dimecres, 2 de març de 2011

Les mosques grosses

Les mosques grosses
Ara farà uns vint-i-cinc anys, vaig començar a col·leccionar plantes, sobretot dels paratges del poble. La diària sortida del gos em va servir d’excusa. Les vegades que havia provat de portar-lo a passejar pels boscos colomersencs amb un llibre a la mà no me n’havia sortit gaire bé: una pedra en el corriol, l’espirnoc d’un arbre, un marge massa alt o un senglanet endarrerit de la colla i que el gos acabava caçant sense que se'l pogués traginar, van ser suficients per adonar-me dels perills i les dificultats de llegir caminant, una combinació que havia après del metge de Gualta, que solia anar a la consulta de Torroella caminant amb un llibre entre els ulls i les mans.
Així que, amb l’excusa del gos, vaig iniciar-me, de manera autodidacta _com la majoria de les meves aficions_, en la recollida i classificació de plantes. No cal dir que la nova inclinació va acabar dominant els motius de la passejada diària de les tardes: molt aviat, enlloc de portar el gos a passeig, érem el gos i jo que anàvem a descobrir noves plantes, les quals, a casa, amb els llibres i manuals apropiats, batejàvem, classificàvem i, en cas de propietats benefactores, provàvem, abans de posar-les a assecar i d’armariar-les. En dec tenir unes dues-centes d’encapsades.
Una de les primeres que vaig recollir va ser una orquidàcia molt corrent: les mosques grosses (Barlia robertiana), una de les orquídies més primerenques, ja que la podem veure florir amb la seva espiga de tons rosats des de gener, en marges herbacis, vores de camins i clarianes de bosc. Com aquesta fotografiada avui a tocar de Sobirànigues, n'hi ha de ben visibles als marges dels Castellets sobre el Ter, a la pujada del Falguerís en dret cap a Gaüses o a les carreteroles de Sant Llorenç de les Arenes, entre d'altres indrets.

2 comentaris:

zel ha dit...

Saps que si parles de Sant Llorenç de les Arenes poca gent es situarà? M'he sentit reconfortada, llegint-te. Jo sóc babaua, també, m'encanto com una bleda amb qualsevol herbeta silvestre i m'acollonen, si, les amigues em diuen, au! ja està! ja la tenim encantada! Però no les cullo, no, només em faltarien herbes a casa, plena de llibres que no hi cap ni la roba...

De bàrlies també n'hi ha a les dunes continentals del Montplà, entre pins fan molt goig...

Pais secret ha dit...

Hola! He descobert aquest blog fa molt poquet i cada post és un redescobriment o un record de natura. M´hi sento bé.

(Zel, Sant Llorenç de les Arenes...el dia que ho vaig descobrir també, no me´n sabia a venir que darrera aquella carretereta que voreja el riu hi pogués haver mig colgada una esglesiola. Fa anys que no hi he estat.)

Seguiré escoltant la piuladissa...