“Tot espai benaurat és fill o nét d’una partença / que travessa astorat. I Dafne transformada / vol, així que se sent llorer, que tu esdevinguis vent” (Rainer Maria Rilke)

El llorer és un arbre dioic, és a dir, que les flors masculines i les femenines estan en plantes diferents. Aquest de la fotografia és un llorer mascle plantat fa uns quinze anys al jardí. Avui, primavera encetada, presenta aquesta esponerosa combinació de verds i grocs.

Com Dafne, fugint d’Apol·lo, s’endeuta d’un adéu

“Nimfa, t'ho suplico, filla de Peneu, atura't; no et persegueixo amb males intencions; nimfa, atura't. Així fuig l'ovella del llop, la cérvola del lleó, així fugen amb ales tremoloses les colomes de l'àliga, cadascuna dels seus enemics; jo et segueixo perquè t'estimo. Pobre de mi! vés en compte de no caure de boca a terra. Que les teves cames, que no ho mereixen, no sentin les ferides dels esbarzers i que jo no et sigui una causa de dolor. Els terrenys per on t'apresses són abruptes; no corris tant, t'ho prego, i deixa de fugir; jo mateix et seguiré més a poc a poc. Sàpigues, tanmateix, qui has enamorat; jo no sóc pas un habitant de les muntanyes, no sóc un pastor, ni un d'aquells homes rudes que guarden per aquí bestiar i ramats. No saps, no saps, inconscient, de qui fuges i per això fuges. A mi m'obeeixen la terra de Delos, Claros i Tènedos, i la residència reial de Pàtara; Júpiter és el meu pare; per a mi es revela el que serà, el que ha estat i el que és; per a mi els cants s'acompanyen dels sons de les cordes; la meva fletxa és infal·lible, tot i que n'hi ha una més infal·lible que la meva, la que ha ferit el meu cor, abans lliure de cuites. La medicina ha estat una de les meves invencions, sóc anomenat auxiliador pertot arreu, i controlo el poder de les herbes. Ai de mi! El mal d'amor no pot ser guarit amb cap mena d'herbes i les arts que són útils a tothom de res no serveixen al seu senyor” (Ovidi: Metamorfosis).

Com Dafne, encalçada per Apol·lo, es converteix, amb l’ajut del seu pare, en llorer

“Ja que no pots ésser la meva companya, seràs, no ho dubtis, el meu arbre; ornaràs per sempre, llorer, els meus cabells, la meva lira, el meu buirac; acompanyaràs els cabdills romans quan veus alegres cantin el seu triomf i el Capitoli sigui testimoni de les llargues desfilades. També tu et dreçaràs, com a guardiana fidelíssima davant les portes d'August i protegiràs la corona d'alzina situada enmig; igual que el meu cap es conserva sempre jove i els meus cabells no són mai tallats, rep també tu l'honor de tenir un fullatge perenne” (Ovidi: Metamorfosis).

"los ulls als ulls de lliris s'acomoden" (Francesc Vicent Garcia)

Abans de tancar la meva etapa a Gualta, vaig retornar als seus boscos de la Font Pasquala a recollir uns quants lliris menuts (Iris lutescens) o gitanes.

En efecte, als terrenys de la muntanya de Gualta, si hi costa de trobar el romaní, hi són presents en gran quantitat els lliris menuts.

Fa uns quinze anys d’això, i aquells lliris han sobreviscut en una jardinera fins avui, superant també la maltempsada nevada del març de 2010.

Aquestes fotos són d’un dia o dos abans i després de Sant Josep, respectivament. I és que els lliris menuts acostumen a florir en colors grocs i liles de manera indeterminada pels volts de la seva diada, quan s'enceta la primavera.

ELOGIA UN GALAN L'HERMOSURA D'UNA DAMA
(Francesc Vicent Garcia i Torres, el Rector de Vallfogona)

Sou, oh Nise!, la summa bellesa,
on totes juntes contemplar se poden
les mostres del vestit que a Flora broden
seda i agulla de Naturalesa.

Clavell la boca i olor de camuesa,
los ulls als ulls de lliris s'acomoden;
tot lo demés amb dolces bandes roden
les roses i jasmins ab sa puresa.

¿Puix què diré de la bellesa rara
del jardí d'aqueix pit que sempre hi neva
i sempre està cobert de meravelles?

No com los altres, que la sort avara
dintre d'un dia la bellesa els lleva,
que divines i eternes són aquelles.

No és només natural allò que també és o pot ésser humà!

Si fa uns quants dies es feren presents les primeres merles, també és ara quan el pit-roig torna a fer-se present al bosc.

Sempre arran de terra en branques baixes i espesses en hores de sol escàs: si divendres n’era un de solitari cap al tard fosquejant, ahir al matí n’era una parella jove a punt per a la nidificació primaveral.

Són signes de la primavera, un esclat de tons i de colors que, encara que anual, no és mai igual. En efecte, en la confusió entre el ciclisme de la natura i la repetició dels seus signes hom oblida que la percepció i la sensibilitat són plenament humanes, i les persones, ai las!, poden gaudir, en una nova primavera, d'allò que, en una altra més antiga, els fou impossible de gaudir.

Que els signes que se us van mostrant, siguin en delit d'una primavera ben nova, abans que l'estiu roent i calorós apagui el cant dels pit-roigs:

http://www.scricciolo.com/eurosongs/Erithacus.rubecula.wav

"La mateixa lluita per aconseguir els cims basta per a omplir un cor d'home. Sísif, cal imaginar-lo feliç" (Albert Camus)

Sísif fou un heroi grec que va fundar Corint. La seva astúcia no exclogué ni herois ni déus. Així, si d’una banda empresonà per un temps Tànatos per acabar amb les morts en la terra, d’una altra, per reeixir-ne ell quan li toqués, digué a la seva dona que no li fes funerals, la qual cosa, un cop a l’infern, li serví de bona excusa perquè hom li concedís el retorn momentani a la terra per castigar-la, cosa que aprofità per no tornar-hi mai més. Quan morí altre cop, hom el castigà a empènyer una roca pendent amunt, fins que al cim de la muntanya queia rodolant altre cop al peu del pla.

Tot i així, Albert Camus (El mite de Sísif) no s’està de reconèixer la llibertat i la felicitat de Sísif: just entre el moment en què acaba d’empènyer la roca i el moment en què havia de tornar a empènyer-la, "el seu destí li pertany".

I això, ben mirat, a pesar dels móns absurds en què s'estavellen llibertats i destins, no és poca cosa. "Doneu-me un punt de suport, i mouré el món", escrigué Arquimedes de Siracusa.

“Quines arrels vives / a les esquerdes del cor!” (Aldo Capasso)

A partir d'unes ratlles d'Isak Dinesen en el conte Peter i Rosa (Contes d'hivern), via Vicenç Pagès Jordà a Desglaç a Dinamarca (Llibre de l'any): "si s'haguessin mantingut separats l'un a cada banda da l’escletxa es podrien haver salvat, però això no se li va acudir a cap dels dos".

A la plana, inesperadament els van negar sostre quan la tempesta s'expressava amb més virulència. I ben poc dubtaren de posar el seu encontre en mans de l’hospitalitat i l'acollida de la cabana dels cimals, a l'altra banda de la glacera.

Quan la massa de gel se'ls esquerdà sota els seus peus, conscients de la vida que pensaven que els havia d'unir per sempre, van interrompre instintivament la seva primera abraçada.

Fou així que salvaren la vida ambdós. Mai més, però, no pogueren reprendre aquell abraç incomençat. Havien quedat a banda i banda d'una enorme ferida que no va ser possible de cloure durant molts anys, fins que una altra nevada no reblí aquella escletxa.

“Arreu tindrem hostal, / farem convit arreu, / amb la fruita de l’arbre / de l’alliberament” (Maria Mercè Marçal)

L'ase de la sínia amb les clucales

Debades el pati s’hagués omplert de luxosos carruatges de gent alegre i generosa fent via cap en terres de mel i magranes! Perquè com l’ase de la sínia amb les seves clucales, ens van tenir, ara tu, ara jo, donant voltes i voltes lligats al pal de la mola de pedra que rodava sense canviar mai de lloc.

I orbs i muts, caminant només, es fa trepig i pols, però no pas camí!

A tocar d’aquell pati que s’omplia sovint de caravaners que acompanyaven trobadors i músics i actors ambulants, passàrem moltes jornades giravoltant sempre pel mateix terrer, trepitjant en una direcció que mai portava enlloc. Quants dies d’expressions defeses i de sojorns en estables allunyats, com per resistir, sols i separats, com ens feia gruar, migrar i glatir l’alfondeguer!

Avui, després de molts i molts anys, només unes pedres esmicolades i polsoses al fons de la plana a tocar del gran riu fronterer, testimonien l’existència d’aquell gran casal, un caravanserrall que, encara que estigui a l’origen de la marca que ens deixà darrera les orelles la corretja d'aquells aclucalls, forneix el nostre record comú més llunyà.

Ben a prop, l’udol d’un llop la llopada del qual hi encalçava llavors els ramats dels mercaders, s’erigeix en testimoni vivent del seu passat més trist i cruel, més silenciat: auuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuu!



PASQUINS PER A LA REVOLTA VEGETAL II

Maria Mercè Marçal

Dones, baixeu, veniu
a la dansa de l’herba.
Enramem els balcons
i preparem la terra.
Reguem-la amb pluja i sol,
defensem-la amb les dents,
perquè hi arreli l’arbre
de l’alliberament.

Sembrem-hi la llavor
i el verd de la tendresa,
el blat de l’enrenou
l’aventura i la menta
i quan neixin els brots
cridem-ho a tots els vents,
perquè s’espigui l’arbre
de l’alliberament.

Vestides en saó
de la revolta encesa
al cim dels campanars
desplegarem banderes,
banderes sense orgull,
color de roig novell,
perquè floreixi l’arbre
de l’alliberament.

Aviarem coloms
per encetar la festa
i inventarem camins
en cels sense fronteres.
Arreu tindrem hostal,
farem convit arreu,
amb la fruita de l’arbre
de l’alliberament.

Ens ha quedat el paradís en blanc!

El Jardí de les Delícies, d'El Bosc

Havíem començat a fressar senders que ens havien de dur cap a un paradís que encara no albiràvem, fins que, refiats de déus que havíem entronitzat sota la falsa aparença de llurs magarrufes, els confiàrem els nostres destins.

I llur avidesa possessiva ens mostrà, de grat i per força, un paradís ben inabastable, fins a aconseguir que el perdéssim definitivament i irremeiablement.

I els déus no han vessat ni vessen encara cap llàgrima!

Les minves del gener, de Joan Maragall

El primer poema del cicle Claror o el seu festeig amb Clara

per venerar l'orb ídol que, farsant, / prediu pesta i malures sols cercant / de gravar al front dels porucs son encuny (Margalida Pons)

Sí, vam haver de fer del silenci paraules perquè qui ens emmordassà en la dictadura, s’erigí, subreptíciament, en guarda amatent i vigilant de la seva obra perfecta.
Després de cosir-nos els llavis i esparadrapar-nos la boca durant força temps, se’n volgué rentar les mans democràticament davant de tothom. Així, al cap d’uns anys de tenir-nos bocaclosos, proclamà, ben fort en mig de la plaça del mercat i de la transició, mentre ens arrencava els esparadraps davant d’amics i mercaders amb la panòplia i la petulància d’un gran i democràtic alliberador: _Veieu, si tenen la boca tancada!

“el pit-roig vindria / mon vidre a trucar” (Tomàs Garcès)

Pit-roig fotografiat al Parador de Vic-Sau el 16 de desembre de 2011

El darrer desembre, defora al Parador de Sau, aquest pit-roig (Erithacus rubecula) se’m va acostar prou com perquè li pogués fer un reguitzell de fotografies. Ja ho diu la Guia dels ocells dels Països Catalans i d’Europa de Peterson, Mountfort i Hollom, que són ben conegudes les seves “conducta confiada i les actituds característicament gallardes”, i aquest no en va pas ser excepció: mentre bequejava el terra de fulles en busca d’invertebrats, se’m va girar perquè el fotografiés de tots els angles. El seu cant fa així:
http://www.scricciolo.com/eurosongs/Erithacus.rubecula.wav

I. RONDA D'OCELLS

De Cambra de música. Tres acompanyaments per a música de Schumann

Tomàs Garcés

Adéu, orenetes.
Torneu l'any que ve.
La branca florida
traurà el cirerer.

Rovell a les teules;
silenci del niu.
Sou fora vosaltres,
és fora l'estiu.

I encar la figuera
té el fruit secanell.
Hi llu la ferida
del bec de l'ocell.

Un vol de cardines
s'eixampla de lluny.
La ronda no para,
la vida s'esmuny.

Pel desert de l'aire,
si altre ocell no hi ha,
el pit-roig vindria
mon vidre a trucar.
Tot passa, mes torna
i arriba i se'n va.