TERCER CANT (Continuació)
Els pobles van creure en les paraules d'Ormuz. A força de treballs, desviaren el Roine, el Sena, el Danubi, el Ganges, l'Indus, el Tànais [16]; ensenyen a tots els rius a fluir en canals excavats per llurs mans, i conreen immediatament la terra que han abandonat. Les messes daurades van tornar a alegrar els ulls de l'home, i els pobles van sadollar Ormuz amb llurs benediccions. És llavors que encoratjat per aquests testimoniatges del reconeixement públic, aquest gran home gosa fer públic un projecte més gran, i tan atrevit que encara sorprèn el meu esperit.
—No n'hi ha prou —els va dir— d’haver canviat els rius, els estanys, els llacs en uns paisatges fèrtils. Necessiteu recursos més grans; us he promès un nou univers; us el donaré. Feu amb mi la conquesta de l'oceà; repel·lim lluny de nosaltres les seves onades; obliguem-lo a buscar una retirada a les terres del sud o al continent que habitem, i prenem el lloc que ocupa. No vull pas dissimular el perill d'aquesta empresa: és extrem; si no teniu l'art de dominar els fluxos terribles i furiosos, se us engoliran. Però els horrors de la fam amb què estem amenaçats són menys de témer que els furors de l'oceà? Per a mi prefereixo el perill que ens pot salvar.
A la idea mateixa d'aquest projecte, tots els pobles es van espantar; fins llavors havien mirat l'oceà amb un respecte religiós; pensaven que no era permès de recular-ne els límits que Déu mateix establí, i que si la mà d'un mortal gosava tocar-los, haurien de témer tots els flagells de la seva còlera. No va ésser sense dificultats que Ormuz va inspirar-los la seva audàcia.
—Quin és el vostre error —els va dir— de creure que el Senyor hagi tancat l'oceà en uns límits sagrats? Cada dia el més petit accident els desplaça: un terratrèmol, la caiguda d'una muntanya, l'abundància de pluges, l'explosió d'un volcà. Quantes vegades els prínceps no han estret el llit del mar per engrandir els seus Estats, sense que el cel hagi venjat aquesta usurpació. Ah! ben lluny de témer la seva ira, penso en canvi que secundarà els nostres esforços, i que és ell potser qui m'inspira aquest projecte, per a conservar el gènere humà del qual no vol pas la ruïna. Finalment la terra us pertany; l’heu rebut de Déu; és un present de la seva mà celeste; podeu, per a les vostres necessitats i els vostres plaers, abatre les muntanyes, omplir les valls, cavar les entranyes del globus; acabeu de canviar el curs dels rius. Traieu, si ho podeu, l'oceà del seu llit: com els rius, està sota el vostre domini, i creeu-vos un nou món sobre les restes del vell.
Va ésser Ormuz qui va donar el pla d’aquesta famosa conquesta, i qui la va dirigir: mentre que d'un costat, per l'explosió totpoderosa de la pólvora, feia saltar en mil esclats roques tan velles com el mon, muntanyes el cim de les quals estava amagat entre els núvols, i que preparava en el mar retirades fàcils en basses immenses; de l'altra, feia construir dics la sàvia estructura dels quals palesa el seu geni. Mòbils com un carro i gairebé tan fàcils de conduir, podien, al grat de llur guia, baixar o elevar-se fins a l'alçada de mil colzades. És amb l'ajuda d'aquestes màquines que pretenia sotmetre el mar. Ormuz, que coneixia el globus com si l'hagués creat, deia ja quina ruta seguiria l'oceà en la seva fugida. Com primer, a la manera d’un corser fogós i indòmit, resistirà les mans que voldran esclavitzar-lo, amb quin furor, amb quins bruels les seves onades s’adreçaran contra els dics per a combatre'ls i enderrocar-los. Deia, com després haver-se turmentat en va, obligat de recular davant de l'home, amagarà la seva caiguda i precipitarà els seus fluxos escumejants de ràbia a les terres en què hagi obert els passatges; per quina ruta el portaria al nostre continent on les seves aigües omplirien els avencs que les nostres mines i les nostres pedreres havien format, i que un dia es convertirien en abismes sense fons per als navegants.
[16] Nom grec amb què era conegut en l’època dels antics escites el riu Don.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada