Ermita de Sant Roc d'Orfes
L’últim home
TERCER CANT (Fi)
—Ormuz no necessità d’apaivagar aquestes murmuracions, l'esdeveniment més imprevist va suspendre en un instant totes les obres, i les va aturar per sempre. El sol va donar de sobte senyals de vellesa, la seva cara empal·lideix i els seus raigs es refreden. El nord de la terra tem de morir, els seus habitants es van afanyar a abandonar els climes en els quals la fredor augmentava cada dia, s’emporten llurs riqueses i corren a la zona tòrrida a amuntegar-se sota les mirades del sol.
Els establiments més nombrosos es formaren al Brasil; només queden al nord uns quants homes despreocupats i robustos acostumats a l’aspresa de les borrufes. El mateix Ormuz es va refugiar a la ciutat del Sol, on ens mena el nostre vaixell. Ah! si aquest gran home encara vivia, quines accions de gràcies donaria jo al cel! quanta llum trauria de les seves converses i quina joia abocaria al seu cor davant la bona nova de la pròxima resurrecció de la natura, que ell volia obtenir a força de ciència i de geni.
La ciutat del Sol el va rebre amb entusiasme, aviat n’esdevingué el benefactor. L'hivern va entrar a les terres del Brasil, va blanquejar les planes, va aturar els rius sorpresos de no córrer més. Llavors l’il·lustre Ormuz va ensenyar als homes l'art útil de fondre en un instant pilons de glaç; les nacions agraïdes proclamaren que es mereixia la recompensa que havien concedit al geni, però Ormuz va voler rebutjar-la:
—La terra —va dir— arriba a la seva última hora, prolongar els meus dies és voler convertir-me en el malaurat testimoni de la seva destrucció; deixeu-me acabar la meva vida, Ormuz no ha viscut prou?
—Tanmateix no va poder resistir els desitjos unànimes dels pobles. Jo sortia de la infantesa quan els diputats de tots els reis van anar a l'illa de la Joventut, Ormuz va esgotar l'urna d'or. Així hem arribat a l’últim terme de totes les coses.
Ignoro quins han estat des d'aquell dia els destins del Brasil; però si és cert que aquest imperi només disposa d’una única dona capaç de perpetuar la raça dels humans, aquests climes han sofert grans canvis, i llur destí no és pas menys deplorable que el nostre.
Idames, a aquestes paraules, va ésser interromput pel pilot, que ens va anunciar que els vents havien deixat de bufar, que fins i tot els zèfirs [17] retenien llur suau alenada, i que el nostre vaixell, sorprès per la calma, estava immòbil.
Embolicats en un núvol espès, ignoràvem a quin punt del globus havíem arribat. Palemos creu que encara ens separa de la terra una gran distància, que encara estem suspesos sobre l'oceà, i que hem d'esperar el retorn dels vents.
—I jo —diu amb coratge Idames— m'atreveixo a assegurar-vos que si el cel ens ha conduït, ell ens aturarà sobre la ciutat del Sol. Ordeno el descens del vaixell; si m’equivoco, perirem a l'oceà, i les nostres pors s’hauran acabat.
El pilot, pàl·lid i tremolant, obeeix les ordres d'Idames, obre una sortida als esperits volàtils que inflen la tela, de cop ens va precipitar sobre una gran plaça envoltada de magnífics edificis. Palemos reconeix pels diferents emblemes que la decoraven que havíem baixat a la ciutat del Sol. Em seria impossible d’expressar la nostra alegria. Vam fer ressonar l'aire amb mil crits d'alegria. Ai! aquesta alegria fou de curta durada, ignoràvem les lleis cruels que aquesta ciutat havia establert, i que condemnava a mort tots els estrangers.
[17] zèfir: vent suau que tendeix a venir de ponent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada