament, com a regidors o com a alcaldes. Joaquim de Quintana i Quintana mateix, darrer d’una nissaga de batlles iniciada -primer efímerament amb la revolta de 30 de març de 1579 i després el 1584- amb Salvador Quintana, fou alcalde des de l’adveniment de la Segona República espanyola fins al maig de 1933.