INDEPENDÈNCIA I TESI DELS BABAUS

 

“La doctrina materialista que pretén que els homes siguin producte de les circumstàncies i de l’educació i que, per consegüent, els homes transformats siguin producte d’altres circumstàncies i d’una educació modificada, oblida que són justament els homes els qui transformen les circumstàncies, i que el mateix educador té bona necessitat d’ésser educat. És així com s’inclina inevitablement a dividir la societat en dues parts, una de les quals és superior a la societat (cas de Robert Owen, per exemple).

La coincidència del canvi de circumstàncies i de l’activitat humana —o autocanvi— només pot ésser considerada i compresa racionalment com a pràctica revolucionària.”

(Karl Marx, 1845: Tesis sobre Feuerbach, Tesi III, amb un parèntesi ben il·lustratiu afegit per Friedrich Engels, 1888).

Un cop España, i els seus fidels mantenidors, han descobert (Diari de Girona: ANC: blanc de tir o Cleòpatra) que Mas i Junqueras no són líders de res, ans al contrari, mers instruments d’un poble que s’ha conjurat de manera espontània i racional per endegar un procés sobiranista transversal i suprapartidista, sobretot arran de la sentència del TC contra l’Estatut i del 10J de 2010, tampoc està tot resolt. Aquella concepció jeràrquica, corporativa i elitista de la política, que els predeterminava a la recerca d’un líder mal·leable, plàstic i dúctil a les necessitats de l’estat qüestionat i impugnat i als interessos de les elits de l’statu quo, no els permet, tampoc, de reconèixer la iniciativa popular en cap cas, sinó que els engavanya, encara més, en l’idealisme voluntarista de buscar i racionalitzar factors i causes nous i, un altre cop, aliens o externs al moviment mateix. I ho resolen amb la substitució de Mas i de Jonqueres, que passen a ser mers titelles, mers instruments, mers polítics captius... de les voluntats populars, per tot de succedanis que podrien fer la funció que ells atribuïen a aquelles personalitats falsament demiúrgiques a les quals s’arrapaven fins fa poc com les tenalles al ferro roent. Així, l’escola, TV3, Catalunya Ràdio... no sols tenen, segons aquests espanyols i catalunyesos, la voluntat, sinó fins i tot la capacitat i la missió, de violentar la consciència -que només pot ser passiva i amorfa com una esponja, és clar- dels ciutadans ingenus, en el sentit d’inocular-los identitarisme, insolidaritat i nacionalisme. En resum, el moviment nacionalpopular per la independència de Catalunya ja no deu la seva existència a l’engany, el rentat de cervell i a la manipulació de les consciències febles i passives dels ciutadans per part dels seus dirigents i partits -la qual cosa sembla que considerarien com a llur funció natural i legítima, fins i tot-, sinó per un paper suposadament espuri i innoble dels instruments socials, col·lectius i públics de cohesió, educació i formació, la qual cosa ja no els semblaria tan bé.

Es tracta d’una tesi que té els seus fonaments: quins són els papers de l’escola i dels mitjans de comunicació, de l’educació i de la informació, sinó la cohesió social en societats escindides en classes i la socialització d’uns valors i d’unes actituds d’aparença neutra i universal? Tesi que ha resultat cara, d’altra banda, a l’esquerra: hipotitzar un poble suposadament o consideradament manipulat, ha permès i permet, a totes les direccions polítiques, d’emmascarar els seus errors tàctics i estratègics, dissimular els fracassos i les derrotes darrera una causa externa intractable i irresoluble i, cosa pitjor, evitar la presa de decisions conformes al primer objectiu de qualsevol esquerra després de Marx, com és l’assoliment del poder polític. Oblidant, sospitosament els qui encara fan professió de fe marxista, que el motoret, i doncs les causes, de cada cosa, és a dir, tant de les victòries com de les derrotes, és a l’interior de cada cosa mateixa, i que la història, com ens recordava Brecht, la fan les masses, amb  prejudicis i ignoràncies inclosos, els quals la praxi resoldrà d’altra banda.

PREGUNTES D’UN TREBALLADOR QUE LLEGEIX

Bertolt Brecht

Qui va construir Tebes, la ciutat de set portes?

Als llibres hi ha noms de reis.
Van arrossegar els reis els blocs de pedra?
I Babilònia, tantes vegades destruïda…
Qui la va reconstruir tantes vegades? En quines cases
De la daurada Lima vivien els constructors?
On anaven al vespre, allí on quedava llesta la muralla xinesa,
Els paletes? La gran Roma
És plena d´arcs de triomf. Qui els va alçar? Sobre qui
Van triomfar els Cèsars? Tenia la tan cantada Bizanci
Només palaus per als qui l´habitaven? Fins i tot a la llegendària Atlàntida,
La nit en què el mar la va engolir, aquells que s´ofegaven
Cridaven els seus esclaus.

El jove Alexandre va conquerir l´Índia.
Ell tot sol?
Cèsar va colpir els gals.
No tenia almenys un cuiner al costat seu?
Felip d´Espanya va plorar quan es va perdre
La seva flota. No va plorar ningú més?
Frederic II va vèncer la Guerra dels Set Anys.
Qui més la va vèncer?

Cada pàgina, una victòria.
Qui en va coure el festí?
Cada deu anys, un gran home.
Qui va pagar les despeses?

Tantes històries.
Tantes preguntes.

I quin tuf de resclosit, d’impotència insuperable i d’escassa autoestima, no fa sentir o llegir, entre factòtums suposadament esquerrosos, que el poble és ignorant, babau, ramat... o que les classes populars estan narcotitzades, manipulades, intoxicades... per, llamp me mau, la dreta i la burgesia catalanes!

En qualsevol cas, la tesi falla per la seva pròpia base, que està fonamentada en una escissió entre savis i ignorants, religiosos i llecs, dirigents i dirigits..., la qual, sobretot en pretendre-la unilateralment com a perpètua i definitiva, no deixa de ser ben irreal i idealista. A menys que no donem per bona, és clar, la dita que fa: al país dels cecs, el borni és el rei.

Per què hi ha una pregunta que aquests mantenidors vergonyants de l’espanyolisme no es fan mai: com s’ho fan per aconseguir de sentir i pensar que ells no formen part de la idiotesa que, segons ells, s’ha emparat de la majoria de la societat catalana? Quins antibiòtics prenen, si no és el mer espanyolisme en el qual no es volen reconèixer, per romandre immunes a tant d’engany, a tanta manipulació... des de fa uns trenta-cinc anys? En definitiva, qui ha educat aquests educadors tan savis entre una multitud tan idiota? I per reblar-ho, no es pot ser ramat d’un altre pastor en la colla dels contraris a la independència?

SILENCIS FEDERALS INCÒMODES, PERÒ EIXORDADORS

Mia Wallace  –No els odies? 
Vincent Vega  –No odio què? 
Mia  –Els silencis incòmodes. Per què hem de parlar de ximpleries per sentir-nos còmodes? 
Vincent  –No ho sé. És una bona pregunta. 
Mia  –Així és com saps que acabes de trobar algú especial.
Quan pots estar callat un refotut minut, i estar còmode en silenci! 
Vincent  –A nosaltres, encara ens falta per a això, però no passis ànsia, tots just ens hem conegut. 
(“Silencis incòmodes”, Uma Thurman i John Travolta, a Pulp Fiction)

Durant trenta-cinc anys, federalistes i terceraviïstes han romàs silents: allí perquè no n’hi havia -des de Francesc Pi i Margall, català d’origen d’altra banda, no n’hi ha hagut mai, ni n’hi ha encara, que es facin sentir-; aquí perquè els suposats hereus del primer Valentí Almirall veien innecessari de parlar i mostrar-se’n, mentre el tremp nacionalista de l’estat espanyol no ensenyés barroerament el llautó ni fos desemmascarat del tot.

Per això les seves veus no s’han sentit mai, o quasi, si més no fins l’any 2010; no ja per blindar la llengua, en l’ensenyament o en la justícia, sinó ni tan sols per fixar-ne respectuosament el nom. Contraris al mercat econòmic neoliberal i partidaris d’una certa planificació, en qüestions culturals o lingüístiques sempre han optat, en canvi, pel laissez faire, laissez passer, “deixeu fer, deixeu passar”, fins al punt d’acostar-se perillosament al darwinisme cultural i lingüístic -llei del més fort-, quan es tracta de la convivència entre cultures i llengües hispàniques. Tant és així que el nom de la llengua ha estat esquarterat pel mercat polític, com es va fer en el seu moment amb els seus territoris, en mil noms, sense que sentíssim mai els seus crits de denúncia a la politització perversa de la ciència. Somriures fotetes i ganyotes sornegueres en converses privades, sobretot arran del LAPAO, sí; denúncies i fronts universitaris contra l’ús espuri de la ciència i la llengua, i del seu nom, mai. Inaudits i inaudibles federalistes d’esquerres, doncs, en allò que no sols no és identitat espanyola, sinó que en contradeix la univocitat des de l’arrel!

Per això podem dir que els silencis d’aquests terceraviïstes han estat mutismes excessivament forts i eixordadors, fins al punt que difícilment podem pensar ara, amb el crèdit esgotat, en cap propòsit d’esmena, ni creure’ls de bell nou, com vam fer, ingènuament, en la transició. Sí, han rescatat paraules de l’oblit: federalisme, però sense precisar-ne mai el sentit, i sempre mirant de reüll l’atenta mirada de les esquerres espanyoles, que són les qui marquen els límits i els continguts de llurs veus: el federalisme ha de ser útil a dividir i a trencar tots els nacionalismes, és a dir, el català, perquè allò seu no és pas nacionalisme insolidari o identitari, no, ans mer estat neutral i comú, ai las!

El sorprenent és que sempre siguin les mateixes veus intel·lectuals -filòsofs, historiadors, catedràtics d’ètica o de dret constitucional, poetes...- i que sempre surtin del mateix territori, és a dir, de Catalunya, mai d’Espanya, amb alguna excepció, és clar, i que en cap cas no aconsegueixin ni ressò ni partidaris més enllà de les nostres fronteres, com si els espanyols sabessin prou bé que són veus discordants tàctiques, necessàries per poder sobreviure provisionalment a l’espera que l’estat que els garantia identitats vergonyants o insuportables torni a fer-se amb les regnes que la voluntat del poble, i no líders carismàtics i engalipadors com voldrien, ja fa dies que ha pres en les seves mans.

Potser sense ni tan sols adonar-se de l’ús i l’abús que Espanya fa i farà dels seus serveis tan desinteressats! Com aquell Josep Maria Vallès i Ribot, republicà federalista, que quan digué a Alejandro Lerroux -segons Rovira i Virgili- Tu es Petrus, “Tu ets Pere (pedra)” (Mt: 16, 18), durant la col·locació de la primera pedra de la Casa del Poble de Barcelona (1903), poc es podia pensar que l’Emperador del Paral·lel interpretés -com ha deixat escrit- que l’havia anomenat Ecce homo, “Ací teniu l’home!” (Jn: 19, 5) i, encara -palesant la seva ignorància bíblica i religiosa-, com a Redemptor, i no com a proper crucificat. Així, mentre l’any 1905 Vallès i Ribot s’adonava del seu error i preparava la seva integració a Solidaritat Catalana, Lerroux inaugurava, l’any 1906, la Casa del Poble com a redemptor ja, consolidat i sense màscara, de la reacció antisolidària i espanyolista.

Però aquests són, Vanitas vanitatum, et omnia vanitas, “Vanitat de vanitats, i tot és vanitat” (Ecc: 1, 2), els antecedents, i els conseqüents, dels nostres federals i les seves aliances amb els partits espanyols: i amb antecedents com els anys 1901-1909, en què, arraconats electoralment els partits dinàstics -conservador i liberal- el 1901, el lerrouxisme havia d’aixoplugar tot el republicanisme d’esquerres fins el 1905 i destorbar, a sou del Govern de Segismundo Moret, tant l’ascens de la Lliga Regionalista i del catalanisme com l’autonomia política d’un moviment obrer majoritàriament anarquista, no fa estrany que ens trobem ara amb federals que, baquetejats -segons ells per un nacionalisme català dominant i aclaparador- com un eccehomo, es mostrin disposats a callar, fins i tot amb una corona d’espines federal, sobre la persecució d’allò que a Catalunya -i a Ses Illes, i al País Valencià i a Aragó- també serveix per parlar.

Perquè determinada esquerra casolana, en la seva defensa aferrissada del principi cabetià: "primer el necessari, després l'útil, finalment el plaent" (lema d'Icària, la utopia d'Étienne Cabet), s’ha escorat massa sovint -i més en les qüestions immaterials- cap el mateix utilitarisme que acostuma a denunciar en la dreta, oblidant, llamp me mau!, la paradoxal utilitat social i col·lectiva de les coses aparentment inútils (Nuccio Ordine).

LA SETMANA DE L'ANC, CLEÒPATRA PER ALS CATALUNYESOS

Cleòpatra, darrera reina d'Egipte

Els darrers deu dies, la dreta española i els seus mitjans han girat la mirada, i potser alguna cosa més, cap a l’ANC.

Qui ho sap, potser ara les esquerres -españoles, espanyoles i catalunyeses-, sempre a remolc i, doncs, heterònomes de la dreta, faran el mateix, i deixaran de mirar-nos de reüll, paternalistament i condescendentment, com si ens diguessin: Voleu dir que Mas no us està aixecant la camisa?

Si més no Puigverd, sempre clar i transparent com un termòmetre per mostrar la febrada del pensament dels contraris a la independència, ja ha començat a canviar de registre fent així: i si Mas no és el demiürg enredaire, sinó un pobre captiu de l’ANC?

Oportú i oportunista com sempre del vent que bufa a contracorrent, hi ha girat també la mirada, i potser alguna cosa més, per etzibar-nos, fidel a la seva concepció corporativista, jeràrquica i elitista de la política, un emprenyat: I a aquests qui els ha votat? 

Els qui volem deixar de ser independentistes algun dia, ho tenim clar: a les properes, que són les europees, tornarem a votar aquells qui, com Marc Antoni, quedin captivats per Cleòpatra, l'ANC i pel poble!

Ni PP, ni C’s, ni PSC, ni UDC, ni ICV, ni CDC, ni ERC, ni CUP...

Quatre anys ha tardat España a descobrir l'organització per la independència de Catalunya. Refiats dels parers dels catalunyesos, d'esquerres o de dretes, confiava que tot plegat fos una cortina de fum o una maniobra de Mas i la burgesia catalana per poder aplicar retallades de manera incolora, inodora, insípida i indolora.

Tanmateix, en atenció al nivell polític del país, acostumat a confondre els desitjos propis amb la realitat, això no és gens sorprenent, o força menys que aquesta descoberta sigui compartida també per molts catalans que fins avui no s’han adonat de la importància de l’ANC en el lideratge del procés i de la necessitat del seu enfortiment humà i material per a reeixir amb èxit.

Perquè, siguem clars, la independència no pot venir, en cap cas, de la iniciativa dels partits polítics actuals: del PP i C’s perquè són partits nacionalistes españols, del PSC perquè s’ha convertit definitivament en un partit dinàstic, d’UDC i d’ICV perquè llurs direccions, contràries a la independència, han optat pel regeneracionisme espanyol, i de CDC, ERC i CUP perquè, com a partits del sistema polític, tenen servituds obligades a la legalitat corresponent.

En efecte, España, i Girauta i Puigverd, i molts catalans, ja han descobert que l’organització per la independència no és ni PP, ni C’s, ni PSC, ni UDC, ni ICV, ni CDC, ni ERC, ni CUP...  ...sinó l’ANC!

Mentre uns practiquen el pim-pam-pum amb l'ANC com a fitó, a d'altres ens pertoca d’enfortir-la i consolidar-la!

25 de maig: Via Catalana cap a Estrasburg

Quan Europa començava al Llobregat

 

"Catalunya, als seus orígens és una marca, és un estat muntanyenc... Però el "comtat de Barcelona" havia nascut com a "marca d'Espanya", és a dir, formació de defensa a les fronteres meridionals de l'imperi franc" (Pierre Vilar)

 

Amb la presa de Narbona -després de set anys de setge- per Pipí I el Breu, rei dels francs, s'iniciava la conquesta carolíngia del territori que havia d'estar a l'origen d'allò que, només a partir de 1100, podem anomenar ja, d'acord a Pierre Vilar i sense caure en l'anacronisme ni en l'ideologisme, Catalunya. En efecte, la conquesta, el 760, dels territoris compresos entre Narbona i l'Albera pirinenca, amb el Rosselló, el Conflent i el Vallespir; el lliurament voluntari, el 785, de Girona i el territori contigu fins a la Tordera als francs en la persona de Guillem I de Tolosa el Sant; el lliurament espontani, entre 789-790, potser a imitació de l'exemple dels gironins, de l'Urgell i la Cerdanya i del Pallars i la Ribagorça, i la conquesta, el 801, de Barcelona fins al Llobregat, per Rostany, Guillem I de Tolosa i Ademar de Narbona, són les etapes principals de la creació de la Catalunya Vella, amb els seus comtats i la seva capitalitat més meridional.

 

Amb comtes com Rostany (a Girona), Gaucelm (al Rosselló), Ermenguer (a Empúries), Berà (a Barcelona)..., d'origen got o franc, però nomenats pels nous senyors del territori, els francs carolingis, els primers comtats catalans eren sostrets del domini àrab -conquesta dels anys 711-721- per esdevenir, encara que perifèricament o defensivament -Marca hispànica-, part de l'Imperi Carolingi, mentre la resta de la península Ibèrica romania en mans àrabs o començava a ser disputa d'àrabs i descendències visigòtiques diverses, a excepció de la Catalunya Nova, la conquesta, la colonització i la repoblació de la qual partirien del nucli català d'origen carolingi.

 

Com bé diu Ferran Soldevila: "La reconquesta de Catalunya seria una reconquesta franca. A diferència de la iniciada a Covadonga, que fou una reconquesta visigòtica". El mateix Soldevila ens explica el significat profund d'aquesta diferència amb els territoris sotmesos a l'afluència del Toledo visigot o de la Còrdova àrab: "Formar part de l'Imperi Carolingi volia dir formar part de la seva organització administrativa, social i eclesiàstica, i de renaixença cultural suscitada per Carlemany; volia dir, en altres termes, formar part d'Europa". I això ben bé, si més no sobre el paper, fins l'any 1258, com ens recordava fa poc l'advocat Antoni Sant (Catalunya enfront del Minotaure. 814: L'emperador que estimava els elefants), perquè no és fins al tractat de Corbeil que el monarca català es desempallegava de la seva dependència nominal o formal del monarca francès, senyor teòric del territori pel seu caràcter de descendent de Carlemany, a canvi, això sí, de la renúncia a importants i extensos territoris occitans. Tot i que, pel Tractat, Jaume I el Conqueridor retenia, al Llenguadoc, Corberes amunt, la senyoria de Montpeller, el vescomtat de Carladès i la baronia d'Omeladès, Corbeil suposà la finalització de la política ultrapirinenca i occitana dels primers comtes.

 

Aquest vector europeu que trobem ja en la conformació de la Pre-catalunya de Ramon d'Abadal, i que tornarem a trobar, juntament amb els vectors mediterranis i peninsulars, en la naixença de Catalunya, de la Catalunya feudal, és clar, ens apareix avui de nou, enmig del procés cap a una Catalunya verament europea sense intermediació d'altres estats, en les properes eleccions europees. I encara amb més força, si pensem, d'una banda, que un dels arguments fonamentals dels contraris a l'exercici del dret d'autodeterminació de Catalunya ha estat una possible sortida del nou estat català independent de l'Europa política actual i si pensem, d'una altra banda, que la majoria de partits ens deuen encara la resposta a la pregunta que permet fer política de veritat, en lloc de jugar amb la gent: De quin model, de República, és clar, som partidaris?

 

Tot i que hi han fet referència polítics espanyols, els quals han aconseguit la complicitat servil d'un parell -no pas més- de polítics europeus que aspiren a la reelecció en la seva sinecura, ara per ara pesen més, però, els silencis i les declaracions cautes, tant de polítics de la Unió com de polítics dels estats membres. I pesaran força dies més, perquè en geopolítica no hi ha res a dir ni a escriure fins que ens trobem davant de fets reals i concrets, ja que la precipitació podria portar a situacions que, en el cas que els fets no es produïssin, haurien estat ben innecessàries i, cosa pitjor, ben desafortunades. Això sí, la nova Catalunya també ha de ser, i només podrà ser, creació europea, per voluntat catalana, és clar, però també per simpatia i col·laboració dels ciutadans, dels pobles i dels estats europeus, i per això és important, el proper 25 de maig, que tota aquella fornada de gent que vam participar en l'11-S de 2013, votem pensant en allò que reclamàvem per les vies públiques del país, de nord a sud, com la conquesta carolíngia, o de sud a nord, com la vocació europea dels primers comtes. L'any 801, el qui havia de succeir (814) Carlemany al tron imperial, Lluís I el Piadós, es passejava, com a rei d'Aquitània, triomfalment pels carrers de Barcelona; avui, en què ja no queden ni imperis ni emperadors, i en què les decisions corresponen als ciutadans, hem d'omplir el Parlament europeu dels arguments que, en un termini curt o mitjà, hauran de convertir els silencis i les prevencions en afirmacions positives i resolutives en favor de la llibertat: cert, en el camí cap el 9-N, portar a Estrasburg la Via Catalana, que abraça, i tant que sí, clams de justícia social, corredor mediterrani, cabal de l'Ebre, protecció de la llengua en l'ensenyament i en d'altres àmbits, defensa de l'autonomia i les competències municipals... ha esdevingut també fonamental!