Sol ixent, lluna al pertús,/
faig cent trams de graons petris,/
cada dia, cap al puig,/
perquè el vol de la coloma/
continuï perennal.../
Conseqüència immediata:/
no li haig de demanar,/
al merlot, dins la bardissa,/
què hi deu fer per què no en fuig/
cap a boscos amb foranques.
(Miquel Bauçà: El crepuscle encén estels, fragment)
Entre febrer i març és de bon trobar, en marges herbosos i vores de camins, la calabruixa petita (Muscari neglectum). Anomenada també clau de Nostre Senyor o all de bruixa, la calabruixa petita forma petites aglomeracions de tiges amb unes inflorescències racemoses blavenques ben característiques. Les calabruixes d’avui han estat fotografiades aquest matí als marges del camí de Colomers a Pins, entre piuladisses d’ocells i perdigonades de caçadors.
Just fa un any, se’ns va avançar la primavera. Un final d’hivern extremat ens l’acostà de set dies per fer-ne la clausura. Efectivament, encara tinc anotats a l’agenda els dos caps d’aquells dies: 8 de març de 2010, Gran nevada, foscor i fred; 12 de març de 2010, Neu encara, però llum i sol. Van ser les puntes de quatre dies durs, molts durs perquè havíem de sobreviure i viure sense il·luminació, sense calefacció i sense aigua calenta. I a això, els humans, ja fa anys que no hi estem avesats.
Les plantes del jardí també reflectien la duresa de la tempesta. Mentre el llorer, un llorer mascle que ja s’alzinava uns 3 metres per damunt de la tanca, apareixia amb més d’una branca trencada o torçada per la neu que s’hi havia acumulat, el taronger i el llimoner, espècies de climes més benignes, mostraven com la cremada glaçada havia afectat totes les branques i fulles, i els havia paralitzat la saba en les branques més gruixudes o en el tronc. I així durant aquells quatre dies: les condicions dels humans eren ara massa inhumanes com per centrar la cura en aquells arbrets.
Fins que el dia 12, amb el retorn del corrent elèctric i la sortida del sol, es féu altre cop de dia, també per a les plantes: espolsada dels quilos de neu que abarretaven el llorer i poda de les seves branques malmeses, i esporgada rabiosa i dràstica del taronger i del llimoner, fins a aconseguir, en totes les branques, la saba viva.
Avui, brots i rebrots que ja es preparen per a la propera florida mostren uns fruiters ben refets, esponerosos i fullosos, i gràcies a aquell sol que, el 12 de març de 2010, en fer la travessa de les Gavarres, se sobreposava a aquella tempesta inesperada que l’havia emmudit uns dies, amb una picada d’ullet graciosa i definitiva!
Ara farà uns vint-i-cinc anys, vaig començar a col·leccionar plantes, sobretot dels paratges del poble. La diària sortida del gos em va servir d’excusa. Les vegades que havia provat de portar-lo a passejar pels boscos colomersencs amb un llibre a la mà no me n’havia sortit gaire bé: una pedra en el corriol, l’espirnoc d’un arbre, un marge massa alt o un senglanet endarrerit de la colla i que el gos acabava caçant sense que se'l pogués traginar, van ser suficients per adonar-me dels perills i les dificultats de llegir caminant, una combinació que havia après del metge de Gualta, que solia anar a la consulta de Torroella caminant amb un llibre entre els ulls i les mans.
Així que, amb l’excusa del gos, vaig iniciar-me, de manera autodidacta _com la majoria de les meves aficions_, en la recollida i classificació de plantes. No cal dir que la nova inclinació va acabar dominant els motius de la passejada diària de les tardes: molt aviat, enlloc de portar el gos a passeig, érem el gos i jo que anàvem a descobrir noves plantes, les quals, a casa, amb els llibres i manuals apropiats, batejàvem, classificàvem i, en cas de propietats benefactores, provàvem, abans de posar-les a assecar i d’armariar-les. En dec tenir unes dues-centes d’encapsades.
Una de les primeres que vaig recollir va ser una orquidàcia molt corrent: les mosques grosses (Barlia robertiana), una de les orquídies més primerenques, ja que la podem veure florir amb la seva espiga de tons rosats des de gener, en marges herbacis, vores de camins i clarianes de bosc. Com aquesta fotografiada avui a tocar de Sobirànigues, n'hi ha de ben visibles als marges dels Castellets sobre el Ter, a la pujada del Falguerís en dret cap a Gaüses o a les carreteroles de Sant Llorenç de les Arenes, entre d'altres indrets.
Paradoxalment, un dia esplèndid al meandre de la Ramema, on el Ter, que fins ací corre en direcció a tramuntana, gira bruscament, en topar amb la roca dels Castellets _un dels estreps més meridionals de la serra de Valldevià_, cap a l’est, on trobarà la mar.
Es tracta d’un dia amb confluència d’un sol cada cop més enlairat pel curs estacional i una tramuntana in crescendo, aquell “aire de tramuntana” que Josep Pla distingia de la tramuntana continental d’aquesta manera:
“Hi ha dues figures típiques de la tramuntana. Hi ha una forma modesta i rutinària d'aquest vent, entaulat d'una manera habitual sobre les terres del nord del país, i de les quals constitueix un element bàsic. És l'aire de tramuntana, creador del clima més agradable, més tònic, més vivificant, que en aquest país es pot imaginar. És un aire que entre generalment pel coll del Portús, de vegades pel coll de Banyuls, i es projecta d'una manera més viva sobre l'Alt i el Baix Empordà, i de vegades arriba a dominar sobre el litoral de la Selva. La ciutat de Girona no n'arriba a sentir l'aire; en sent purament la pressió lateral. És un corrent que arribarà al cap de Sant Feliu, al cap de Tossa, però d'ací no passarà. En aquests caps trobarà indefectiblement el garbí reguantant-lo.
Però després hi ha una figura meteorològica d'aquest vent, situada sobre una àrea infinitament més vasta, una àrea que abraça tot l'istme del Pirineu que sembla tenir dos punts extrems: la climatologia atlàntica del golf de Biscaia i la reguantada del golf de Gènova. Això forma una figura d'origen ciclònic, un vent huracanat i violentíssim, generalment de llarga duració, i d'escassa comoditat. És la tramuntana que s'emporta teulats i xemeneies, que tira parets a terra, que bolca vagons i fa tota mena d'estralls en terra i mar.”
Només perquè es tracta de la figura més moderada, he pogut enfilar-me al teulat i, després d'observar l'onadatge iridescent de l'aigua del Ter, fotografiar el penell de casa, que vaig penjar ara deu fer uns quinze anys i que, indubtablement, assenyala un N lleugerament NNO, amb un dia net i clar al fons.
“Tant si es presenta en forma, diríem casolana, com sobre una escala continental, el primer que fa aquest vent és netejar d'un cop d'escombra els núvols del cel. És un vent que vol cels nets i clars. Es produeix en una atmosfera de cristall, sota d'espai meravellosament blau, esmerilat, metàl·lic, davant d'un cel gloriós, indiferent al seu ímpetu enfollit. A la nit xiula i bramula sota els cels més rutilants, d'una presència estel·lar més prodigiosa que no es poden imaginar. Sobre l'atmosfera tensa, l'aire queda com rentat, els perfils tenen una cal·ligrafia incisiva, semblen dibuixats a punta seca. Es produeix una màgia de claredat: els termes del paisatge se us acosten com per art d'encantament; entre els vostres ulls i el món circumdant queden eliminades totes les interferències, totes les interposicions; les coses topen en la retina d'una manera directa i acusada. És un miratge. Així, mentre contemplàvem la devastació de l'hort, el Canigó semblava haver-se prodigiosament acostat. Cobert de neu, lleugerament rosada, semblava un enorme diamant; sobre les seves espatlles paquidèrmiques, la geometria de les seves arestes guspirejava en lluïssors roses i blaves. La muntanya tenia una fascinadora indiferència, una força d'una bellesa enlluernadora, que imantava la mirada."
Tot i que la Doctrina dels signes ha volgut atribuir a la seva arrel, més per semblança que per fonament científic, la propietat d'alleugerir les hemorroides _d’ací el nom d’herba de les morenes amb què hom també la coneix_, la gatassa, o celidònia petita, és més aviat una planta que cal esguardar amb precaució. En efecte, encara que hom l’hagi utilitzat com a planta culinària _els botons florals, els brots i les fulles més tendres en sopes i amanides_ i medicinal _les fulles macerades per a la pell_, la gatassa és, bon punt perduda la tendresa, una planta aspra i tòxica. Per això, tot i la seva enganyosa i plastificada brillantor, és millor de retenir-la com a herba missatgera que no pas com a aliment.
La gatassa, com a colom missatger, despunta amb un verd brillant entre llocs humits i obagues per informar de la presència propera d'un corrent d'aigua o d’una font, i quan floreix entrat l’hivern, els seus botons d’un groc daurat anuncien la propera primavera.
Merla que cantes en la foscor de la nit,
pren aquestes ales trencades i aprèn a volar.
Tota la teva vida,
només has esperat aquest moment per envolar-te.
(Blackbird)
Tot i que els animals i les plantes són solidaris del temps i del clima que els bressolen, l’encaixonament del clima estacional en un calendari arbitrari ens pot portar a pensar que són els dies de la setmana o els mesos de l’any, més que no pas el clima mateix, qui en determinen el seu desenvolupament. I ho sembla tant, que fins i tot la llengua se n’ha fet ressò. Però no, encara que les merles comencin a cantar durant el mes del febrer, i fins a l’agost, no és pas precisament aquest mes escapçat el responsable de l’inici del seu cant, sinó la transició estacional de l’hivern cap a la primavera que, arbitràriament, hem batejat amb el nom de febrer. L'efecte del temps, del bon temps, és tan accentuat en la vida dels éssers vius, que un merlot adult que no acostuma a cantar plenament fins a la primavera marcenca, l’hauríem pogut sentir, de jove, ja un mes de gener assolellat, afayant-se a marcar el territori que ha de conservar tota la vida.
Escut de Virgínia, amb el lema: Així sempre als tirans
1. Declaració de Drets de Virginia (12 de juny de 1776)
III. Que tot govern és o ha d'ésser instituït per al benefici, protecció, seguretat i dret comú del poble, nació o comunitat; que de tots els sistemes o formes de govern, el millor és aquell que és capaç de produir el major grau de felicitat i seguretat, i ofereix les garanties més eficaces contra el perill d'una mala administració; i que quan es veu que un Govern no segueix o contraria aquests principis, una majoria de la comunitat té el dret indiscutible, inalienable i imprescriptible a reformar-lo, alterar-lo o abolir-lo de la manera que consideri més convenient al benestar públic.
2. Declaració d'Independència dels Estats Units d'Amèrica (4 de juliol de 1776)
Preàmbul
Sostenim com a evidents per si mateixes les següent veritats: que tots els homes són creats iguals, que són dotats pel seu Creador de certs drets inalienables, entre els quals hi ha el dret a la vida, a la llibertat i a la recerca de la felicitat. Que per garantir aquests drets, s'institueixen els governs entre els homes, els quals obtenen els seus poders legítims del consentiment dels governats. Que quan s'esdevingui que qualsevol forma de govern es torni destructora d'aquests principis, és el dret del poble reformar-la o abolir-la, i instituir un nou govern que es fonamenti en els esmentats principis, tot organitzant els seus poders de la forma que segons el seu judici ofereixi les més grans possibilitats d'aconseguir la seva seguretat i felicitat. La prudència, és clar, aconsellarà que no es canviïn per motius lleus i transitoris governs establerts d’antic; i, en efecte, l’experiència ha demostrat que la humanitat està més disposada a patir, mentre els mals siguin tolerables, que a fer justícia abolint les formes a què està acostumada. Però quan una llarga sèrie d’abusos i usurpacions, dirigida invariablement al mateix objectiu, demostra el designi de sotmetre el poble a un despotisme absolut, és el seu dret, és el seu deure, derrocar aquest govern i establir noves garanties per a la seva futura seguretat. Tal ha estat el pacient sofriment d’aquestes Colònies; i tal és ara la necessitat que les compel·leix a reformar els seus anteriors sistemes de govern. La història de l’actual Rei de la Gran Bretanya és una història de repetits greuges i usurpacions, encaminats tots ells cap a l’establiment d’una tirania absoluta sobre aquests estats. Per provar això, sotmetem els fets al judici d’un món imparcial.
3. Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà de la Revolució francesa (26 d’agost de 1789)
II. La finalitat de totes les associacions polítiques és la protecció dels drets naturals i imprescriptibles de l’home; i aquests drets són la llibertat, la propietat, la seguretat i la resistència a l’opressió.
4. Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà de 1793, incorporada a la primera constitució de la República francesa: la Constitució del 1793 o Constitució de l’Any I (24 de juny), mai aplicada
Article 35. Quan el govern viola els drets del poble, la insurrecció és, per al poble i per a cada part del poble, el més sagrat dels drets i el més indispensable dels deures.
Revers d'un denari d'argent encunyat per Marc Juni Brutus, responsable de la mort de Juli Cèsar, del partit popular, en commemoració de l'assassinat de les Idus de març (15 de març del 44 ane). Tot i l'emblema del pili _la gorra frígia que portaven els esclaus afranquits romans com a senyal de llibertat_ entre dos punyals, com a metàfora de l'alliberament de la tirania, Brut s'havia aliat amb els optimates amb la intenció d'enfortir el Senat com a govern exclusiu de les elits
Tot i que hom pot buscar antecedents en la historia més reculada, al final de la República romana per exemple, quan els optimates, “excel·lents”, es constitueixen en la representació de l’aristocràcia que recolza la dictadura de Sul·la (82-79 ane) i, doncs, l’enfortiment del Senat en detriment de les assemblees de la plebs i els tribuns del poble, qui ens ofereix una definició més complerta de les elits aptes per governar segons les classes conservadores, és un diputat de la Convenció termidoriana francesa (27 de juliol de 1794-26 d'octubre de 1795; 9 de Termidor de l’Any II-4 de Brumari de l’Any IV), François-Antoine de Boissy d'Anglas (1756-1786).
En efecte, en el seu discurs preliminar (23 de juny de 1795) al projecte de Constitució del 1795, o Constitució de l’Any III (22 d’agost de 1795), que substiuiria la jacobina Constitució del 1793, o Constitució de l’Any II, mai aplicada, donaria pas al Directori (26 d'octubre de 1795-9 de novembre de 1799; 4 de Brumari de l’Any IV-18 de Brumari de l'Any VIII), i l’objectiu de la qual hauria d’ésser: “garantir, a la fi, la propietat del ric, l’existència del pobre, les possessions de l’home industriós, la llibertat i la seguretat de tot”, De Boissy d'Anglas ens diu el següent: “Hem d’ésser governats pels millors: els millors són els més instruïts, els més interessats en el manteniment de les lleis. Ara bé, amb molt poques excepcions, només trobareu homes així entre els qui, posseint una propietat, estan vinculats al país que la conté, a les lleis que la protegeixen, a la tranquil·litat que la conserva, i que deuen a aquesta propietat i el benestar que ella dóna l’educació que els ha fet propis per a discutir amb sagacitat i seny els avantatges i els inconvenients de les lleis que fixen la sort de llur pàtria. L’home que no té propietat, per contra, necessita un constant esforç de virtut per a interessar-se en l’ordre que no li conserva res, i per a oposar-se als moviments que li donen algunes esperances.”
Fixeu-vos que, en aquesta llibertat econòmica lligada als drets de propietat, fins i tot hom preveu, entre els millors, molt poques excepcions, i és que: “Si doneu a uns homes que no tenen propietat els drets polítics sense reserva, i si mai s’arriben a trobar asseguts en els bancs dels legisladors, excitaran o deixaran excitar agitacions sense témer-ne els efectes. Establiran o deixaran que s’estableixin taxes funestes per al comerç i per a l’agricultura, perquè no hauran pressentit ni temut ni previst els deplorables resultats, i, a la fi, ens precipitaran a les violentes convulsions de les quals amb prou feines ara sortim... Un país governant pels propietaris està dins l’ordre social. Però aquell en què governen els no propietaris està en l’estat de natura.”
Quan no li ha calgut recórrer al govern d’un dictador, la burgesia sempre ha inhabilitat políticament les necessitats i les aspiracions de les classes populars amb el govern dels millors valedors del seu dret de propietat restringit. Ara també, excepcions incloses.
Minves o calmes de gener: reduccions del nivell del mar que s’esdevenen al mes de gener i que solen coincidir amb un temps anticiclònic
LES MINVES DEL GENER
Com al mig de l'hivern la primavera,
aixís el cel avui, i el sol i l'aire,
obre de bat a bat balcons i portes
i omple la casa de clarors, aimia.
Glòria dels ulls el cel, del pit les aures,
són avui. Fins a cada moment sembla
que han d'esclatar en verdor les branques nues,
que l'horitzó ha d'omplir-se d'orenetes,
i que s'ha d'embaumar tota la terra.
No sents una frisança, dona? Digues:
no et sents la primavera a les entranyes?
Llança't, doncs, al carrer: si t'hi trobessa,
te donaria un bes al mig dels llavis,
al davant de tothom, sense vergonya
de besar i ser besat, que avui n'és dia.
Som al mig de l'hivern: ahir glaçava,
demà les neus blanquejaran la serra.
La primavera és lluny del temps endintre,
pro un dia com avui n'és la promesa.
Si promesa tu em fosses, estimada,
ja cap mena d'hivern en mi cabria,
ni ara, ni després, ni mai, que portes
tu a dintre els ulls la primavera eterna.
