Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805
TERCER CANT (Continuació)
El llibre només contenia aquestes paraules. Idames el besa amb un respecte sant, i amb l'esperança que ens ha donat, cadascú es lliura a l'alegria. Només Palemos no la compartia.
—La vostra seguretat em sorprèn —ens diu—, mai cap mortal no s’ha trobat en una situació més terrible que la nostra. La sort de la vostra vida i de la natura sencera depèn de l'existència de dos éssers que poden morir, i un dels quals ens és inconegut. Jo havia esperat que aquest llibre, que esguardeu com un regal del cel, ens hauria promès almenys l'èxit de la nostra empresa. Tanmateix, es reclou amb vosaltres en una reserva espantosa. Fins i tot dubto si l’ha dictat el Senyor: per què doncs tenia por d’anomenar-s’hi? Tot, amics meus, és incert per a nosaltres, excepte els grans perills que ens amenacen.
Aquest discurs va provocar el terror a l'ànima dels meus companys. Va ésser llavors que vaig tenir per primera vegada l'oportunitat de conèixer Idames. Amb quina força és va aixecar contra la desconfiança de Palemos!
—Hauríeu desitjat —li va dir— que Déu us hagués promès l'èxit d'aquest viatge; amb quin dret us atreviu a prescriure-li lleis? Ha revelat mai el futur tot sencer als mortals que més estima? Hauria compromès la veritat dels seus oracles, que l'home s'hauria negat a acomplir, per l'únic plaer d'acusar de mentida el cel i les seves profecies. Ens hauria d’ésser suficient estar segurs que el mestre sobirà de la natura ens protegeix, i qui de nosaltres en pot dubtar? Palemos, no l’heu sentit vos mateix dictar-nos les seves voluntats? No us va revelar el nom d'Omegar abans que ens fos conegut, la seva sortida d'Orient, el camí que havia pres amb la fe d'aquest oracle, o potser, per conèixer-ne la veritat, voleu davant d’Omegar; ve, i sou vos qui ens l’heu presentat. Vegeu el nostre vaixell, el curs del qual és tan ràpid que, sense pilot, ens porta als llocs indicats pel destí. Amb quines marques més brillants podeu jutjar que el Senyor ha sortit del seu descans, i vol a través nostre salvar la terra i els homes?
Palémos cedeix a la força d'aquest discurs, no gosa respondre i sembla avergonyit de la seva malfiança. Idames, veient la quietud restablerta en els nostres esperits, es regala a contar-nos quins eren els habitants de les regions que s’oferien a les nostres mirades, quins eren els costums i els trets més famosos de llur història; ens mostra al nord el lloc on hi hagué Anglaterra, i que l'oceà havia engolida. A l'esquerra ens feu observar l'antiga Ibèria, on el fill d'Alcmena [13] pensà posar les darreres columnes de la terra; però amb prou feines pot indicar-nos aquests objectes, que no fan més que aparèixer i desaparèixer. Idames se sorprèn de la velocitat del nostre vaixell. Ja estem tocant les Illes Afortunades, ja distingim el cim del Tenerife [14], una de les muntanyes més altes del món. En aquest aspecte, Idames està emocionat. És en va que s’esforça a amagar amb les mans les seves llàgrimes, que no pot retenir. Li pregunto el motiu del seu dolor.
—Ah! —em va dir estrenyent-me entre els seus braços— aquestes illes em recorden els dies més bonics de la terra i dels homes! Quina majestat a la natura humana! quines virtuts! quins grans espectacles! Feliços aquells qui els veieren! Qui creuria que som els descendents d'aquests mateixos homes, i que habitem la terra que els nodria! Quin és, doncs, aquest privilegi de la natura que distingeix llur naixement per a aquests temps d'esplendor? Per què aquesta fatalitat que ens ha enviat al final dels segles?
A aquestes paraules d'Idames, vaig tenir el desig de conèixer els bells dies de la terra, i el conjuro perquè me n’expliqui la història.
—Hi estic d'acord —em va dir—; si el cel us ha destinat a regenerar l'univers, si vos heu d’ésser el pare d'una nova raça, pouareu d'aquestes històries l'amor al bé i els veritables principis de felicitat humana universal.
—Estem entrant al gran oceà, la superfície monòtona del qual entristirà la vostra mirada, on ja no us adelitarà la diversitat dels objectes. Aquesta instrucció endolcirà l'avorriment del viatge.
[13] Alcmena: muller d’Amfitrió. Zeus prengué la forma del seu marit, i dels amors d’Alcmena amb Zeus nasqué Hèracles, conegut a Roma amb el nom d’Hèrcules. Les columnes d'Hèrcules, també pilars d'Hèrcules, és el nom que rebien antigament les roques que guardaven l'entrada a la mar Mediterrània a la zona de l'estret de Gibraltar.
[14]
El Teide: cim volcànic al centre de
l’illa de Tenerife, a les illes Canàries, d’una altitud de 3.718 m.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada