L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (14)

L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

SEGON CANT (Fi)

Aquest relat de Palemos va augmentar les meves esperances. Li dic al seu torn les ordres que havia rebut del geni; vam accelerar la nostra marxa, i aviat vaig arribar a la ciutat d'Idames, on el vaig trobar en una plaça pública, lliurat totalment amb els seus companys en els preparatius del meu viatge. Llur tropa fou augmentada per llurs dones, que, avisades de llur marxa, tristes, ploroses, s’havien afanyat per rebre llurs comiats.

En veure’m, suspenen llurs feines, m'envolten; tan aviat com Idames sembla segur que jo era Omegar, l'últim fill dels seus reis, el mateix que havia vist al seu bressol, em besa, m’abraça contra el seu pit i em diu:

—Oh rei meu, puc creure els meus ulls! Per tant, és cert que tinc als meus braços l'única esperança del món! No sé vers cap a quins llocs us he de conduir; però, si cal, recorreré per vos l'univers d’un pol a l’altre pol. Obriu-me les barreres que tanquen el globus terrestre; em llançaré a les planes de l'espai; pujaré fins als astres, el meu coratge és invencible.

Això va dir, i com si la meva presència hagués reanimat les seves forces, retorna a les seves feines amb un nou ardor.

La capital de Normandia havia estat durant molt de temps un dels llocs més famosos d'on sortien les naus aèries. Hi havia encara, en els nombrosos magatzems d'aquesta ciutat, urnes plenes d’aquests esperits volàtils que, més poderosos que la vela i més ràpids que les ales dels ocells, enlairaven els homes per sobre dels núvols. Idames ja havia transportat aquestes urnes a la plaça. Ja l’aire subtil que contenien s’escolava en grans corrents als costats del globus que es balancejava, impacient d’envolar-se en els aires. Vaig contemplar amb ull ansiós i curiós un espectacle tan nou per a la meva joventut. El globus sobretot va fixar tots els meus esguards. A la popa de la nau, hi havia escrites aquestes paraules en lletres d'or: He donat la volta al món. Als laterals hi havia pintats diversos esdeveniments la imitació dels quals era tan perfecta, que tots els personatges semblaven viure i respirar. Aquí hom veia atrevits navegants travessar els mars del sud per la ruta dels aires, descendir sobre muntanyes inaccessibles, a les platges on l'home no havia mai imprès el seus passos, i completar la conquesta de l'univers. Allà terratrèmols terribles que propagaven el terror arreu, enderrocant les ciutats sobre els seus fonaments esfondrats. Els abismes s’obrien per tot arreu per engolir els homes; però ells fugien, en els aires pacífics, de la terra irritada. Hom veia cap al centre el cel enfosquit per legions de vaixells armats que estaven en guerra. No hi havia res més terrible que aquest espectacle. Els ocells aterrits havien fugit. Únics senyors del camp de batalla, els lluitadors s’apropaven els uns als altres armats amb falçs brillants per tallar la corda que aguantava les cistelles penjants o, més pèrfids, perforaven el globus amb l'ajuda de la fletxa aguda o d’un tir ràpid. Els soldats queien per milers com si fossin precipitats del cel per un llamp. Llur sang envermellia la suau verdor dels arbres. Llurs membres dispersos i palpitants cobrien els camps i les teulades del pacífic llaurador.

Amb prou feines començava a distingir aquests objectes, sento Idames que apressa la marxa dels seus companys. Llurs dones els retenien abraçats, sense poder deixar-los, i dient-los:

—De quins dolors ens lliurarà la vostra absència! no sabem pas quins perills correreu, ni cap a quins llocs us crida el destí: nosaltres no podrem pas seguir-vos en esperit per les ribes per les quals baixareu. Tot servirà per desesperar-nos. Encara si coneguéssim un final a les nostres penes! Però la nostra separació serà potser eterna.

A aquestes paraules, llurs rostres es van cobrir de llàgrimes i els  sanglots els tallaven la veu.

Commogut per l'espectacle de llur dolor, vaig sentir néixer al meu cor el desig d’inspirar als meus semblants un interès ben tendre. Llavors vaig recordar les promeses del geni, i aquesta dona única que el cel m’havia reservat. Curiós per conèixer-la, veig amb plaer a Idames separar els marits de les mullers, pujar amb ells a les naus, fer el senyal de sortida i el globus envolar-nos en els aires.