LA SETMANA DE L'ANC, CLEÒPATRA PER ALS CATALUNYESOS

Cleòpatra, darrera reina d'Egipte

Els darrers deu dies, la dreta española i els seus mitjans han girat la mirada, i potser alguna cosa més, cap a l’ANC.

Qui ho sap, potser ara les esquerres -españoles, espanyoles i catalunyeses-, sempre a remolc i, doncs, heterònomes de la dreta, faran el mateix, i deixaran de mirar-nos de reüll, paternalistament i condescendentment, com si ens diguessin: Voleu dir que Mas no us està aixecant la camisa?

Si més no Puigverd, sempre clar i transparent com un termòmetre per mostrar la febrada del pensament dels contraris a la independència, ja ha començat a canviar de registre fent així: i si Mas no és el demiürg enredaire, sinó un pobre captiu de l’ANC?

Oportú i oportunista com sempre del vent que bufa a contracorrent, hi ha girat també la mirada, i potser alguna cosa més, per etzibar-nos, fidel a la seva concepció corporativista, jeràrquica i elitista de la política, un emprenyat: I a aquests qui els ha votat? 

Els qui volem deixar de ser independentistes algun dia, ho tenim clar: a les properes, que són les europees, tornarem a votar aquells qui, com Marc Antoni, quedin captivats per Cleòpatra, l'ANC i pel poble!

Ni PP, ni C’s, ni PSC, ni UDC, ni ICV, ni CDC, ni ERC, ni CUP...

Quatre anys ha tardat España a descobrir l'organització per la independència de Catalunya. Refiats dels parers dels catalunyesos, d'esquerres o de dretes, confiava que tot plegat fos una cortina de fum o una maniobra de Mas i la burgesia catalana per poder aplicar retallades de manera incolora, inodora, insípida i indolora.

Tanmateix, en atenció al nivell polític del país, acostumat a confondre els desitjos propis amb la realitat, això no és gens sorprenent, o força menys que aquesta descoberta sigui compartida també per molts catalans que fins avui no s’han adonat de la importància de l’ANC en el lideratge del procés i de la necessitat del seu enfortiment humà i material per a reeixir amb èxit.

Perquè, siguem clars, la independència no pot venir, en cap cas, de la iniciativa dels partits polítics actuals: del PP i C’s perquè són partits nacionalistes españols, del PSC perquè s’ha convertit definitivament en un partit dinàstic, d’UDC i d’ICV perquè llurs direccions, contràries a la independència, han optat pel regeneracionisme espanyol, i de CDC, ERC i CUP perquè, com a partits del sistema polític, tenen servituds obligades a la legalitat corresponent.

En efecte, España, i Girauta i Puigverd, i molts catalans, ja han descobert que l’organització per la independència no és ni PP, ni C’s, ni PSC, ni UDC, ni ICV, ni CDC, ni ERC, ni CUP...  ...sinó l’ANC!

Mentre uns practiquen el pim-pam-pum amb l'ANC com a fitó, a d'altres ens pertoca d’enfortir-la i consolidar-la!

25 de maig: Via Catalana cap a Estrasburg

Quan Europa començava al Llobregat

 

"Catalunya, als seus orígens és una marca, és un estat muntanyenc... Però el "comtat de Barcelona" havia nascut com a "marca d'Espanya", és a dir, formació de defensa a les fronteres meridionals de l'imperi franc" (Pierre Vilar)

 

Amb la presa de Narbona -després de set anys de setge- per Pipí I el Breu, rei dels francs, s'iniciava la conquesta carolíngia del territori que havia d'estar a l'origen d'allò que, només a partir de 1100, podem anomenar ja, d'acord a Pierre Vilar i sense caure en l'anacronisme ni en l'ideologisme, Catalunya. En efecte, la conquesta, el 760, dels territoris compresos entre Narbona i l'Albera pirinenca, amb el Rosselló, el Conflent i el Vallespir; el lliurament voluntari, el 785, de Girona i el territori contigu fins a la Tordera als francs en la persona de Guillem I de Tolosa el Sant; el lliurament espontani, entre 789-790, potser a imitació de l'exemple dels gironins, de l'Urgell i la Cerdanya i del Pallars i la Ribagorça, i la conquesta, el 801, de Barcelona fins al Llobregat, per Rostany, Guillem I de Tolosa i Ademar de Narbona, són les etapes principals de la creació de la Catalunya Vella, amb els seus comtats i la seva capitalitat més meridional.

 

Amb comtes com Rostany (a Girona), Gaucelm (al Rosselló), Ermenguer (a Empúries), Berà (a Barcelona)..., d'origen got o franc, però nomenats pels nous senyors del territori, els francs carolingis, els primers comtats catalans eren sostrets del domini àrab -conquesta dels anys 711-721- per esdevenir, encara que perifèricament o defensivament -Marca hispànica-, part de l'Imperi Carolingi, mentre la resta de la península Ibèrica romania en mans àrabs o començava a ser disputa d'àrabs i descendències visigòtiques diverses, a excepció de la Catalunya Nova, la conquesta, la colonització i la repoblació de la qual partirien del nucli català d'origen carolingi.

 

Com bé diu Ferran Soldevila: "La reconquesta de Catalunya seria una reconquesta franca. A diferència de la iniciada a Covadonga, que fou una reconquesta visigòtica". El mateix Soldevila ens explica el significat profund d'aquesta diferència amb els territoris sotmesos a l'afluència del Toledo visigot o de la Còrdova àrab: "Formar part de l'Imperi Carolingi volia dir formar part de la seva organització administrativa, social i eclesiàstica, i de renaixença cultural suscitada per Carlemany; volia dir, en altres termes, formar part d'Europa". I això ben bé, si més no sobre el paper, fins l'any 1258, com ens recordava fa poc l'advocat Antoni Sant (Catalunya enfront del Minotaure. 814: L'emperador que estimava els elefants), perquè no és fins al tractat de Corbeil que el monarca català es desempallegava de la seva dependència nominal o formal del monarca francès, senyor teòric del territori pel seu caràcter de descendent de Carlemany, a canvi, això sí, de la renúncia a importants i extensos territoris occitans. Tot i que, pel Tractat, Jaume I el Conqueridor retenia, al Llenguadoc, Corberes amunt, la senyoria de Montpeller, el vescomtat de Carladès i la baronia d'Omeladès, Corbeil suposà la finalització de la política ultrapirinenca i occitana dels primers comtes.

 

Aquest vector europeu que trobem ja en la conformació de la Pre-catalunya de Ramon d'Abadal, i que tornarem a trobar, juntament amb els vectors mediterranis i peninsulars, en la naixença de Catalunya, de la Catalunya feudal, és clar, ens apareix avui de nou, enmig del procés cap a una Catalunya verament europea sense intermediació d'altres estats, en les properes eleccions europees. I encara amb més força, si pensem, d'una banda, que un dels arguments fonamentals dels contraris a l'exercici del dret d'autodeterminació de Catalunya ha estat una possible sortida del nou estat català independent de l'Europa política actual i si pensem, d'una altra banda, que la majoria de partits ens deuen encara la resposta a la pregunta que permet fer política de veritat, en lloc de jugar amb la gent: De quin model, de República, és clar, som partidaris?

 

Tot i que hi han fet referència polítics espanyols, els quals han aconseguit la complicitat servil d'un parell -no pas més- de polítics europeus que aspiren a la reelecció en la seva sinecura, ara per ara pesen més, però, els silencis i les declaracions cautes, tant de polítics de la Unió com de polítics dels estats membres. I pesaran força dies més, perquè en geopolítica no hi ha res a dir ni a escriure fins que ens trobem davant de fets reals i concrets, ja que la precipitació podria portar a situacions que, en el cas que els fets no es produïssin, haurien estat ben innecessàries i, cosa pitjor, ben desafortunades. Això sí, la nova Catalunya també ha de ser, i només podrà ser, creació europea, per voluntat catalana, és clar, però també per simpatia i col·laboració dels ciutadans, dels pobles i dels estats europeus, i per això és important, el proper 25 de maig, que tota aquella fornada de gent que vam participar en l'11-S de 2013, votem pensant en allò que reclamàvem per les vies públiques del país, de nord a sud, com la conquesta carolíngia, o de sud a nord, com la vocació europea dels primers comtes. L'any 801, el qui havia de succeir (814) Carlemany al tron imperial, Lluís I el Piadós, es passejava, com a rei d'Aquitània, triomfalment pels carrers de Barcelona; avui, en què ja no queden ni imperis ni emperadors, i en què les decisions corresponen als ciutadans, hem d'omplir el Parlament europeu dels arguments que, en un termini curt o mitjà, hauran de convertir els silencis i les prevencions en afirmacions positives i resolutives en favor de la llibertat: cert, en el camí cap el 9-N, portar a Estrasburg la Via Catalana, que abraça, i tant que sí, clams de justícia social, corredor mediterrani, cabal de l'Ebre, protecció de la llengua en l'ensenyament i en d'altres àmbits, defensa de l'autonomia i les competències municipals... ha esdevingut també fonamental!

Elits i tercera via: tot esperant un altre Polavieja

El meu últim adéu, de José Rizal, fet afusellar pel general Polavieja

“De 1885 a 1917, una classe aspira a disposar d’un Estat, i veient-se refusada de l’Estat espanyol, es replega (sense que sigui sempre possible de distingir entre els seus dirigents la part de maniobra i la part de somni) sobre l’exigència d’una organització regional políticament autònoma” (Pierre Vilar)

Hom desconeix del tot quins foren els motius reals pels quals el general Camilo García de Polavieja y del Castillo i la burgesia catalana establiren, després de la desfeta colonial de 1898, una mena d’aliança regeneracionista per a l’estat espanyol. Els darrers “mèrits” que el general Polavieja afegí al seu historial, després de les seves intervencions en la Guerra de l’Àfrica, les Guerres de Cuba i en la Tercera Guerra Carlina, foren, just abans de la seva dimissió com a Capità general de les Filipines en previsió d’una derrota definitiva que estava cantada a causa de la manca dels reforços que havia sol·licitat, algunes victòries militars i l’afusellament de José Rizal, escriptor, metge i líder nacionalista filipí, perseguit per instigació dels ordes religiosos (dominics i franciscans), detingut durant un viatge a Barcelona (1895) i, un cop deportat a Filipines, ajusticiat públicament a Manila (1896).

Comsevulla, per alguna raó que desconeixem més enllà de les crisis i guerres colonials i de la immerescuda fama que el portà, tornat de Filipines, a ser acollit i passejat triomfalment pels carrers de Barcelona, fou conhortat a fer el pas a la política, raó per a la qual presentà (14 de setembre de 1898) un manifest regeneracionista que incloïa alguna proposta de caire regionalista o descentralitzador. Sabem les promeses de Polavieja al catalanisme pels contactes (1898) dels polaviegistes amb Lluís Domènech i Montaner, president de l’Ateneu Barcelonès, i que es resumien (agost de 1898), després de les transaccions aportades per Domènech i Montaner, Prat de la Riba, Antoni M Gallissà i Jaume Carner, en un concert econòmic per als impostos directes, la reorganització de la representació municipal perquè contemplés les forces socials, la refosa de les quatre diputacions en una diputació única, l’autonomia universitària, el respecte al dret civil català i en l’entrada de dos ministres regionalistes al govern.

Un programa de mínims que provocaria la divisió de la Unió Catalanista entre possibilistes o col·laboradors polítics i romàntics apolítics, però que permeté al “general cristiano”, com li deien, d’atreure el suport polític i econòmic d’una part important de la burgesia catalana a través dels contactes de Joan Sallarès, del Foment del Treball Nacional, i de la creació d’una Junta Regional Organitzadora de las Adhesiones al Programa del General Polavieja. Dirigida per Lluís Ferrer Vidal, Miquel A. Fargas i Ferran Agulló, la Junta aglutinà fabricants cotoners i d’altres personalitats del món industrial i comercial, entre les quals Josep Masriera, Vero Vidal, P. de la Rosa, Trinitat Rius, Enric Sagnier, Manuel Cuadras, Eusebi Bertrand Serra, Joan Girona, Manuel Raventós Codorniu.

Fou en aquest context, en què la Lliga de Defensa Industrial i Comercial de Barcelona, presidida per Sebastià Torres, amb el suport de les quatre diputacions, 318 ajuntaments i les principals entitats professionals, econòmiques i culturals, inicià la Campanya pel Concert Econòmic, per tal d’assolir per a Catalunya un concert econòmic amb l’Estat espanyol similar al del País Basc, i en què hom adreçà un segon missatge a la reina regent Maria Cristina: signat (14 de novembre) pels presidents de la Societat d’Amics del País (Bartomeu Robert), el Foment del Treball Nacional (Joan Sallarès), l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (Carles de Camps i d’Olzinelles), l’Ateneu Barcelonès (Lluís Domènech i Montaner) i la Lliga de Defensa Industrial i Comercial (Sebastià Torres), reclamava, com en el primer missatge, de 1888, un sistema administratiu autonòmic.

Tanmateix, quan el març de 1899, Polavieja, ja ministre de la Guerra del Govern “de regeneración nacional” del conservador Francisco Silvela -amb el regionalista Manuel Duran i Bas com a ministre de Gràcia i Justícia-, pretengué, rebaixant, això sí, l’acord de les bases d’agost, el concert econòmic i la creació d’una diputació única, sorgiren, des del mateix govern i des de la maquinària de l’estat, tot d’obstacles antiregeneracionistes i, doncs, antidescentralitzadors, que comportaren, quan es produí l’enfrontament (juny de 1899) amb els pressupostos del ministre de finances Fernández Villaverde i la seva negativa al Concert Econòmic, que seria la causa del Tancament de Caixes (1899), la seva dimissió (28 de setembre), l’accentuació anticatalanista del govern Silvela i, certament, la desafecció dels polaviegistes catalans -transformació de la Junta Regional en Unió Regionalista, a finals d’any-, que ja havien mostrat suficientment la bona fe que encara mostren, avui, federalistes i partidaris d’una inexistent tercera via.

Com recorda Antoni Rovira i Virgili, “Havia fracassat el primer assaig de col·laboració catalana en el Govern d’Espanya”. I de llavors ençà ha plogut prou, i a gust de tothom, dels polaviegistes de dretes i dels polaviegistes d’esquerres, que no han trobat mai un Polavieja capaç de complir les seves promeses, ni que fos l’assassí de l’autor de la novel·la Noli me tangere, “No em toquis”, i del poema Adiós a mi patria o Mi último adiós.

Si “De 1885 a 1916, una classe dirigent s’ha convençut que si el seu “esperit mercantil” obté èxits, no és pas gràcies al mercat espanyol, sinó malgrat les “absurdes disposicions” de la política econòmica espanyola” (Pierre Vilar), avui, en canvi, sobretot des del 2010, una gran majoria de la societat catalana s’ha convençut que un futur més reeixit per a tothom passa per una consulta en la qual el poble pugui decidir desenganxar-se de l’estat espanyol, una opció, d’altra banda, potser més propera al sentiment d’aquells gironins que, durant la visita de Polavieja a la ciutat, van distribuir els darrers versos i el retrat de Rizal entre la multitud, que no pas als interessos de les elits econòmiques que es mostraren cegament disposades, com avui, a refiar-se d’una proposta de part espanyola, perquè "Seríem espanyolistes si els governants d'Espanya emprenguessin seriosament el camí de les reformes i donessin a Catalunya una completa autonomia. Per això ajudaríem en aquesta obra a qui ho fes, fos qui fos, s'anomenés com s'anomenés, sigui d'un partit o d'un altre, o de cap, tant si fos home civil com militar, encara que abans hagués corromput cent eleccions o hagués afusellat a cent Rizal” (El que som, dins La Veu de Catalunya de 25 de juliol de 1899).

Sobre Ma-nu-els i Ma-nu-e-les

 

M’ha sobtat, l’enrenou amb què s’ha acollit la Manuela de Puyol. Pensava el país i la seva gent força més assenyat –si no format lingüísticament- del que han mostrat piulades i comentaris a propòsit d’un nom propi que una parella ha escollit lliurament, al marge, o no, de les seves inquietuds o aprensions lingüístiques o al marge de les opinions dels seus pares.

I puc parlar per experiència. Perquè ja fa uns trenta-cinc anys, clavats, que també em van analitzar amb lupa el meu segon nom. Si el pas del temps no m’ha jugat una mala passada amb el record, era l’any 1979, quan, tip de ser amorosit per “Manuels” i “Manels” des de petit, em vaig presentar al Registre civil de Girona -llavors hom podia iniciar i cloure els tràmits en qualsevol registre-, amb la intenció de catalanitzar el meu nom complet: José Manuel.

Fou en aquest moment del meu nou bateig, quan una funcionària amb un excés de zel -lingüístic-, que denotava, d’altra banda, que feia ben bé quinze dies que s’havia tret, com jo, el nou títol de català que l’habilitava per a l’ocasió, en veure la fitxa que li lliurava, em digué entre compungida i seriosa: “Quin sentit té canviar “José” per “Josep” i no canviar “Manuel” per “Manel”. Ja que ho fas, per què no ho fas bé?”

Després d’aquell intent de descompartir-me del nom que, ben adult i lliure, m’abellia de portar, ja us podeu imaginar el diàleg de sords consegüent, entre el requeriment meu perquè m’aclarís quin error cometia i la tossuderia seva a remarcar-me que només el “Manel” era genuïnament català. Vaig imposar-me en aquell rebateig meu amb un simple “deixa-hi Manuel com he escrit!”.

Això no obstant, tot i la seguretat i la certesa amb què vaig fer aquell pas, porto trenta-cinc anys, clavats, recordant sempre aquell intent de tornar-me a batejar sense el meu consentiment o acord. I si avui us explico el que m’ha passat amb el meu estimat i volgut i escollit “Manuel”, què us diré, si algun dia parlo del meu espuri “López”! Així que deixeu els Manuels i les Manueles en pau!