L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (15)

 

L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

TERCER CANT

Com un viatger que camina sobre el foc de les sorres africanes, que respira l'aire ardent dels tròpics, i la boca del qual fa temps que s'ha assecat per una set devoradora, si sent el murmuri d'una font d'aigua viva, tremola d’alegria, la busca, s'empassa les seves aigües a grans glopades i sense alè, les rep al cap, a les mans, s’hi submergeix completament, i voldria transformar-se en elles. Així el pare dels homes estava ansiós per la història d'Omegar, l’havia vist de tant a prop, que rebia les impressions dels seus gestos i dels seus moviments. Els seus ulls, fixats en els seus llavis, volien com veure les seves paraules, i per la seva boca que tenia oberta, hom hauria dit que les respirava. En una paraula, l'escoltava amb tots els seus sentits.

Tan bon punt s'assabenta que l'home s'havia obert la ruta dels aires, la seva sorpresa és tan gran que fa tot el seu esforç per amagar-la. Si no tingués por d’astorar Omegar per la ignorància de les seves preguntes, li preguntaria sobre aquest prodigi de les arts; conté dins ell mateix els seus curiosos desitjos; però exclama, endut per un impuls del qual no és l’amo:

—Oh! per què la virtut dels homes no ha igualat llur geni!

A penes se li havien escapat aquestes paraules, que hauria volgut retenir-les. Es penedeix d'interrompre Omegar; i per a convidar-lo a continuar el seu relat, guarda promptament el silenci, dreça l’orella per escoltar-lo, com si encara estigués parlant, i fa brillar en els seus ulls la impaciència de la seva curiositat.

Omegar, que endevina els seus desitjos, reprèn així la història del seu viatge:

Les ales del nostre vaixell ens van portar ràpidament cap als núvols on vam romandre immòbils una estona, on les nostres mirades, deturades per totes bandes, no podien veure ni l'atzur del cel, ni la terra que acabàvem d'abandonar. Ja Palemos va interpretar com un presagi fatal aquesta partida lamentable, quan el vel humit i fosc que ens envoltava, caient de sobte, ens va tornar la vista del sol i del firmament, i va descobrir als nostres esguards un horitzó tan vast, tan variat, que no ens podíem cansar d'admirar aquest meravellós espectacle. Llavors el vent que retenia el seu alè s’aixeca amb força, sacseja les nostres veles, fa volar la nostra nau cap als llocs on surt el sol enmig de les ones.

Havia arribat el moment de consultar el llibre dels nostres destins. Envoltem Idames, que l’agafa amb un respecte sant, l'obre i de primer llegeix aquestes paraules: “És al Brasil i a la ciutat del Sol que us envio."

El pilot exclama:

—El vent que s’ha aixecat ens hi porta.

Idames respon:

—El mateix Déu sempre ens protegeix.

Després continua llegint aquest llibre diví, que escoltem amb un silenci religiós.

“A semblança de totes les obres creades, la terra no podia pas ésser immortal; la natura calcula el moment de la seva decadència i, com una tendra mare, havia preparat els mitjans per regenerar-la; però la terra s’ha avançat als temps marcats per la natura, i són els homes que ella nodria del seu pit, són els seus propis fills que, ben carregats dels seus benifets, han estat els seus parricides. Els fruits abundants que rebien de les seves mans liberals no van satisfer els seus desitjos. Es van afanyar a esprémer des de les seves entranyes fins als últims principis de la seva vida. Els mateixos homes, per gaudir massa, prodigaren llur força, i la perderen. Només queda un remei a tan grans mals, l'himeneu d'Omegar amb l'única dona que pot, com ell, propagar la vida i perpetuar els homes. Ella respira en les regions del Brasil, on us conduiré sobre les ales dels vents que m'obeeixen. Tan bon punt sereu baixat a la ciutat del Sol, reuniu les filles d'aquest imperi, reconeixereu la dona d'Omegar per l’esclat d'un prodigi que faré per a ella en presència del poble, i que us sotmetrà els americans més incrèduls.”