El Jardí de les Delícies, d'El Bosc
Havíem començat a fressar senders que ens havien de dur cap a un paradís
que encara no albiràvem, fins que, refiats de déus que havíem entronitzat sota
la falsa aparença de llurs magarrufes, els confiàrem els nostres destins.
I llur avidesa possessiva ens mostrà, de grat i per força, un paradís ben inabastable, fins a aconseguir que el perdéssim definitivament i irremeiablement.
I els déus no han vessat ni vessen encara cap llàgrima!
1 comentari:
No em costa gens traslladar el que has escrit a la realitat actual, al que ens aclapara dia sí i dia també.
Però prefereixo quedar-me amb la bellesa de les paraules per si mateixa, sense anar més enllà.
Publica un comentari a l'entrada